Súbdits o ciutadans

Aquest estiu ha fet vui­tanta anys de l'inici de la guerra civil espa­nyola, però la seva ombra és molt allar­gada. Si no, és impos­si­ble enten­dre la pas­si­vi­tat com la majo­ria entoma els des­propòsits de polítics, buròcra­tes i caga­mandúrries en gene­ral. És insòlit que no hi hagi una reacció con­tun­dent con­tra la per­pe­tu­ació dels cor­rup­tes en el poder. Al con­trari, per­so­nat­ges amb les mans taca­des pel sub­orn seguei­xen xuclant de la mame­lla com si encara els quedés un bri de res­pec­ta­bi­li­tat. Repugna la intel·ligència que pre­si­dent, minis­tres i secre­ta­ris que varen par­ti­ci­par en la gran con­xorxa tre­nada entorn de l'atemp­tat de Madrid l'11 de març del 2004, ocu­pin càrrecs de res­pon­sa­bi­li­tat sense haver pur­gat la seva culpa. Fa fere­dat que després de dues elec­ci­ons, la incom­petència d'uns i la cobdícia dels altres impe­deixi la for­mació de govern quan l'eco­no­mia amenaça de des­sag­nar-se i la política és un ball de bas­tons. Qual­se­vol indret amb una mínima tra­dició democràtica se'n faria creus que, vuit dècades després, cri­mi­nals ina­pel·lables amb fulls de ser­vei que farien empal·lidir mons­tres, gau­dei­xin de car­rers i pla­ces i els seus ossos es cor­quin enter­rats en cate­drals i esglésies men­tre milers de der­ro­tats espe­ren en una cuneta una sepul­tura digna.

Tanta astènia crec que només es pot enten­dre des del menys teni­ment i renúncia als drets de ciu­ta­da­nia. L'empremta de la guerra, però sobre­tot la repressió poste­rior, va ser tan pro­funda i va durar tants anys, que va anor­rear la cons­trucció d'una soci­e­tat democràtica potent en les gene­ra­ci­ons que varen patir aquell període de plom. Però alguna cosa deu haver que­dat en els gens perquè, tants anys després, tants assu­mei­xin amb tanta resig­nació el paper de súbdit i renunciïn al de ciu­tadà.