De la propaganda en temps de guerra

No es tracta de fer por a ningú, però cal tocar de peus a terra: estem en guerra.

La de la inde­pendència de Cata­lu­nya és, fins avui, una guerra dife­rent de les guer­res que hem cone­gut fins ara, però guerra al cap i a la fi, i en tenim un munt d’evidències. La mos­tra més clara d’aquesta rea­li­tat és la deriva que ha pres el món de la infor­mació, en què la rea­li­tat ha dei­xat de ser expli­cada d’una manera neta i objec­tiva i ha estat suplan­tada per la pro­pa­ganda. Espa­nya neces­sita bas­tir un dis­curs per jus­ti­fi­car la bru­tal enves­tida con­tra Cata­lu­nya. Pretén acon­se­guir com­pli­ci­tats a dins i, sobre­tot, fora del país, i a això es dedica la maquinària mediàtica dels que diuen que defen­sen l’estat de dret, amb el suport entu­si­asta dels alta­veus en forma de paper, ràdio, tele­visió i mit­jans digi­tals de tot tipus. Es tracta de ter­gi­ver­sar els fets, difon­dre mit­ges veri­tats o una men­tida rere una altra fins a crear un estat d’opinió favo­ra­ble a la seva estratègia.

La pri­mera bata­lla a camp obert d’aquesta guerra ja s’ha produït. Va tenir lloc l’1 d’octu­bre pas­sat, als car­rers i pla­ces de mol­tes ciu­tats i pobles de Cata­lu­nya. Va ser un com­bat desi­gual: homes i dones des­ar­mats, amb els braços alçats en senyal de pau, con­tra un exèrcit de 10.000 agents de la poli­cia mili­tar i la Policía Naci­o­nal espa­nyola.

El que s’ha lle­git, s’ha vist i s’ha sen­tit després d’aquell dia en els mit­jans de comu­ni­cació espa­nyols i en els sis­te­mes d’infor­mació de l’admi­nis­tració de l’Estat és una ver­go­nya i un escàndol en un país que es con­si­dera democràtic. És un com­por­ta­ment que només es comprèn si es té en compte aquest estat de guerra en què ens tro­bem. En el procés català, la paraula pau no havia apa­re­gut fins després de la sal­vatge actu­ació de poli­cies i guàrdies civils con­tra els votants i les urnes. És evi­dent, doncs, qui fa ús de la violència; és evi­dent qui vol i ali­menta la guerra.

El govern espa­nyol és cons­ci­ent que va per­dre la bata­lla del dia 1, entre altres coses, perquè no va tro­bar entre els cata­lans la res­posta vio­lenta que bus­cava. Els únics que ober­ta­ment s’han posat al cos­tat d’una uti­lit­zació tan des­me­su­rada, des­pro­por­ci­o­nada i sal­vatge de la força són democràcies de tan dub­tosa repu­tació com la turca. I, cons­ci­ent d’aquesta der­rota davant l’opinió pública inter­na­ci­o­nal, el govern de Madrid ara vol recu­pe­rar ter­reny ter­gi­ver­sant els fets i defor­mant la rea­li­tat.

D’entrada, es nega l’existència de ferits, se’n mini­mitza el nom­bre i es diu, fins i tot, que ja se sap que si algú s’inter­posa entre la poli­cia i la seva obli­gació de fer com­plir la llei doncs s’acaba rebent. Dia­ris que pre­su­mei­xen de ser referència mun­dial en el món de la infor­mació s’han com­por­tat com bas­tards con­ver­tint ciu­ta­dans que són vícti­mes en bot­xins. La noia que havia denun­ciat que tenia una lesió a la mà ha estat lin­xada públi­ca­ment als mit­jans i trac­tada de manera igno­mi­ni­osa perquè, en comp­tes dels dits tren­cats, tenia, “només”, una cap­su­li­tis. Sigui quin sigui l’abast de la lesió, aquesta noia, quan es va aixe­car el dia 1 per anar a votar, no en tenia cap i, quan se’n va anar a dor­mir, ja de mati­nada, tenia el braç en cabes­trell per la violència i les vexa­ci­ons de la poli­cia.

El govern espa­nyol ha cons­truït un dis­curs per expli­car els fets de l’1 d’octu­bre a par­tir d’una supo­sada bru­ta­li­tat dels ciu­ta­dans con­tra els poli­cies. Ha difós una imatge en què es veu un home tom­bant un guàrdia civil d’un cop de cadira, com si fos una bit­lla, i ha ele­vat als altars un altre agent que va enre­ti­rar un nen abans d’una càrrega poli­cial. Es vol pre­sen­tar la poli­cia com la víctima d’uns vàndals o uns dements que van al xoc amb els agents amb els seus fills, i alhora s’ama­guen, per exem­ple, imat­ges com la d’un gegant uni­for­mat que, d’una mano­tada a la cara, tomba un home que té al davant amb els braços enlaire. El poli­cia el col­peja sense motiu, perquè sí, en una agressió tan gratuïta com sal­vatge, i després encara té temps per enca­rar-se amb els ciu­ta­dans que li recri­mi­nen aque­lla acció vio­lenta i amenaçar-los.

Se silen­cia també la irra­ci­o­nal acció de tres agents de la poli­cia que cla­ven pun­ta­des de peu al cap i cops de porra, també al cap, a un home que està estès a terra, inde­fens, i tapant-se amb els braços. L’acció d’aquests ser­vi­dors de l’ordre públic és la mateixa que la dels fei­xis­tes que el dia 9 d’octu­bre van apa­llis­sar impu­ne­ment mani­fes­tants inde­pen­den­tis­tes als car­rers de la ciu­tat de València.

No hi ha dubte que al govern del PP li convé sem­brar la violència al car­rer per ate­mo­rir la població i fre­nar el procés inde­pen­den­tista. Algú ha cal­cu­lat que el fi jus­ti­fica els mit­jans i ha donat l’ordre de pegar i ele­var la tensió al car­rer. Cal pre­gun­tar-se si també s’ha donat l’ordre de dei­xar pegar als que es pas­se­gin amb una este­lada.

El govern espa­nyol està dedi­cant mol­tes ener­gies a con­ver­tir en vícti­mes els agents de la poli­cia i la Guàrdia Civil. El tracte que se’ls ha donat és el d’herois de guerra que s’han com­por­tat com valents de veri­tat en terra ene­miga. S’han ficat a la gola del llop i n’han sor­tit indem­nes: quins valents, quin orgull patri! Les aren­gues a la tropa a les xar­xes ofi­ci­als del Minis­teri de l’Inte­rior i la Policía Naci­o­nal, així com del mateix minis­tre Zoido i d’altres líders polítics del PP, han mar­cat clara­ment una línia divisòria entre ells (els bons) i els altres (els dolents). I el crit de guerra que resulta d’aquesta per­versa estratègia ja és cone­gut: “¡A por ellos!” Deu ser inau­dit en la història de les democràcies occi­den­tals que un govern ali­menti l’odi entre els seus agents de poli­cia per pro­jec­tar-los amb més con­tundència que mai con­tra la població civil que han de ser­vir i pro­te­gir. No només és inau­dit, sinó que és indigne.

El dis­curs que ela­bora l’Estat espa­nyol per recons­truir els fets del dia 1 d’octu­bre a la seva con­veniència con­sis­teix també a pre­sen­tar els orga­nit­za­dors del referèndum com una banda de delinqüents que van blin­dar expres­sa­ment els col·legis elec­to­rals amb nens i anci­ans com a escut pro­tec­tor davant la poli­cia. El que va ser una xarxa de com­pli­ci­tat entre ciu­ta­dans que van tre­ba­llar voluntària­ment per garan­tir i asse­gu­rar el dret a vot, un exer­cici únic de civisme i una demos­tració clara de la força i el poder de la lluita a través de la no-violència, es pre­senta com un entra­mat mafiós que cal com­ba­tre. D’aquesta manera, han donat argu­ments a fis­cals i jut­ges per actuar con­tra els que han estat asse­nya­lats com a res­pon­sa­bles del movi­ment inde­pen­den­tista.

En temps de guerra, els tri­bu­nals també es posen ver­go­nyo­sa­ment al ser­vei de la causa per­ver­tint jut­ges i sentències, manant i fent exe­cu­tar, si cal. Pot­ser és per això que els diri­gents del PP comen­cen a recor­dar, sense rubor, que Com­panys va ser afu­se­llat.

I, final­ment, hi ha la gran men­tida de l’adoc­tri­na­ment dels infants, argu­ment uti­lit­zat pel mateix Mari­ano Rajoy per jus­ti­fi­car l’atac poli­cial de l’1-O sobre Cata­lu­nya. Els polítics espa­nyols i els mit­jans de comu­ni­cació afins només veuen nens en les mani­fes­ta­ci­ons inde­pen­den­tis­tes. Entre els 300.000 que van anar a escol­tar l’escrip­tor peruà que va exal­tar les mas­ses espa­nyo­lis­tes, sem­bla que no n’hi havia cap de menor, només eren adults cons­ci­ents i res­pon­sa­bles. Tam­poc hi havia dues nenes a la tarima pre­si­den­cial davant la qual des­fi­la­ven el dia de la His­pa­ni­tat a Madrid mili­tars, guàrdies civils i agents de la Policía Naci­o­nal. La cosa és seri­osa i no va de broma, perquè, en aquest ter­reny, la pro­pa­ganda del govern espa­nyol pretén ser l’ariet que per­meti ficar les seves urpes a les esco­les de Cata­lu­nya, que es pre­sen­ten com si fos­sin madras­ses on s’han for­mat els ter­ro­ris­tes islàmics més san­gui­na­ris. Es genera el caldo de cul­tiu que ha d’acon­se­guir sentències que demos­trin la seva per­versa tesi i jus­ti­fi­car així una inter­venció i una espa­nyo­lit­zació del sis­tema edu­ca­tiu català.

La pro­pa­ganda espa­nyola no té atu­ra­dor, i arriba fins al punt que tot un minis­tre d’Afers Estran­gers ha decla­rat en una tele­visió fran­cesa que a les esco­les cata­la­nes no s’ense­nya el cas­tellà i que els ciu­ta­dans que volen viure en aquesta llen­gua a Cata­lu­nya ho tenen molt difícil. És la cla­ve­guera de l’Estat dis­cor­rent a cel obert.

L’objec­tiu d’Espa­nya en aquesta guerra és clar: der­ro­tar l’ene­mic, humi­liar un país, des­mem­brar l’inde­pen­den­tisme, i empre­so­nar Sànchez, Cui­xart, Puig­de­mont i qui faci falta. No saben, perquè viuen immer­sos en la seva pròpia men­tida, bor­rat­xos del relat ple de fal­se­dats que ali­menta la seva pro­pa­ganda, que després d’un Puig­de­mont i d’un Sànchez i d’un Cui­xart, en vin­dran uns altres. I dar­rere d’aquests, si també cauen, uns altres més.