Que valgui la pena

Jo sóc dels con­vençuts que el món de l'esport no deixa de ser una repre­sen­tació del món glo­bal. Amb les matei­xes qua­li­tats i defec­tes, a vega­des massa ide­a­lit­zats (per bé i per mal), a vega­des massa cal­cats (també per bé i per mal). També sé que hi ha gent que no ho veu així, ja sigui perquè, sim­ple­ment, no li agra­den els esports (sobre gus­tos, res a dir) o pot­ser perquè, pre­ci­sa­ment, jut­gen l'esport en els matei­xos ter­mes que les matèries trans­cen­dents de la vida, i per això només hi veuen els defec­tes, els matei­xos que en la política, l'eco­no­mia, la vida social o el que sigui. Ja ho he dit al prin­cipi. Reco­nec que al món dels esports també hi ha defec­tes. I alguns de gros­sos: cor­rupció, dopatge, enganys, hiper­pro­fes­si­o­na­lit­zació, etc. Però jo em quedo més amb les vir­tuts, sobre­tot quan l'esport són espor­tis­tes com­pe­tint. Per resu­mir-los: tot el que fa que les per­so­nes siguin millors.

Pocs esce­na­ris com els Jocs Olímpics ser­vei­xen per ofe­rir-nos moments, més enllà de la com­pe­tició espor­tiva, que et fan creure que el món pot ser un lloc que val la pena. Sovint hi pas­sen coses impen­sa­bles fora de l'àmbit espor­tiu. Com ara una de les imat­ges dels Jocs de Rio que ha fet la volta al món: la de les dues gim­nas­tes, una de Corea del Nord i una de Corea del Sud, fent-se una foto amis­to­sa­ment. El gest de Lee Eun-ju i Hong Un-jong difícil­ment tindrà una trans­lació al món real de la política, però a molts ens evoca la pos­si­bi­li­tat d'un món basat més en les rela­ci­ons entre les per­so­nes que en els interes­sos dels estats.

Una altra lliçó d'espe­rit cons­truc­tiu l'hem vis­cut quan la judoka koso­var Maj­linda Kel­mendi ha gua­nyat la meda­lla d'or en la seva cate­go­ria. Kosova, un estat encara no reco­ne­gut per l'ONU ni per estats tan exem­plars com Sèrbia, Rússia o Espa­nya, és mem­bre de ple dret del Comitè Olímpic Inter­na­ci­o­nal i com­pe­teix com qual­se­vol altre estat als Jocs de Rio.

O l'atre­vi­ment de la ita­li­ana Elisa di Fran­cisca, que després d'acon­se­guir la plata en esgrima va mos­trar una ban­dera euro­pea i va llançar un mis­satge de con­tin­gut polític però amb espe­rit posi­tiu: “Ho he fet per Brus­sel·les, per París... Volia enviar un mis­satge a tot el món: Europa exis­teix i està unida i si estem units podem der­ro­tar el ter­ro­risme.” “M'ha sor­tit del cor”, va dir.

Però sí, és cert que l'esport és com la vida. A Rio també hi ha hagut con­flic­tes de tota mena. Com quan els atle­tes liba­ne­sos van impe­dir que els isra­e­li­ans puges­sin al mateix autobús. O quan el govern serbi ha dit que els seus atle­tes no han de com­par­tir el podi amb cap atleta koso­var. O els diver­sos tiro­te­jos que ja hi ha hagut a prop de les ins­tal·laci­ons olímpi­ques.

És cert, l'esport no és un món idíl·lic. Però hi pas­sen coses que tant de bo es tras­lla­des­sin al món real.