Memòria d'un poeta

Escric aquesta “ombra” el 18 d'agost del 2016 i sento que he de ban­de­jar l'Ulis­ses per refe­rir-me a un poeta que va ser assas­si­nat just fa 80 anys: el 18 d'agost de 1936. El crim va ser a Gra­nada, com va escriure Anto­nio Mac­hado, en el camí entre Víznar i Alfa­car. No s'ha tro­bat el seu cos. De Fede­rico García Lorca, se n'ha par­lat i escrit aquests últims dies a propòsit del 80 ani­ver­sari del seu assas­si­nat. En un arti­cle recent, Josep Maria Fona­lle­ras, citant Fran­cisco Rico, exposa que les cir­cumstàncies de la seva mort (que fan que sigui una víctima alta­ment simbòlica de la repressió fei­xista) pesen tant sobre la seva obra que fins n'han ama­gat el valor. És pos­si­ble. En tot cas, la manera com va arri­bar-li la mort no és ali­ena a una obra a favor de la lli­ber­tat que es lliga a una acti­tud com­pro­mesa expres­sada no només amb el seu suport a la República, sinó amb la seva empa­tia amb la huma­ni­tat sense poder, amb els opri­mits, dife­rents i mar­gi­nats. No va ser per acci­dent que van matar-lo: ho van fer perquè era soci­a­lista i homo­se­xual, com consta en un informe poli­cial que tot just fa un any va fer-se públic. És clar que s'ha de valo­rar l'obra, però s'ha de con­ser­var la memòria del seu assas­si­nat, un crim impune que, per justícia, no pot pres­criure mai moral­ment. I això no hau­ria de ser incom­pa­ti­ble amb la valo­ració de l'obra. Tan­ma­teix, jo sento que he aban­do­nat l'obra de García Lorca. El vaig lle­gir durant la meva ado­lescència i joven­tut. Vaig lle­gir la seva poe­sia, popu­lar i a la vegada avant­guar­dista, entre la tra­dició i la moder­ni­tat inno­va­dora. Vaig lle­gir les seves obres dramàtiques i en vaig veure diver­sos mun­tat­ges en una època en què, pot­ser m'equi­voco, es repre­sen­tava més el seu tea­tre. O pot­ser jo hi parava més atenció? De totes les obres tea­trals, les que més em van col­pir eren les “irre­pre­sen­ta­bles” que va deci­dir-se a repre­sen­tar Lluís Pas­qual: El público, Así que pasen cinco años. El tea­tre sota la sorra, la veri­tat íntima en con­tra de la fal­se­dat de la repre­sen­tació, la pulsió homo­se­xual mal­dant per alli­be­rar-se. No sé per què vaig dei­xar de lle­gir-lo. Pot­ser sim­ple­ment ho vaig fer per lle­gir altres escrip­tors. Però l'he tin­gut pre­sent. Ho penso avui en què he des­co­bert amb estra­nyesa que García Lorca va ser assas­si­nat el mateix dia en què va néixer Robert Red­ford.