La veu

Molt sovint no valo­rem prou tot allò que ens és quo­tidià fins que ens falta. Per a un peri­o­dista que tre­ba­lla a la tele­visió, que­dar-se sense veu és que­dar-se sense una eina bàsica de tre­ball. I no ens ado­nem de la importància d’aquesta eina fins que s’espat­lla. Aquest estiu ha fet 25 anys que em dedico a infor­mar a través de la ràdio i de la tele­visió. El juliol del 1992 entrava a for­mar part de l’equip de Cata­lu­nya Ràdio que al setem­bre enge­ga­ria un pro­jecte pio­ner al nos­tre país, Cata­lu­nya Infor­mació. Vaig estar qua­tre anys a la Cati fent infor­mació espor­tiva. Però l’any 1996 vaig deci­dir enfi­lar la sor­tida de Bar­ce­lona per la Dia­go­nal fins als estu­dis de TV3 a Sant Joan Despí. Actu­al­ment, fa 21 anys que tre­ba­llo als ser­veis infor­ma­tius de TV3, amb una llarga tem­po­rada pre­sen­tant les notícies al 3/24. Què vull dir amb tot això? Doncs que porto gai­rebé mitja vida xer­rant pels des­co­sits sense conèixer una de les meves prin­ci­pals eines de tre­ball. Són molts anys explo­tant i espre­ment la meva veu sense tenir en compte fac­tors que són deci­sius per al seu bon ús: com ara res­pi­rar cor­rec­ta­ment, escol­tar-me, quina ha de ser la posició cor­po­ral... Tot ple­gat ha aca­bat pas­sant-me fac­tura. Hema­to­mes, pòlips, nòduls a les cor­des vocals, són pato­lo­gies molt freqüents en peri­o­dis­tes, mes­tres, pro­fes­sors, can­tants i actors. Tots, pro­fes­si­o­nals que depe­nem de la veu.

Fa tres mesos que estic de baixa a causa d’una dis­fo­nia pro­vo­cada per un hema­toma que em van extir­par d’una corda vocal. Òbvi­a­ment, no és una malal­tia greu, ni de bon tros, tot i que la gra­ve­tat també es podria valo­rar en funció de com afecta o con­di­ci­ona les nos­tres ruti­nes, i ara mateix, per exem­ple, tinc pro­hi­bit par­lar en ambi­ents soro­llo­sos i ni tan sols puc res­pon­dre al telèfon. La recu­pe­ració és lenta, però vaig pro­gres­sant gràcies a la feina de la meva logo­peda. L’Ana té la difícil tasca de fer tor­nar a tre­ba­llar una corda vocal que està molt mal­mesa i que no vibra. Amb exer­ci­cis de res­pi­ració i can­tant –pot­ser aca­baré des­co­brint la meva veri­ta­ble vocació– acon­se­gueix que vagi tra­ient sons amb l’objec­tiu de recu­pe­rar al cent per cent la “meva” veu. El cert és que són mol­tes set­ma­nes de baixa amb moments durs, com quan després de la inter­venció vaig haver d’estar una set­mana en silenci abso­lut, sense poder par­lar, comu­ni­cant-me a través d’una lli­breta i un boli. El pit­jor va ser la impotència de no poder-me expres­sar amb la sufi­ci­ent rapi­desa amb la família, els amics…

Una impotència que no només vaig viure en el meu entorn per­so­nal, sinó que es va plan­tar insul­tant­ment en el meu ter­reny pro­fes­si­o­nal amb els atemp­tats de Bar­ce­lona i Cam­brils. Frus­tració, això és el que vaig sen­tir, de no poder par­ti­ci­par de l’excel·lent feina dels meus com­panys de la redacció d’infor­ma­tius de TV3. Molts d’ells esta­ven de vacan­ces i els que van poder no van dub­tar ni un segon a l’hora de mobi­lit­zar-se. I els que no feien vacan­ces van allar­gar hora­ris i van dei­xar les seves sec­ci­ons habi­tu­als per infor­mar dels atacs als TN, al 3/24 i als pro­gra­mes espe­ci­als que es van haver de pre­pa­rar. Una cober­tura infor­ma­tiva exem­plar, rigo­rosa i curosa amb les imat­ges. En defi­ni­tiva, una manera de fer molt allu­nyada d’aquells mit­jans que han vol­gut fer d’aquesta tragèdia un nou espec­ta­cle mediàtic i que ha tor­nat a rebre la recom­pensa de l’audiència. Una feina excel·lent, insis­teixo, com la feta, també, pels meus antics com­panys de Cata­lu­nya Ràdio.

Sens dubte, la Tele­visió i la Ràdio Naci­o­nal de Cata­lu­nya han demos­trat, una vegada més, ser unes sòlides estruc­tu­res d’estat que han fet allò que es demana a uns mit­jans de comu­ni­cació públics al ser­vei de tot un país.

Com també ho són –sòlides estruc­tu­res d’estat– el nos­tre sis­tema d’emergències i de salut o la nos­tra poli­cia, que han demos­trat un ele­vat nivell d’eficàcia i de pro­fes­si­o­na­li­tat. En el cas dels Mos­sos d’Esqua­dra, no només han excel·lit en la inves­ti­gació que ha permès en pocs dies des­ar­ti­cu­lar la cèl·lula ter­ro­rista, mal­grat les cone­gu­des limi­ta­ci­ons en l’accés a infor­mació con­fi­den­cial, sinó també en la seva política comu­ni­ca­tiva. Han donat la infor­mació pre­cisa i necessària en cada moment, només quan els fets es podien con­fir­mar i inten­tant fer callar rumors. En aquest sen­tit, en el de la gestió comu­ni­ca­tiva dels atemp­tats de part dels Mos­sos, al marge dels màxims coman­da­ments o del seu por­ta­veu, s’ha de des­ta­car la tasca que ha rea­lit­zat la figura encar­re­gada de les xar­xes soci­als del cos poli­cial. No ha neces­si­tat la veu per aler­tar, a través de piu­la­des a Twit­ter, del que estava pas­sant amb rigor i sense alar­misme. Com deia al prin­cipi d’aques­tes refle­xi­ons, molt sovint no donem prou importància a fets, acci­ons o con­duc­tes que for­men part de la nos­tra rutina, de la nos­tra quo­ti­di­a­ni­tat. Les tenim tan inte­ri­o­rit­za­des que no sabem valo­rar la seva extra­or­di­na­ri­e­tat. O no és extra­or­dinària, per exem­ple, la capa­ci­tat que tenim els humans de par­lar, de comu­ni­car-nos?