Aprenent a pactar

La idea que a la soci­e­tat actual hi ha des­a­fecció política va en boca de tot­hom. De fet, l'auge de nous par­tits i noves coa­li­ci­ons que han tren­cat l'statu quo del cadu­cat estat de les auto­no­mies s'explica, en bona part, per aquest procés d'allu­nya­ment dels qui històrica­ment han osten­tat la repre­sen­tació del poble i els qui han estat repre­sen­tats. L'esclat de múlti­ples casos de cor­rupció, que ha por­tat gai­rebé totes les for­ma­ci­ons a ento­mar el mea culpa, deixa la per­cepció que la car­rera política s'ha allu­nyat massa vega­des del ser­vei al ciu­tadà. Cer­ta­ment, hi ha des­encís d'una gran part de la població que ha aban­do­nat, defi­ni­ti­va­ment, aquesta supo­sada classe política a la seva sort.

Però no és menys cert que, mal­grat el pano­rama, a la soci­e­tat també hi ha sec­tors que miren encara amb delit el que passa als pas­sa­dis­sos del Par­la­ment o a les entra­nyes de governs i ajun­ta­ments. Alguns s'hi dedi­quen (ens hi dedi­quem) pro­fes­si­o­nal­ment des dels mit­jans de comu­ni­cació, les uni­ver­si­tats, els think tanks, exer­cint de spin doc­tors o fent acti­visme des d'orga­nit­za­ci­ons soci­als. D'altres, encara a les aules de la uni­ver­si­tat, ente­nen la política des de l'essència històrica de gestió de la vida pública, la volen com­pren­dre més a fons i exer­cir crítica­ment el seu rol de ciu­tadà.

A finals de juliol, al vol­tant de 150 estu­di­ants van tor­nar a par­ti­ci­par en la Set­mana del Par­la­ment Uni­ver­si­tari (Spuni), que orga­nitza la cam­bra cata­lana des de fa dotze anys. Es tracta d'un espai de simu­lació perquè els estu­di­ants enten­guin els diver­sos rols polítics i pro­fes­si­o­nals que interac­tuen dins del Palau del parc de la Ciu­ta­de­lla, i a la vegada desen­vo­lu­pin el sen­tit crític res­pecte a l'actu­a­li­tat i la praxi política. Enguany, la crisi dels refu­gi­ats, l'ocu­pació juve­nil i el sis­tema uni­ver­si­tari van ser els seus focus de debat. La interacció dels estu­di­ants (la majo­ria bri­llants) amb els dipu­tats que cor­ren per la cam­bra durant aquells dies per­met gau­dir de bons moments d'inter­canvi intel·lec­tual. La rutina del dia a dia par­la­men­tari, l'argot anqui­lo­sat i enco­ti­llat que s'usa habi­tu­al­ment que­den tren­cats per la fres­cor, la picar­dia i la curi­o­si­tat de joves d'una vin­tena d'anys que bus­quen rati­fi­car els seus refe­rents però des­gra­ci­a­da­ment també veuen caure alguns mites.

És, pos­si­ble­ment, un dels moments en què més s'oxi­gena el Palau després d'un període de ses­si­ons que sol ser tens. I, cer­ta­ment, els polítics que interac­tuen amb aquests inqui­lins tem­po­rals dels seus escons –que no són pocs, i se'ls ha d'agrair molt sem­pre– poden treure lliçons interes­sants de per què hi ha des­a­fecció: per l'ús d'un llen­guatge bar­roc, ple de pin­to­res­quis­mes i eufe­mis­mes que deixa més con­tin­guts a l'aire que no pas explica la rea­li­tat del que està pas­sant; per l'estret marge de mani­o­bra que els apa­re­lla­dors dei­xen als seus grups; pel tac­ti­cisme de vol galli­naci que mol­tes vega­des entor­peix la volun­tat d'un pacte; per la redundància i la polèmica sobre temes d'interès con­jun­tu­ral en lloc de foca­lit­zar-se en visi­ons holísti­ques de la rea­li­tat que ens envolta.

De fet, la visió que alguns d'aquests joves van mos­trar, durant la simu­lació, sobre el periodísti­ca­ment ano­me­nat Procés (fos­sin de dre­tes o esquer­res, inde­pen­den­tis­tes o no) anava en aquesta línia: l'eufòria ini­cial ha que­dat enca­llada per les mira­des par­ti­cu­lars davant d'un repte molt com­plex. La cons­tant referència medi­a­tit­zada a si s'ha de rede­fi­nir o no el full de ruta cansa una població allu­nyada, en el seu dia a dia (a la feina o a la uni­ver­si­tat, tant se val), de l'entra­mat par­la­men­tari i la retòrica cas­tissa del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. “Si nosal­tres hem entès que la política sig­ni­fica pacte, per què no hi ha manera que s'enten­guin aquells qui han de tirar el país enda­vant?”, venien a excla­mar. Trans­por­ta­ven a la cam­bra par­la­mentària un rum-rum ciu­tadà: com hagi d'aca­bar el Procés (amb un referèndum pac­tat, amb una DUI, un RUI, unes noves elec­ci­ons ple­bis­citàries...) el ciu­tadà vol veure pas­sos ferms de l'actual majo­ria par­la­mentària per solu­ci­o­nar l'atzu­cac.

Però, paral·lela­ment a tre­ba­llar per un nou horitzó naci­o­nal –l'últim CEO és més espe­rançador per als inde­pen­den­tis­tes– cal ges­ti­o­nar el dia a dia. L'estu­di­ant estava pre­o­cu­pat –i molt– per les taxes uni­ver­sitàries, per les polítiques de beques i per si tro­barà feina en aca­bar els estu­dis. I el que no accepta és que s'obli­din aquests debats men­tre els seus repre­sen­tants s'esba­tus­sen per saber (o no) quan arri­barà el moment de la des­con­nexió.