Política

L'Onze de Setembre de 1977

La Diada dels 10.000

Es va mantenir tota la jornada, des del matí, quan els partits i les organitzacions socials van muntar les parades i se’n podien trobar dels socialistes, comunistes, nacionalistes o el FRAP, fins a la nit, quan, acabats els parlaments, la manifestació va arribar al govern civil

Cap responsable polític del moment va acompanyar els actes

Salvador Sunyer: “La llibertat de Catalunya és de Catalunya i de ningú més” En un moment en què tot estava per fer, la festa es va acabar cantant ‘Els segadors’

No va ser l’Anàbasi de Xeno­font, no hi va haver una lluita de ger­mans per con­que­rir un tro llunyà, però el1977 tot era pos­si­ble i, després de l’experiència semi­clan­des­tina vis­cuda un any abans a la Devesa, la ciu­ta­da­nia i les for­ces polítiques i soci­als de Girona van deci­dir que ja n’hi havia prou, que Cata­lu­nya havia de tenir la seva festa, i, mal­grat la gran con­vo­catòria de Bar­ce­lona a la qual es van afe­gir Tar­ra­gona i Lleida –van fer els actes al matí–, aquí es va cele­brar una Diada par­ti­cu­lar. Les pri­me­res elec­ci­ons gene­rals del post­fran­quisme havien capo­lat l’espe­rit uni­tari de l’Assem­bla Democràtica de Cata­lu­nya, però l’ADAG (Assem­blea Democràtica d’Artis­tes de Girona) es man­te­nia ferma com un ele­ment d’agi­tació i rei­vin­di­cació.

El 26 d’agost, Ignasi de Ribot i de Bat­lle, l’advo­cat tra­di­ci­o­na­lista que va pas­sar de ser regi­dor pel terç sin­di­cal a alcalde de la Girona de la Tran­sició, acom­pa­nyat de Pere Ribas, va rebre la comissió orga­nit­za­dora de la Diada. Estava inte­grada per Lluís Maria de Puig; Enric Ansesa, artista i autor del car­tell anun­ci­a­dor; Jaume Cur­bet, i Damià Escudé. Es van aco­tar els ter­mes d’una festa oberta que es va cele­brar a la plaça Cata­lu­nya. La cita era a Girona, però aquell Onze de Setem­bre molts pobles es van mobi­lit­zar i així, al matí a Anglès, 1.500 per­so­nes van pujar en pro­cessó des de la plaça de la Rut­lla fins a la casa de la vila, dema­nant amnis­tia i esta­tut d’auto­no­mia. El mateix va pas­sar a Figue­res, es va omplir la Ram­bla i l’escena es va repe­tir a Arbúcies, Olot, les Pla­nes, Bes­canó i Lla­gos­tera. Es va ser­vir l’entremès del que seria el gran acte de la tarda. L’eufòria s’havia des­fer­mat i al matí els par­tits encara bar­ba­mecs i les orga­nit­za­ci­ons vam mun­tar les para­des al cen­tre de la ciu­tat. Des­ta­ca­ven les del FRAP, el braç armat del PCI, que havia vist com dos anys abans la dic­ta­dura havia afu­se­llat tres dels seus mem­bres en les que van ser les últi­mes penes de mort sig­na­des per Franco; es va recor­dar Sal­va­dor Allende, assas­si­nat pels fei­xis­tes de Pinoc­het qua­tre anys abans; les boti­gues van exhau­rir les senye­res i van que­dar per ven­dre les ban­de­res espa­nyo­les, i a les cinc de la tarda l’adre­na­lina va arri­bar a dalt de tot amb l’entrada de la columna de Salt. Pre­ce­dida pels repi­cars de tam­bors i encapçalada pels sena­dors, Sal­va­dor Sunyer, Jaume Sobrequés i mem­bres de la comissió d’inde­pendència com ara Miquel Berga i Pau Masó, la per­for­mance impro­vi­sada va con­fir­mar que aquell dia seria únic i l’assistència, mas­siva. Al final de la tarda els encar­re­gats del ser­vei de bar van fer comp­tes i van anun­ciar que havien fet més de 100.000 pes­se­tes de caixa (600 euros), tot un capi­talàs del moment, i van rega­lar els entre­pans que havien sobrat. Es van veure senye­res, ikurriñas, estre­lei­ras i, oh!, sacri­legi!, la tri­co­lor repu­bli­cana.

ETA con­ti­nu­ava matant, en Juan Car­los, pre­sen­tat per l’arti­cle 57 de la Cons­ti­tució com a hereu legítim de la dinas­tia històrica com a rei, havia tri­om­fat a Nova York, on l’havien pre­sen­tat com a “motor del canvi”, però aques­tes minúcies no afec­ta­ven l’espe­rit d’una tarda en què es res­pi­rava empa­tia i sub­versió. Es volia dei­xar enrere per sem­pre l’oblit a què la dic­ta­dura havia sotmès les efemèrides fona­men­tals del Prin­ci­pat i aque­lla tarda a la plaça Cata­lu­nya hi va haver la feina esforçada dels artis­tes de l’ADAG, que es van escar­ras­sar per tirar enda­vant el pro­jecte de tra­ves­sar la ciu­tat amb uns infla­bles. Una aven­tura que les difi­cul­tats tècni­ques van frus­trar, però va aju­dar a acti­var la gat­zara, a l’hora que uns empre­ne­dors pas­tis­sers que van des­co­brir que molt sovint política i negoci van aga­fats de la mà van con­ver­tir les coques qua­dri­bar­ra­des en un motiu iden­ti­tari, però sobre­tot dolç i atrac­tiu men­jat a cre­ma­dent pels pre­sents.

