A fe

A Europa, hem patit una tira­llonga recent d'assas­si­nats come­sos per per­so­nes pre­sump­ta­ment reli­gi­o­ses: un home atro­pe­lla més de 80 vícti­mes a Niça; un ado­les­cent ataca un grup de pas­sat­gers xine­sos amb una des­tral, en un tren a Bavi­era; un altre ado­les­cent mata nou joves a Munic; un capellà és dego­llat a Rouen... En gai­rebé tots aquests casos, pri­mer es diu que l'ata­cant és un per­tor­bat men­tal; després es diu que resulta que és un giha­dista que s'ha radi­ca­lit­zat en un tres i no res; i tot seguit es des­co­breix que l'atac estava pla­ni­fi­cat fa temps. El sociòleg francès Far­had Khos­rok­ha­var va afir­mar fa poc al New York Times que l'exclusió social i la pobresa faci­li­ten aquesta mena de giha­disme. Pot­ser. Però, i els nois de casa bona que van ender­ro­car les Tor­res Bes­so­nes, per exem­ple? Segons Patrick McNa­mara, el direc­tor del labo­ra­tori neu­rològic de la Uni­ver­si­tat de Medi­cina de Bos­ton, el fons del pro­blema és el lli­gam directe que hi ha entre un alt nivell de dopa­mina a la part dreta del cer­vell i la inten­si­tat (i dis­torsió) dels sen­ti­ments reli­gi­o­sos. Segons McNa­mara, “la línia neu­rològica entre un sant i un sal­vatge és primíssima”. La fe, diu McNa­mara, sol aug­men­tar els nivells de dopa­mina d'alguns cre­ients, fent que siguin més diguem-ne espi­ri­tu­als. Ara bé, si aquest nivell puja més enllà d'un límit deter­mi­nat, pot con­ver­tir la fe en una font d'odi psicòtic envers els no-fidels; i els cre­ients, en assas­sins. Com ara Laho­ua­iej-Bou­lel. O, ja que hi som, Anders Brei­vik.