Ens hem tornat bojos, realment?

Som febles, egois­tes, pos­ses­sius, gràcies a déu imper­fec­tes i, a vega­des, una mica bor­recs. La guerra oberta entre Reus i Tar­ra­gona, que com a molt s'hau­ria de cir­cums­criure a la mor­bo­si­tat d'un Nàstic-Reus que avui no és pos­si­ble –ni en fut­bol ni en hoquei sobre patins–, s'ha con­ver­tit en una pugna seri­osa, afer­ris­sada, que ha arri­bat a solem­nit­zar l'infan­ti­lisme –amb perdó dels nens–, que no troba atu­ra­dor i que difícil­ment té ara marxa enrere. Espe­rem que els que l'hagin encès tin­guin si més no mala consciència. És com si un brot psicòtic –amb perdó dels malalts men­tals– recor­regués la T-11 –la car­re­tera que uneix sense remei Reus i Tar­ra­gona– amb bit­llet d'anada i tor­nada i sense destí final, tras­lla­dant frenètica­ment mis­sat­ges pro­vo­ca­dors, i anés enco­ma­nant a tot­hom la incòmoda capa­ci­tat de con­fon­dre rea­li­tat i fan­ta­sia, de témer els perills i les ame­na­ces fictícies, que són fruit del nos­tre orgull local més anacrònic, com si ens enfrontéssim a l'agressió més real i sag­nant. Com gai­rebé sem­pre, els de Tar­ra­gona i els de Reus i els de tot arreu, només som capaços de mobi­lit­zar-nos quan ens mun­tem la pel·lícula que està en joc allò que és nos­tre o que estem con­vençuts que és nos­tre. L'ego col·lec­tiu, intan­gi­ble i anul·lador dels indi­vi­dus, torna a resul­tar aquests dies molt més moti­va­dor que qual­se­vol de les injustícies soci­als que ens col­pe­gen en temps difícils. Només aixe­quem el cul quan ens toquen les pos­ses­si­ons. Pot­ser con­fo­nem esti­mar i pos­seir.

Sé que pot sem­blar demagògic fer aquests comen­ta­ris. Cada sis segons un nen es mor de fam, encara que no sigui de Reus ni de Tar­ra­gona, i hi ha molta gent, de Reus i de Tar­ra­gona, que ho està pas­sant mala­ment. Defi­ni­ti­va­ment, és un doble comen­tari des­en­cer­tat, tret de con­text, però encara em sem­bla més demagògic i popu­lista remar­car amb iro­nia que Gaudí era de Riu­doms, com va fer ahir Josep Fèlix Balles­te­ros, per arren­car qua­tre aplau­di­ments de la massa enfer­vo­rida, per sen­tir-se acla­mat, per ali­men­tar un dia més una bata­lla estèril que, si són prou lles­tos, saben que no por­tarà enlloc. I és ara, quan els líders i els alcal­des es tor­nen més popu­lis­tes, que, ves per on, reben la com­pli­ci­tat de tots els grups de l'opo­sició i el segui­disme dels bor­recs, amb perdó. És com si els noms de Reus i Tar­ra­gona, sepa­rats, és clar, escam­pes­sin l'opi per al poble en temps de crisi, el bàlsam social que en altres moments ha repar­tit, per exem­ple, el fut­bol. Amb una diferència, el fut­bol és un joc bas­tant més seriós i com­plex.

És cert que els actes de rea­fir­mació col·lec­tiva de Reus i Tar­ra­gona han estat dife­rents. Al Tea­tre For­tuny, en un to més ins­ti­tu­ci­o­nal, es van dir mol­tes obvi­e­tats i ahir, a la plaça de les Cols, en un regis­tre més popu­lar, es va esca­par alguna xim­ple­ria. Tot ple­gat, temps i diners per­duts. I en el fons, ho saben. O si no, com és que alguns ciu­ta­dans tar­ra­go­nins no van voler ahir, par­lant amb aquest diari, acom­pa­nyar la seva opinió del seu nom i cognoms, argu­men­tant que són de Tar­ra­gona però tre­ba­llen a Reus? Voleu un símptoma més evi­dent de bor­re­gue­risme? Quan tri­garà a impo­sar-se una rea­li­tat que con­demna les dues ciu­tats a anar de la mà amb natu­ra­li­tat? Quan aca­bin de jugar, però, ja m'expli­ca­ran com s'han de posar d'acord els alcal­des de Tar­ra­gona i Reus ja no per la vegue­ria, sinó per la futura xarxa de roda­lies ter­ri­to­rial, o en quin ambi­ent s'han de seure a la mateixa taula els pre­si­dents de les cam­bres de comerç de Tar­ra­gona i Reus –dues de les enti­tats que han incen­diat el debat–, en el marc de la soci­e­tat de pro­moció de l'aero­port. Què deuen pen­sar els que no són de Tar­ra­gona o Reus però que també aga­fen el tren i l'avió? Quan aca­bin de jugar, segu­ra­ment, ja serà tard per a algun repte. I, men­tres­tant, perquè cap orgull local no es quedi sense salsa, hi ha qui diu, par­lant de fan­ta­sies, que la bata­lla s'ha edi­fi­cat per impe­dir que les Ter­res de l'Ebre esde­vin­guin vegue­ria. Ho defensa el dele­gat del govern a l'Ebre, Lluís Sal­vadó, ell que un dia, en un dis­curs ins­ti­tu­ci­o­nal, havia advo­cat perquè el sud aban­donés el seu vic­ti­misme. I els soci­a­lis­tes de l'Ebre diuen que facin la vegue­ria de l'Ebre i la resta ja s'apa­nya­ran prou. Ens hem tor­nat tots bojos, real­ment? I volem ser inde­pen­dents?