Final­ment es va entrar a la part seri­osa de la cele­bració. En Món Marquès va obrir l’acte amb unes parau­les que van ser­vir de pròleg a la lec­tura del mani­fest sig­nat per totes les for­ces polítiques. És podia lle­gir: “La com­me­mo­ració d’una des­feta com a Diada Naci­o­nal la con­ver­teix en el símbol exacte de la nos­tra his­to­ria col·lec­tiva. La història de Cata­lu­nya és, d’ençà de 1714, la història d’una lluita per reco­brar l’auto­no­mia, per veure reco­ne­gu­des les nos­tres lli­ber­tats naci­o­nals, és la història d’una opressió cen­tra­lista, dels suc­ces­sius intents de colo­nit­zació cul­tu­ral, de la per­se­cució ferotge de tot allò que ens defi­neix com a poble. L’Onze de Setem­bre és, per tant, més que una diada fes­tiva, la diada de la consciència popu­lar.”

Com la que repre­sen­tava Sal­va­dor Sunyer, pro­fes­sor de català, mili­tant esforçat que al matí a Anglès havia acom­pa­nyat el poeta Joa­quim Bau­xell per pre­go­nar des del balcó de l’ajun­ta­ment que Cata­lu­nya havia revis­cut de les cen­dres, i a Girona va obrir els par­la­ments recor­dant la Diada de l’any ante­rior a la Devesa, on van haver de moure’s entre l’aprensió de les auto­ri­tats i la vigilància de les for­ces de segu­re­tat. Com a bon mes­tre no es va estar de fer un home­natge a tots els giro­nins que havien estat silen­ci­ats al llarg de 40 anys. Entre d’altres, va esmen­tar Agustí Riera i Pau, Albert de Quin­tana i León, Miquel de Palol, els ger­mans Masó i Valentí, Miquel San­taló, Joa­quim de Camps i Arboix, Dàrius Rahola, Car­les Rahola, Laureà Dal­mau i Pom­peu Pas­qual, i va exi­gir “les lli­ber­tats democràtiques, l’amnis­tia i l’esta­tut d’auto­no­mia”: “Perquè volem saber qui ens governa, com governa i per què ens governa, ja que el poder real no és encara del poble, sinó que el mane­gen les matei­xes oli­gar­quies de sem­pre.” Inter­rom­put per l’entu­si­asme popu­lar quan algú va pre­gun­tar al futur alcalde de Salt pels altres cata­lans, va apos­tar per una soci­e­tat paritària con­tes­tant: “Si for­mem tots ple­gats una sola comu­ni­tat i la volem tras­pas­sar lliure, honesta, neta i democràtic als nos­tres fills, als nos­tres nets, hem d’enten­dre que els cata­lans giro­nins, els cata­lans nas­cuts aquí i els nas­cuts en altres ter­res de l’Estat espa­nyol for­mem una sola comu­ni­tat.” Una frase man­lle­vada de Rovira i Vir­gili: “La lli­ber­tat de Cata­lu­nya és de Cata­lu­nya i de ningú més” va dei­xar pas a Jaume Sobrequés, his­to­ri­a­dor, ales­ho­res sena­dor soci­a­lista, que es va decan­tar per la peda­go­gia, expli­cant quin era el sig­ni­fi­cat de l’Onze de Setem­bre, apos­tant per con­so­li­dar la democràcia, per acon­se­guir el res­ta­bli­ment de la plena auto­no­mia i posant deu­res a la nova Gene­ra­li­tat. Ja fos la defensa del patri­moni cul­tu­ral, la pro­cla­mació de l’ús ofi­cial del català, exi­gint un estudi sobre qui­nes havien de ser les estruc­tu­res sanitàries i edu­ca­ti­ves que cobris­sin les neces­si­tats del nou país. Va defen­sar els drets dels objec­tors, va dema­nar millo­res per als page­sos, va recla­mar una nova orde­nació del ter­ri­tori i elec­ci­ons muni­ci­pals lliu­res i es va fer ressò del que era un clam ciu­tadà, situar la majo­ria d’edat als 18 anys. En un moment com aquell en què tot estava per fer, la festa es va aca­bar can­tant Els sega­dors, fet que va donar pas a una gran mani­fes­tació que, pas­sant per la plaça Pom­peu Fabra i la Gran Via Jaume, es va atu­rar davant del govern civil. Allà els par­la­men­ta­ris van donar el mani­fest al repre­sen­tant del govern cen­tral i milers d’assis­tents van cri­dar: “La senyera al balcó”, i van can­tar Els sega­dors. Aque­lla tarda de setem­bre, 10.000 giro­nins havien omplert la plaça Cata­lu­nya, no eren els 10.000 de Xeno­font però sí que començàvem un camí cap a un país millor.

Ve de la plana 8

Havaneres i adhesions
L’escenografia de la plaça Catalunya era senzilla però brillant. Una gran senyera guardava l’escenari on, abans dels parlaments, la festa va arribar amb havaneres, poemes, lectura d’adhesions i sobretot molta voluntat, convenciment i esperança que aquell era el dia de la revenja pacífica i solidària de massa anys de repressió i genocidi cultural que havia intentat esborrar la història i la raó de ser d’un poble. Aquell dia l’au fènix va acabar de renéixer de les cendres i es va emportar el desert de misèria i desolació en què el franquisme havia intentat convertir el Principat.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia