la crònica
“Sediciosos lectors”
El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) podrà ser col·legi electoral si no defalleixen les intencions de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) del PEN Català i de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Ahir a les nou del vespre, quan es preveien tancar les reixes del jardí interior, hi havia un centenar de persones tot i que es calculava que un grapat marxaria cap a casa. La consigna era que a partir de les 5 del matí es tornés per assegurar que no es pogués precintar. Bel Olid, presidenta de l’AELC, va voler dedicar la seva primera lectura a la carta que l’entitat d’escriptors de Letònia encoratjava el en fet que Catalunya aconseguís la independència (a la qual ells van arribar fa 27 anys). Laura Borràs, acabada d’arribar de València (on segons mostrava cofoia al seu Twitter va recollir un grapat de mostres de càlida solidaritat dels escriptors del País Valencià), va triar un fragment d’un article de Segimon Serrallonga, del 1988, titulat La poesia de les eleccions. No es va poder estar de saludar els literats amb una benvinguda als “sediciosos lectors”.
El director del CCCB, Vicenç Villatoro, es va voler interessar per com es muntava la Festa de pijames conversant una estona amb les organitzadores amb empenta. Just després que el públic baixés de l’acte sobre la celebració del dia de la traducció (al Teatre del CCCB), es van anar habilitant els quatre sofàs i la desena de cadires enfocant a un racó. A falta de micròfon, de tarima, d’aigua i de decorat, van optar per plantar-hi les dues tauletes per no deixar tan despullats els lectors que anaven passant. I sí. Potser un acte llueix més si hi ha una bona megafonia, un plafó de fons, una il·luminació austera i amb tocs de sorpresa, uns textos ben preparats, mesurat o escrits per a l’ocasió. També tothom hauria celebrat poder triar entre les postals de cites literàries d’autors catalans o amb un sopar (l’únic que podien garantir eren sucs i teca per esmorzar). Però en aquesta lectura quasi improvisada (com la que confessava que havia agafat un llibre de poemes d’una revolada de casa i havia triat el poema mentre arribava en metro) el que marcava era l’èpica, la determinació de saber que la llengua i la cultura és la base de totes les nacions (com traduïa Olid de la carta en anglès dels estonians). O Borràs insistia que Serrallonga defensava el vot “amb coratge, no l’útil”. El centenar de persones que s’hi congregaven, des de canalla amb cotxet (i prou paciència) fins a persones ben adultes, entenia que la seva determinació era coratjosa. I que els apoderava.
Joan Salvat-Papasseit, Montserrat Abelló (Aprenc a dir que no cantada), Josep Maria Huertas Claveria, però també un conte de Salman Rushdie o, sobretot, dues peces ben adients del sempre incisiu Joan Fuster. L’escriptor de Sueca tenia bon olfacte quan apuntava que “les lleis sempre estan dictades per prohibir”. Sí que confiava més en les declaracions, “les que auguren tots els drets”. El mateix Fuster deixava escrit fa un grapat d’anys que fins i tot la Const¡tució s’aventura a parlar de llibertats però de seguida ho acota, “regulant-ho d’una o altra manera”.
Sobre la festa dels pijames, sí que hi havia una llista per garantir que seria un equip mínim per demostrar un mínim de convocatòria que fes desistir de precintar l’espai per part dels Mossos d’Esquadra. S’hi veien algunes motxilles i poques màrfegues. Els quatre sofàs s’haurien de rifar entre un grapat de gent. Però és que, com citava Joan Fuster en un altre llarg article, Contra els nacionalismes, sovint es qualificava, des de la Meseta, els nacionalismes com un moviment burgès. Doncs aquesta setmana ha quedat ben comprovat que els sediciosos es mouen a les dues bandes de la Diagonal (i molt més enllà de Barcelona, també). I, al CCCB, sense el confort dels familiars de les escoles, rematava la necessitat que aquests que clamen llibertat (amb cassolades, penjant pancartes o com sigui) també tenen un escalf en les lletres.