Ara, sí?

La set­mana que ve s'acaba la pausa agos­tera i es reprèn el ball. Caldrà pren­dre deci­si­ons auda­ces. Tan cal­cu­la­des com cal­gui, però trans­gres­so­res. El compte enrere de divuit mesos s'ha esco­lat. A par­tir de dilluns la CUP haurà de deci­dir si vota a favor del pre­si­dent Puig­de­mont. Però no només això, perquè aquesta és fàcil. De primària. La CUP haurà de deci­dir igual­ment si aprova uns pres­su­pos­tos que per­me­tin enfor­tir el govern en la recta final. Que no poden ser “repu­bli­cans”. I també haurà de pac­tar –pac­tar– amb Junts pel Sí la des­con­nexió de debò amb què ha de cul­mi­nar la legis­la­tura. Junts pel Sí, al seu torn, haurà de resol­dre com encar­rila la recta defi­ni­tiva. Si es decanta per l'apro­vació de les tres lleis tan rebre­ga­des i una decla­ració que impulsi la sepa­ració. O si tor­nem al referèndum. Igual­ment, Esquerra i el Par­tit Demòcrata hau­ran de sos­pe­sar l'estat de salut de les estruc­tu­res pròpies –sobre­tot, l'Agència Tri­butària– que han de per­me­tre el tor­ce­braç amb l'Estat espa­nyol. Tot això no serà fàcil. Per albar­dar-ho cal, una vegada més, que l'Onze de Setem­bre sigui un èxit. Però la impli­cació de la gent de peu no pot aca­bar aquí. N'hi ha que dele­guen tota la res­pon­sa­bi­li­tat sobre els polítics però que fugen com gats del com­promís i el risc per­so­nal. Que es desen­ga­nyin. “Els polítics” ni poden assu­mir tota la res­pon­sa­bi­li­tat ni poden ser­vir com a boc emis­sari per car­re­gar les cul­pes a un altre. Aquest setem­bre a Cata­lu­nya és crític. La pre­gunta és òbvia i obli­gada: Ara, sí?