Erotisme a l'església

El Cen­tre d'Estu­dis Riba­gorçans va orga­nit­zar dis­sabte pas­sat una nova edició de les seves jor­na­des sobre el ter­ri­tori de la Ter­reta, una terra de fron­tera, mai millor dit, que com­par­tei­xen les províncies de Lleida i Osca entre valls i mun­ta­nyes del Pre­pi­ri­neu, en una àrea que va de Tremp a Bena­varri i Areny de Noguera i de Bena­varri al Pont de Suert. La tro­bada d'aquest any va tenir lloc a la Torre de Tamúrcia, un petit poble de poc més de vint habi­tants que per­tany a Tremp, tot i que s'hi arriba per Areny de Noguera, ja en admi­nis­tració ara­go­nesa. A la Torre de Tamúrcia hi ha una petita i fantàstica església romànica dins de la qual es van fer les pre­sen­ta­ci­ons d'estu­dis i lli­bres sobre la Riba­gorça, el català i la Franja, i també un petit moment d'esbarjo amb la lec­tura de con­tes eròtics per part de ser­vi­dor de vostès i de l'escrip­tora Marta Alòs.

Els habi­tants de la Franja estan acos­tu­mats a aquesta mena de pro­miscuïtats iden­titàries: par­len un dels cata­lans més autèntics que es poden sen­tir als Països Cata­lans, admi­nis­tra­ti­va­ment són ara­go­ne­sos i voten i seguei­xen els debats polítics d'allà, men­tre que pel que fa a hos­pi­tals, feina, estu­dis i tota la relació humana que això com­porta se sen­ten més pròxims a Tremp i Lleida que no pas a Bar­bas­tre i Osca. A vega­des, quan se'ls pre­gunta per la seva ads­cripció naci­o­nal, miren de reüll l'inter­lo­cu­tor i alguns res­po­nen amb una inco­mo­di­tat sem­blant a la que hagues­sin tin­gut si els haguéssim pre­gun­tat per la seva ori­en­tació sexual: què n'has de fotre, tu, xiquet!

Esglésies com la de la Torre de Tamúrcia van ser espo­li­a­des impu­ne­ment fins que a prin­ci­pis de segle pas­sat els bis­bats i algu­nes auto­ri­tats civils van començar a fer tas­ques de con­ser­vació sal­vant-les i con­ser­vant-les en museus. Ara l'apa­rell polític ara­gonès i el judi­cial espa­nyol les han con­ver­tit en botí de la guerra de pro­pa­ganda con­tra el sobi­ra­nisme català, en lloc de bus­car un diàleg que tin­gui en el cen­tre del debat el millor destí per a les obres d'art i la seva con­ser­vació i exhi­bició més rao­na­ble i col·labo­ra­tiva. Dis­sabte des de la Riba­gorça i la Ter­reta poc cas es feia d'una polèmica que passa de llarg del lloc ori­gi­nal de les obres i de la feina de for­mi­gueta que fan alguns dels seus habi­tants per pre­ser­var el seu patri­moni, també el lingüístic i, per què no, l'eròtic.