Carod es vol quedar

Ell vol­dria que­dar-se fent política. Vol­dria? Carod vol que­dar-se i hi té tot el dret. Ara bé, una cosa és tenir-ne el dret i l'altra l'opor­tu­ni­tat, que no és ben bé el mateix. És un fet que ha estat l'home més emblemàtic d'ERC les últi­mes dècades. Pro­to­tip de polític hon­rat, diu públi­ca­ment el que pensa, sense medi­tar si el pot per­ju­di­car o no. S'ha sig­ni­fi­cat sem­pre pel seu arre­lat amor per Cata­lu­nya i per la seva con­vicció abso­luta i indo­ble­ga­ble per la inde­pendència de la nos­tra terra. Quan en parla li bri­llen els ulls amb espur­nes inde­pen­den­tis­tes. S'ha gua­nyat a pols poder-ho veure!

Vist així sem­bla indis­cu­ti­ble i cos­ten d'enten­dre les tra­ve­tes que li fan els seus col·legues de par­tit. És evi­dent que la pro­pera legis­la­tura no el volen en cap lloc sig­ni­fi­cat del govern –si pac­ten, és clar–, ni del propi par­tit. Hom suposa que el con­si­de­ren un per­so­natge incòmode que trenca esque­mes i causa mal­de­caps. No recor­den molts d'ells que s'han fet a redós seu. S'ende­vina que Carod ha de sofrir molt amb el rebuig!

És un fet ben rar. L'amis­tat, la lluita en comú, el salt d'Esquerra Repu­bli­cana fent història, la polèmica aven­tura tri­par­tida –més llarga que fructífera– i més coses, no li ho tenen en compte i, o molt m'erro, aca­barà amb un trist sopar d'home­natge i comiat.

Salta la pre­gunta: «Què ha fet Carod per haver d'aca­bar sense pena ni glòria la seva vida política?» Sen­zi­lla­ment, la va cagar a fons i ara ho paga. Tots els gover­nants come­ten erra­des i l'espi­fien, par­lant i pre­nent deci­si­ons en el trans­curs del seu man­dat. Ara bé, no hi ha pre­ce­dents d'un cas sem­blant. Per fer memòria, un extracte de l'inci­dent:

–El 4 de novem­bre de 2003 van tenir lloc les elec­ci­ons autonòmiques cata­la­nes.

– El 14 de desem­bre es firmà el Pacte del Tinell i Carod va ser nome­nat con­se­ller en cap.

–Viatjà amb cotxe ofi­cial a França i els dies 3 i 4 de gener del 2004 s'entre­vistà a Per­pinyà amb mem­bres de la cúpula d'ETA. Auto­a­tri­buint-se una inde­guda repre­sen­tació, intentà nego­ciar un esta­tus d'excepció pel que feia als pos­si­bles atemp­tats a Cata­lu­nya. «Pot­ser creu que juguem a bèlit?», degue­ren pen­sar els inter­lo­cu­tors.

–El 24 de gener saltà la notícia als mit­jans i l'escàndol va ser enorme.

–Qua­tre dies després, el 28 de gener, pres­si­o­nat pels uns i els altres, va dimi­tir.

Carod va que­dar mar­cat i la seva car­rera política, de fet, va aca­bar aquell dia. Ben inten­ci­o­nat, no ha entès mai l'ava­lot que va pro­vo­car. D'altra banda, les seves inter­ven­ci­ons a les comu­ni­tats autònomes i Europa en lloc d'escurçar distàncies les aug­men­ten. Com més parla, pit­jor. Els seus plan­te­ja­ments ide­a­lis­tes de la nos­tra rea­li­tat, uns no els ente­nen i altres no els volen enten­dre, i tots els con­si­de­ren pro­vo­ca­dors. El seu pro­blema congènit, del qual mai es gua­rirà, és que el cor li corre molt més que el cap. No hi pot fer més!