La Catalunya minoritària

En la cam­pa­nya del referèndum d'Escòcia, un dels grans argu­ments del sí, per no dir el pal de paller, era que no volien estar més temps sot­me­sos a les deci­si­ons de West­mins­ter –i per tant dels veïns angle­sos, que per sem­pre més hi seran majo­ri­ta­ris–, que fins i tot en èpoques de govern labo­rista sovint xoca­ven amb el tarannà pro­gres­sista dels esco­ce­sos. No cal anar gaire lluny, al Bre­xit, per com­pro­var-ho.

És clar que la situ­ació a Cata­lu­nya és cal­cada, si no més greu per les cons­tants intro­mis­si­ons en el teòric auto­go­vern, i se'n parla poc en aquests ter­mes. La nació cas­te­llana sem­pre tindrà majo­ria al Congrés per fer i des­fer el que li vin­gui de gust, agradi o no als cata­lans, que han demos­trat que tenen un pen­sa­ment polític i una manera de veure el món sim­ple­ment dife­rent. Podrien legis­lar con­tra els interes­sos del 100%, si els plagués, per sem­pre. Com ja ha pas­sat: si fos pels cata­lans, mai hauríem entrat a l'OTAN, ni a la guerra de l'Iraq, ni s'hau­ria apro­vat la llei mor­dassa, ni la Wert, ni hi hau­ria cen­tres d'inter­na­ment d'immi­grants. Ni tan­tes i tan­tes altres mesu­res que Cata­lu­nya s'ha hagut, s'ha i s'haurà d'empas­sar con­tra la seva volun­tat.

Ara dos par­tits mino­ri­ta­ris al Par­la­ment –sumen la mei­tat d'escons que el govern– mani­o­bren de nou a Madrid con­tra dos pre­cep­tes amb un suport escla­fant en la soci­e­tat cata­lana: la immersió lingüística i el referèndum d'inde­pendència. I ho poden fer sense immu­tar-se, amb la Cons­ti­tució a la mà. L'actual i les que vin­guin. Fins quan?