Guerres sense drets

Fa pocs dies els mit­jans de tot el món reco­llien la imatge d'un nen de cinc anys de nom Omran, ferit durant els bom­bar­de­jos a la siri­ana Alep. La foto –un foto­grama d'un vídeo publi­cat a inter­net pels acti­vis­tes del Cen­tre d'Infor­mació d'Alep– és col­pi­dora. El nen està cobert de pols i sang (sem­bla que li falta mitja cara). L'han asse­gut en un seient taronja d'una ambulància. Els peus els té nus. Els pan­ta­lons són curts. La mirada és buida, inex­pres­siva com la d'un ninot sense vida. La imatge és sal­vatge com la guerra mateixa. Crua. Des­pi­e­tada. Els autors dels bom­bar­de­jos diran que l'Omran és un dany col·late­ral, una estadística, una víctima necessària per der­ro­tar Estat Islàmic o ves a saber qui, en aquesta guerra que deci­dei­xen homes asse­guts en còmodes sofàs, enfun­dats en ves­tits que valen cen­te­nars d'euros. Tal dia com avui de l'any 1864 i a instàncies de la Creu Roja tenia lloc la Pri­mera Con­venció de Gine­bra i s'apro­vava el Con­veni de Gine­bra per a la millora de la sort que cor­ren els mili­tars ferits en els exèrcits en cam­pa­nya. Durant el segle XX se'n van apro­var tres més i dos pro­to­cols addi­ci­o­nals, als quals cal afe­gir un ter­cer sig­nat el 2005. Les Con­ven­ci­ons de Gine­bra inten­ten posar regles al dret inter­na­ci­o­nal huma­ni­tari, que té com a objec­tiu pro­te­gir les per­so­nes que no par­ti­ci­pen en les hos­ti­li­tats o que han dei­xat les armes. Segu­ra­ment seria injust dir que el con­junt de nor­ma­ti­ves no ha sal­vat vides, però el fet és que el pas dels anys deixa molt enrere aque­lla imatge d'enfron­ta­ments entre cava­llers, que es mata­ven al camp de bata­lla però que es trac­ta­ven amb res­pecte quan eren pre­so­ners de l'ene­mic. Guantánamo, Abu Ghraib, les pre­sons secre­tes, imat­ges de pre­so­ners coberts de pols, esti­rats a terra... Els sol­dats i els seus coman­da­ments sem­blen haver-se des­hu­ma­nit­zat. Avui el prin­ci­pal objec­tiu en un con­flicte és l'exter­mini i/o vexació de l'ene­mic. Men­tres­tant, la població civil resta con­dem­nada a mal­dar en camps de refu­gi­ats o a fer d'escuts humans. Podeu aga­far els drets humans i estri­par-los. Ara manen les bèsties.