Procés sobiranista
Dies de vins, cava i República
Qui digui que el futur econòmic de la República de Catalunya és un forat negre per on es perdran cada minut milers i milers d’euros, que ho digui al visionari que va decidir organitzar la Mostra de Vins i Caves de Catalunya a tocar del Parlament de Catalunya el mateix dia que la cambra de representació catalana proclamava la independència d’aquest país. Primer amb una certa timidesa, i també amb una certa moderació alcohòlica, després amb ganes de celebrar com es mereix un esdeveniment històric llargament combatut, llargament esperat, els ciutadans que es van concentrar fora del parc de la Ciutadella per seguir la votació de la proclamació de la independència es van llançar sobre els estands de la fira per obrir ampolles i omplir copes mentre estrenaven un crit ple de sentit: “Visca la República!” Dia històric de veritat, dia rodó i, per celebrar-ho com Déu mana, i al més pur estil català, negoci rodó per a vinaters i cavistes.
Eren quarts de quatre de la tarda quan, eixugades les llàgrimes de l’emoció i vestits amb el somriure de la nova República, els ciutadans van començar a ocupar posicions davant els taulells atapeïts d’una generosa mostra de vins de tot tipus i colors i caves disposats a deixar-se emportar per efluvis, aromes i gradacions alcohòliques. Quedaven enrere quasi cinc hores d’un llarg matí i un inacabable migdia que es va començar a animar a quarts de dues de la tarda quan la presidenta Carme Forcadell va donar per iniciat el ple.
Com ja va passar el 10 d’octubre, des de primera hora del matí el parc de la Ciutadella va quedar blindat pel dispositiu de seguretat dels Mossos d’Esquadra, que només deixaven accedir al Parlament als diputats, periodistes i persones acreditades. El passeig Picasso i el passeig Pujades van convertir-se, aquesta vegada, en el punt de trobada dels ciutadans que van voler ser al costat dels diputats en el moment històric. Els convocants de la concentració van demanar que s’ocupés tot el perímetre del parc per protegir el recinte d’una hipotètica intervenció de la policia espanyola i la gent ho va fer, ocupant, fins i tot, el carrer Wellington, al costat oposat de l’entrada principal del parc.
A quarts d’onze del matí, els ànims dels més matiners eren de victòria. En Ricard, de Cardedeu, que va viure la declaració interruptus del dia 10 amb un gran emprenyament i una enorme decepció, afrontava el dia amb molt optimisme: “Estic convençut que avui es votarà que sí i que serem independents.” Assegut en un bar a tocar dels porxos de Fontseré, aquest vallesà compartia esmorzar amb un grup d’amics de la comarca, de Sant Celoni i altres municipis, que havien demanat festa a la feina per poder viure la història des de primera línia. Entre el grup, l’Enric, una mica menys optimista, pronosticava “una X”. “Si això fos futbol, crec que avui hi haurà un empat, amb la declaració de la independència i l’activació de l’article 155. S’haurà de negociar i el postpartit serà complicat”, advertia.
Amb menys convenciment comentaven la jugada un grup de bombers del Penedès i l’Anoia que ahir no van fallar a la cita, com tampoc ho van fer un grup d’ADF i una columna de tractors. Un dels bombers, de Piera, reconeixia: “El dia 10 tenia clar que es proclamava la independència, però avui tinc dubtes de com pot anar la cosa.” Més carregats d’optimisme van desembarcar un grup de jubilats de les comarques de Ponent, gent que no s’han perdut cap moguda independentista. “No tenim por”, proclamava una dona.
La valentia d’aquest grup de jubilats i de tanta gent que el dia 1 va perdre la por, l’exemplificava una pancarta que exhibia un home d’edat i que contenia un text carregat d’humor, d’orgull i de sentit comú i amb una advertència als que voldran aplicar el 155 i el que faci falta: “Estem preparats per a la castanyada!” Com ell, també està a punt per al que faci falta en Francesc, un home barbut i que amb la guitarra a la mà ha estat present a totes les concentracions que s’han fet a Barcelona els últims dies per ajudar la gent a cantar L’estaca o Què volen aquesta gent, i que ahir tampoc va fallar.
També entre els matiners hi havia un nombrós grup d’alcaldes que, amb la vara a la mà, avançaven entre la gentada per dirigir-se cap a l’entrada del parc de la Ciutadella, i des d’allí al Parlament. Per facilitar-los el pas, la gent els va fer un passadís al llarg del passeig Pujades i cada batlle que hi transitava era acompanyat per aplaudiments i crits de “no esteu sols!”. Dídac Manresa, alcalde de Breda, reconeixia que estava “molt emocionat” per la rebuda de la gent, com el batlle de Gratallops, Xavier Gràcia, socialista i partidari de la independència, que arribava al Parlament convençut que el ple votaria que sí. Segur que sí? “Bé, ja ho veurem...”, acabava reconeixent carregat de nervis i dubtes.
I va començar el ple i el moment d’esvair dubtes i d’esbroncar els diputats de Ciutadans i el PP quan intervenien vomitant, una vegada més, pestes sobre el procés independentista, i d’aclamar els representants de la CUP i de Junts pel Sí quan amb les seves paraules començaven a donar forma i color al somni i l’anhel de llibertat de tanta gent.
I va arribar la votació de la resolució en què es proclamava la independència i el recompte en veu alta, i cada sí era festejat amb un crit eufòric d’aprovació, i cada no era acompanyat amb un “oh” de decepció. I el temps sempre té un minut per a la història, i aquest va arribar a les 15 hores i 27 minuts, i mentre Carme Forcadell proclamava el resultat, algú entre la multitud cridava “ja ho tenim”, algú altre feia enlairar coets i cremava productes pirotècnics i tothom s’abraçava amb qui tenia al costat i els ulls s’omplien de llàgrimes i les cares de llum i d’incredulitat.
Després de l’eufòria va arribar el moment de tornar a tocar a peus de terra, com va fer una dona que, mirant la seva amiga, amb un mig somriure, li va preguntar: “I ara què?” Elles potser no, però molts altres van decidir respondre a la pregunta entregant-se a la Mostra de Vins i Caves instal·lada al passeig Lluís Companys. Tocava brindar per molta gent, pels que hi són i pels que ja no ho han pogut veure, perquè en algun racó de l’univers el president màrtir i molts d’altres segur que van alçar una copa.