L'esport que canvia vides

Yursa Mar­dini es llançava al Medi­ter­rani el setem­bre pas­sat per empènyer un bot amb una vin­tena més de refu­gi­ats siri­ans que feia aigües. Tres hores després, els havia sal­vat en arri­bar a Les­bos amb l'ajut de sa ger­mana i tres herois més. Mar­dini, de 18 anys, no nedava per la seva vida dis­sabte pas­sat, però es va llançar a la pis­cina olímpica de Rio per gua­nyar una sèrie dels 100 metres papa­llona per a l'equip de refu­gi­ats que, per pri­mer cop, par­ti­cipa als Jocs. La noia no pas­sa­ria d'allí perquè és lluny de l'elit, però tam­poc no calia: el cas ha aga­fat una dimensió uni­ver­sal i hau­ria d'aju­dar a sen­si­bi­lit­zar el món sobre el drama dels refu­gi­ats. Pas­sada aquesta fama efímera, però, hi ha una vida en recom­po­sició en què entra en joc una altra dimensió de l'esport tant o més fona­men­tal. Mar­dini, de fet, ja ha anat a Rio perquè va arri­bar a Berlín, i allà va fer cap al club on ara entrena. Això és el que de debò li dóna eines per inte­grar-se i li per­metrà refer el pro­jecte vital.

Un pro­jecte vital que aquí es fa paral·lel amb el de l'escocès David Duke. Depri­mit per la mort precoç del pare, va dor­mir dos anys als car­rers de Glas­gow fins que un dia, el 2004, va veure un anunci de la copa del món de fut­bol per a indi­gents, que aca­bava de néixer. S'hi va apun­tar, i el que per a molts pot sem­blar banal a ell li va tor­nar la il·lusió per viure. El 2009, ja reha­bi­li­tat per a la soci­e­tat, fun­dava Street Soc­cer Scot­land, que avui munta entre­na­ments dia­ris i tor­ne­jos a tot Escòcia per a indi­gents, addic­tes a alco­hol i dro­gues, deso­cu­pats, dis­ca­pa­ci­tats psíquics o refu­gi­ats. Hi fan cap mil per­so­nes cada set­mana. Reco­bren la con­fiança en ells i l'entorn, i molts sur­ten del pou. Duke és ara un dels 24 fina­lis­tes del con­curs Heroes, que la cadena CNN orga­nitza a escala mun­dial per detec­tar i pre­miar l'esforç d'aques­tes enti­tats anònimes.

Ten­dim a asso­ciar esport amb com­pe­tició, pro­fes­si­o­na­lit­zació i espec­ta­cle. Per a molts serà més: font d'acti­vi­tat física i superació per­so­nal. Però massa sovint s'infra­va­lora l'enorme poten­cial inte­gra­dor i soci­a­lit­za­dor que té per esti­rar cap al bot gent a la deriva en el mar de les seves tragèdies per­so­nals. Amb l'ajut dels David Duke hi podrà haver mol­tes Yursa Mar­dini que van als Jocs, sí, però, sobre­tot, que veu­ran una llum que els pot guiar fora de la misèria social a què s'han vist abo­cats. Un poder, aquest de l'esport, que hauríem de saber explo­tar com el tre­sor que és.