La primera pedra

Ja fa gai­rebé tres anys que el cas Pujol s'arros­sega pels titu­lars. Els cata­lans han reac­ci­o­nat amb sor­presa, decepció i indig­nació als diners a Andorra i a les hipòtesis sobre el seu ori­gen. Sobre el cas, s'ha escrit molt, però se n'obvia el ves­sant col·lec­tiu: el cas Pujol ens posa davant del mirall com a soci­e­tat.

Hem vis­cut la major part de l'auto­no­mia sota una gran men­tida, inclús només accep­tant la part pro­vada del cas. Tots els con­tra­po­ders han fallat: els fun­ci­o­na­ris, els peri­o­dis­tes, els jut­ges i fis­cals, la poli­cia, els par­tits polítics, els empre­sa­ris. Tots.

El cas Pujol qüesti­ona totes les ins­ti­tu­ci­ons. Les per­so­nes que van saber i no van denun­ciar, no van inves­ti­gar o van pagar i callar seguei­xen en gran part al mateix lloc. És més, amb els anys han ascen­dit. Un peri­o­dista de política ha pogut pas­sar a direc­tor o un dipu­tat a minis­tre.

Són pre­ci­sa­ment aquesta gent els que tiren la pri­mera pedra amb més ràbia. Cada cop que algú s'acar­nissa amb en Pujol, és reco­ma­na­ble dema­nar-se quin rol va com­plir en el sis­tema que s'enfonsa o a qui deu la seva car­rera. I no falla. Si bus­quem lliu­res de pecat aca­ba­rem amb una llista curta. Això no exculpa Pujol, ans al con­trari, hau­ria de por­tar a dis­sec­ci­o­nar el cas a fons, sense caure en l'anècdota dels mis­sals.

A mi, d'en Pujol, me n'interessa la dimensió de la per­sona que toca diver­sos temes shakes­pe­a­ri­ans, com la set de poder o els fills que enfon­sen el pare, i crec que és un mate­rial per a un lli­bre excel·lent. El punt prin­ci­pal, però, no és aquest. I qui s'hi rabeja ho fa sovint per ama­gar-nos la pre­gunta clau, ja que en com­par­teix la culpa: com es va acon­se­guir un engany tan con­sen­tit trans­ver­sal­ment? Aquesta és la res­posta a cer­car. No per ven­jança. Perquè si no ho ente­nem, hi tor­na­rem a caure.