Gènova, desfici mariner

La relació íntima dels ita­li­ans amb el mar és inqüesti­o­na­ble. S'hi tro­ben a gust, als ports, a les plat­ges, a les cons­truc­ci­ons anti­gues que pen­gen sobre els penya-segats de les cos­tes sici­li­a­nes fins a les avin­gu­des que vore­gen les grans ciu­tats turísti­ques atapeïdes de gent en aquest estiu que evoca la tran­quil·litat inqui­e­tant que es vivia a Europa ara fa poc més d'un segle. El port de Gènova és l'expressió del des­fici mari­ner dels ita­li­ans. És un port llarg, gens apoteòsic, que con­tem­pla la ciu­tat que s'aixeca pen­dent amunt fins a la ser­ra­lada cres­te­jada per tor­res de defensa. Entre la terra i el mar hi ha poca extensió. Tot és con­cen­trat. Els car­rers estrets de Via Pre i San Luca són la con­cen­tració més colos­sal de la bar­reja humana que s'ha tro­bat sem­pre en els ports de la Medi­terrània. D'aquests car­re­rons tan angos­tos en sur­ten per­so­nat­ges que cer­quen el mar.

Els vai­xells sal­pen un dar­rere l'altre. Els turis­tes s'amun­te­guen per visi­tar indrets que només s'hi arriba en barca i que recor­ren bona part de la cosa de la Ligúria. Són l'ins­tru­ment més ade­quat per con­tem­plar una terra que es troba amb el mar de forma abrupta. Nave­gant amb els bate­llos turístics es detecta la fas­ci­nació de la majo­ria d'ita­li­ans pel mar, per les cons­truc­ci­ons de defensa, pels mones­tirs com el de San Fruc­tu­oso, que ocupa una cala minsa i que la petita franja d'arena està a ves­sar de banyis­tes que pre­nen el sol con­cen­trats i sense cap espai que els per­meti moure's. Ningú hi pot arri­bar en cotxe. Tots han vin­gut en embar­ca­ci­ons pri­va­des, peti­tes bar­que­tes, algun veler que observa l'espec­ta­cle des de no gaire més de mitja milla.

És com un metro de superfície marítima, amb mol­tes para­des, pobles minúsculs amb un o dos cam­pa­nars, colors rogencs, ver­me­llo­sos, que con­tras­ten amb el verd aspre de les pinàcies amb grans bar­rets de copa que por­ten la majo­ria de pins. S'arriba a Porto Fino, un dels llocs més exclu­sius d'aquest front marítim de la Ligúria. Iots de mili­o­na­ris s'amar­ren al port, men­tre un tràfic marítim des­me­su­rat porta i s'emporta cen­te­nars de viat­gers. Porto Fino és un indret de luxe sobri, sense exhi­bi­ci­ons, al qual molts ita­li­ans hi posen els peus per unes hores i en fugen per no dei­xar-hi gai­res euros. Més enllà, el tra­jecte con­ti­nua cap a Rapa­llo, Illa Mar­gue­rita, i va este­nent el recor­re­gut fins arri­bar a la Spe­zia. Tra­ves­sar la Ligúria per les auto­pis­tes mons­tru­o­ses, del tot necessàries segu­ra­ment, és una vul­ga­ri­tat que et porta a estar més pen­dent dels ina­ca­ba­bles ponts i túnels que tra­ves­sen les mun­ta­nyes de la ser­ra­lada que no pas de fer una mirada tran­quil·la sobre les excel·lències de la vida que han fet pos­si­ble gene­ra­ci­ons de geno­ve­sos al llarg dels segles.

Gènova té difi­cul­tats visu­als impor­tants. Vull dir que els grans palaus gòtics que repre­sen­ten les velles famílies de les èpoques glo­ri­o­ses del segle XVI estan ama­gats o els falta pers­pec­tiva per la con­cen­tració des­pro­por­ci­o­nada de les cons­truc­ci­ons afe­gi­des segle rere segle. El mateix passa amb la cate­dral i les esglésies monu­men­tals, que tre­uen les tor­res dels cam­pa­nars, lleu­ge­ra­ment, per damunt de la mit­jana de les cases.

Són tan estrets, els car­rers de la Gènova antiga, que les teu­la­des sem­blen tocar-se per les peti­tes incli­na­ci­ons dels edi­fi­cis cen­te­na­ris. Els ban­quers geno­ve­sos, con­si­de­rats gai­rebé usu­rers en el seu temps, pres­ta­ren diners a totes les dinas­ties euro­pees. La “Supèrbia”, així encara s'ano­mena Gènova, fou una de les prin­ci­pals potències de l'època, espe­ci­al­ment després de l'aliança amb l'empe­ra­dor Car­les, l'any 1528, i fins a l'arri­bada dels fran­ce­sos després de la Revo­lució i, poste­ri­or­ment, la incor­po­ració al regne dels Savoia, el 1815. Amb tot, l'aire mari­ner, comer­cial, fins i tot empre­sa­rial i guer­rer que repre­sentà Andrea Dòria, es manté en l'espe­rit però no en la rea­li­tat d'aquesta ciu­tat que avui és un tes­ti­moni d'una vita­li­tat dis­minuïda però encara vibrant.

Les rela­ci­ons entre Gènova i Cata­lu­nya han estat tibants però sem­pre inten­ses. Lle­gint el lli­bre d'Andreu Farràs, Els Güell, es res­salta el paren­tesc de la nis­saga dels Güell amb la família noble geno­vesa dels Baci­ga­lupi. També Gènova ha estat lloc de fugida cap a l'exili, de viat­ges a Itàlia en temps tur­bu­lents, d'ama­ga­tall de cata­lans que per una o altra raó han vol­gut tro­bar un recer en aquesta ciu­tat portuària, cos­te­ruda i plena de sor­pre­ses de velles gran­de­ses. A vora port hi ha la pri­mera mura­lla humana de nou­vin­guts d'arreu de l'Àfrica i de l'Ori­ent Mitjà. No és acon­se­lla­ble tran­si­tar-hi al cap­ves­pre ni de nit. Tam­poc sol. És la nova pobresa acu­mu­lada al vol­tant o a les por­tes dels antics palaus geno­ve­sos que ama­guen el seu esplen­dor a l'inte­rior. No hi ha segu­re­tat però sí que s'hi tro­ben mol­tes boti­gues far­ci­des de men­jar. Quan aques­tes es tan­quen és quan apa­reix la part més sòrdida i més incerta de les ciu­tats mari­ne­res, on han arri­bat ona­des huma­nes d'immi­grants fugint de guer­res, per­se­cu­ci­ons i misèries.