Fer dit

L'altre dia vaig veure una imatge força insòlita: una pare­lla fent auto­es­top. Els dos joves ni tan sols mos­tra­ven cap car­tell amb el destí on volien arri­bar. Pot­ser era massa vul­gar posar-hi el nom d'una ciu­tat i aspi­ra­ven a ser tras­lla­dats al seu Shan­gri-La par­ti­cu­lar, aquell paradís utòpic que als anys trenta del segle pas­sat va fer famós el novel·lista James Hil­ton a Horit­zons per­duts. Cap cotxe s'atu­rava i vaig estar a punt de fer-ho per expli­car-los que el Shan­gri-La està deva­luat –fins i tot un por­ta­a­vi­ons va ser bate­jat amb aquest nom– que a l'època d'Uber, Bla­Bla­Car, etc. ningú fa dit i que les noves gene­ra­ci­ons pro­ba­ble­ment ni ho conei­xen. Però vaig pas­sar de llarg. No fos cas que dins aquells pol­zes alçats s'amagués alguna andròmina de ciborg i fos jo l'anti­quat.