Igualada, any 2037

Igua­lada té un tren gran que la comu­nica amb Bar­ce­lona en 45 minuts, està ben con­nec­tada amb les ciu­tats del seu entorn, és una ciu­tat ama­ble i sos­te­ni­ble, plena d'opor­tu­ni­tats i que ha acon­se­guit atraure inver­si­ons que donen feina de qua­li­tat a pràcti­ca­ment tota la població. La capi­tal de l'Anoia és una ciu­tat soci­al­ment justa i que gau­deix d'una admi­nis­tració efi­ci­ent en el marc de la conca d'Òdena.

Aquest seria, a grans trets, el dibuix que va dei­xar de la ciu­tat a vint anys vista la dar­rera sessió del cicle de debats Dimarts de Diàlegs de l'Ate­neu Igua­ladí. Els actu­als por­ta­veus dels grups muni­ci­pals de l'Ajun­ta­ment d'Igua­lada van ser con­vi­dats a ima­gi­nar la ciu­tat del futur com una fórmula per iden­ti­fi­car els rep­tes actu­als.

Alguns no van resis­tir la temp­tació de dei­xar anar les seves con­sig­nes pro­gramàtiques i Àngels Chacón (PDe­CAT) va inver­tir molts esforços a defen­sar la tasca del seu govern. I això que, a mig man­dat, els ris­cos del debat eren mínims i la pro­posta els per­me­tia ser ago­sa­rats. Però no va ser així.

Vist tot ple­gat, la visió més tren­ca­dora va ser la del soci­a­lista Jordi Riba, que dema­nava “no tenir por” a afron­tar un debat sobre la fusió dels muni­ci­pis que avui for­men la conca d'Òdena: Igua­lada, Mont­bui, Vila­nova i la mateixa Òdena. Una rea­li­tat que reclama, des dels dife­rents par­tits, almenys més tre­ball en comú.

Deri­vat d'això, en un horitzó de vint anys s'hau­ria d'haver ela­bo­rat una pla­ni­fi­cació urbana con­junta, que doni espai a nova acti­vi­tat econòmica. Però Dario Castañé (Deci­dim Igua­lada) va aler­tar que “la indústria tindrà un ele­vat grau d'auto­ma­tit­zació, i els llocs de feina que crearà seran d'altres tipus”. I de feina tot­hom n'ima­gina a la Igua­lada del futur, ben pagada, amb valor afe­git i emmar­cada en l'eco­no­mia del conei­xe­ment. Però el mateix Castañé adver­teix que la quarta revo­lució indus­trial pot expul­sar a la pobresa els ciu­ta­dans als quals la tec­no­lo­gia deixi sense ofici.

Rep­tes i can­vis que avui ni podem ima­gi­nar, però davant els quals tot­hom man­te­nia que cal estar alerta. Joan Agra­munt (PP) va recor­dar que a Igua­lada “hem per­dut el temps durant molts anys” i algú des del públic adver­tia que tot el que s'escol­tava dimarts a la nit era una música que li sonava.

El mateix peri­o­dista, Jordi Cua­dras, havia mode­rat amb ells el debat de les elec­ci­ons muni­ci­pals que acull la mateixa enti­tat. Molts temes i argu­ments van ser els matei­xos el pas­sat dimarts, sense més atre­vi­ments que els que venien des del públic, com una línia de tren Igua­lada-Andorra. El 2037 caldrà mirar l'heme­ro­teca.