Globus sonda

Supera­des l'ado­lescència, les tuto­ries dels ins­ti­tuts i les con­for­ta­bles sim­pli­ci­tats dels par­tits extra­par­la­men­ta­ris d'esquerra, la vida fun­ci­ona a base d'anar llançant glo­bus son­des. En llan­cen, els millors i les millors joves de cada grup, quan sur­ten de marxa a les nits, gui­pen qui els fa més el pes i envien els glo­bus son­des cor­res­po­nents per poder saber si aque­lla nit suca­ran o tor­na­ran sense estre­nar-se a casa. I ho saben encara molt millor polítics com l'Obama, de qui lle­geixo que, abans de decan­tar-se a donar el suport a Hillary Clin­ton, es va encar­re­gar “de pun­xar el glo­bus sonda del seu vice­pre­si­dent, quan es plan­te­java entrar a la cursa elec­to­ral per arri­bar a la Casa Blanca”. Sí. Els polítics més ben pre­pa­rats de tots, llan­cen glo­bus son­des i, quan els convé, els pun­xen. No és estrany, doncs, que ara Mari­ano Rajoy no sàpiga què fer per tor­nar a ser pre­si­dent de l'esti­mat país del cos­tat, que ni té prou punxa i pre­pa­ració, ni tam­poc el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal dóna per tan­tes coses. Però això, a mi, que em miro la pel·lícula des d'una altra sala, m'és força igual. Fins dime­cres m'amoïnava molt més no saber a quina etapa érem els d'aquesta sala. Em feia por que amb tan­tes mani­fes­ta­ci­ons, ence­ses d'espel­mes, ruis, duis, fulls de ruta, aga­fa­des de mans i tan­tes altres ame­ni­tats, haguéssim obli­dat les regles més ele­men­tals de les par­ti­des de boti­farra. No les gua­nya el que té el millor joc, sinó el que sap arris­car més. Encara que sigui fent cat­xes. No ho és cap la decisió que va apro­var dime­cres el Par­la­ment de Cata­lu­nya. Ens va dig­ni­fi­car a tots. Votem què votem. Perquè pas­sar d'un Par­la­ment de fireta a un de debò ens fa més dig­nes. S'hi pot estar en con­tra, natu­ral­ment. Però els que diguin que no és així, hau­rien d'acla­rir-nos també qui els paga.