Tinc un clavell per tu

Hi ha coses que sense saber perquè, ni per obra de qui, de cop i volta es posen de moda i s’este­nen per tot arreu i tot­hom les adopta com a pròpies i les iden­ti­fica amb el sig­ni­fi­cat que se li vol donar. Arran del cruel atemp­tat del 17 d’agost pas­sat a Bar­ce­lona, algú va tenir la idea de recu­pe­rar l’ús dels cla­vells com a símbol de pau, emu­lant l’espe­rit paci­fista de la històrica revo­lució dels cla­vells que va viure Por­tu­gal l’abril del 1974, i es van començar a repar­tir flors entre els agents de la poli­cia en reco­nei­xe­ment de la seva feina. La ini­ci­a­tiva va tenir èxit; tant, que aquests dies els cla­vells han tor­nat a sor­tir al car­rer i han tor­nat a flo­rir com a símbol de pau allí on alguns hi vol­drien veure batussa de car­rer, violència i, perquè no, guerra.

I ahir, amb ple debat sobre quin serà el paper de les poli­cies en la set­mana deci­siva del referèndum, i amb el cos dels Mos­sos d’Esqua­dra situat en la cruïlla històrica de deci­dir si se sot­met a les ordres d’un guàrdia civil o es man­te­nen ferms en la dis­ci­plina del govern de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, els cla­vells van tor­nar a ser pro­ta­go­nis­tes. És així, sense saber ni d’on ni per ini­ci­a­tiva de qui, que ahir dot­ze­nes i dot­ze­nes de cla­vells de tots colors espe­ra­ven els mili­tants de la causa inde­pen­den­tista que es van con­cen­trar a la plaça Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, con­vo­cats per l’Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana i Òmnium Cul­tu­ral. Abans que els mem­bres de l’ANC del barri de Sant Antoni arri­bes­sin al lloc per mun­tar la seva carpa, algú havia dei­xat cai­xes i més cai­xes de cla­vells, flors orde­na­des per colors –ver­me­lles, roses, blan­ques, gro­gues– embo­li­ca­des en poms relli­ga­des per cel·lofana, amb l’única iden­ti­fi­cació del pro­duc­tor, una firma colom­bi­ana, però sense cap altra indi­cació del seu ori­gen. La gent s’acos­tava als cla­vells i se’ls mirava, encu­ri­o­sida, i també amb afany de poder aga­far-ne, o com­prar-ne, si aquest era el cas. Però ningú en sabia donar raó. Els de l’Assem­blea repe­tien que no eren seus, i els de l’Òmnium insis­tien que tam­poc els havien por­tat ells. Ales­ho­res, si no eren de ningú, de qui eren?

I va ser ales­ho­res que algú va pren­dre la deter­mi­nació que aque­lles flors no podien tenir millor des­ti­nació que per als agents dels Mos­sos d’Esqua­dra que s’havien des­ple­gat als extrems de la plaça per garan­tir la segu­re­tat de l’acte, i així va ser com els poms de cla­vells van pas­sar de les cai­xes a les mans de les per­so­nes i, d’aques­tes, a les mans dels poli­cies i als fron­tals dels seus vehi­cles.

La Maria i la seva filla, la Verena Blume –mem­bre de la família del cèlebre gim­nasta Joquim Blume– van ser dues de les per­so­nes que es van acos­tar fins als agents per obse­quiar-los amb aquest petit símbol de pau i de cor­di­a­li­tat. La Maria duia una este­lada pen­jada al coll, la seva filla, no: “Jo no soc inde­pen­den­tista, però per tot el que està pas­sant vull anar a votar el dia 1, i tant que vull! I em sem­bla que aca­baré votant que sí.”

A la plaça, cla­vells, molts cla­vells, i també pape­re­tes que, a gra­pats, van sor­tir de l’inte­rior de l’edi­fici de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona i van començar a ser repar­ti­des pels estu­di­ants entre els con­cen­trats a la plaça. I men­tres­tant, al cel, en un vol rasant i fora de lògica, un helicòpter de la Policía Naci­o­nal donava vol­tes sobre la con­cen­tració. N’hi ha que viuen tocant de peus a terra, ferms en les seves con­vic­ci­ons. D’altres viuen en la inòpia, en els llimbs de la cosa etèria, on tot es con­trau, s’expan­deix i es deforma.