Política

L’Entesa dels Catalans (1977)

i demà: Junts pel Sí (2015)

Una entesa perfecta

L’Entesa dels Catalans, que concorre a les eleccions del 15 de juny de 1977, aconsegueix el suport del PSC-PSOE, el PSUC, ERC, EC i bona part dels independents de l’Assemblea de Catalunya

La coalició aconsegueix un resultat espectacular, que encara no ha estat superat, amb 12 dels 16 senadors que s’han d’escollir al nostre país

Les eleccionses van dur a terme amb 67 partits il·legalitzats i centenars de presos polítics

Españoles! Franco... ha muerto.” Amb una veu plo­rosa i un gest des­en­cai­xat, el pre­si­dent del govern espa­nyol, Car­los Arias Navarro, anun­cia la mort del dic­ta­dor. És el 20 de novem­bre de 1975 i el Gene­ralísimo ha mort poc abans de les dues de la mati­nada a la ciu­tat sanitària de La Paz de Madrid, víctima d’una atu­rada cardíaca i d’un cúmul de fins a vuit malal­ties que han anat com­pli­cant el seu estat de salut i, al mateix temps, han con­ver­tit els comu­ni­cats mèdics en un serial esgo­ta­dor. Abans de lle­gir el tes­ta­ment del dic­ta­dor, Arias Navarro pro­nos­tica “el llanto de España, que siente como nunca la angus­tia infi­nita de su orfan­dad”. Però, mal­grat la des­a­pa­rició física del dic­ta­dor que ha gover­nat amb mà de ferro durant gai­rebé qua­tre dècades, l’edi­fici de la dic­ta­dura encara es reve­larà prou sòlid per resis­tir i demos­trarà una duc­ti­li­tat remar­ca­ble. Hi ha prou exem­ples que posen de mani­fest que l’ano­me­nada tran­sició democràtica va ser, en rea­li­tat, una transacció que va per­me­tre implan­tar un sis­tema democràtic, però a canvi de tot un seguit de renúncies, com ara el man­te­ni­ment del mateix rei que havia desig­nat direc­ta­ment el dic­ta­dor o del paper de l’exèrcit com a “garante de la uni­dad naci­o­nal”; sense dei­xar de banda els tics auto­ri­ta­ris que es mani­fes­ten rei­te­ra­da­ment. En altres parau­les, es va reve­lar amb tota la seva cru­esa allò que tant agra­dava repe­tir als fran­quis­tes, que “todo está atado y bien atado”.

En tot cas, fins i tot el pas de la dic­ta­dura a la democràcia no resul­tarà gens sen­zill. El període que va del traspàs del dic­ta­dor (20 de novem­bre de 1975) fins al retorn del pre­si­dent Tar­ra­de­llas (23 d’octu­bre de 1977) es carac­te­rit­zarà per un estira-i-arrosa cons­tant i per una mobi­lit­zació ciu­ta­dana al nos­tre país, que va mar­car el pols de les trans­for­ma­ci­ons i va repre­sen­tar el prin­ci­pal “des­a­fi­a­ment”, man­lle­vant una expressió uti­lit­zada pel diari Le Monde a prin­ci­pis del 1976. A les mobi­lit­za­ci­ons per recla­mar els punts popu­la­rit­zats per l’Assem­blea (Lli­ber­tat, Ami­nis­tia i Esta­tut d’Auto­no­mia) s’hi afe­gei­xen les rei­vin­di­ca­ci­ons obre­res i veïnals. Men­tres­tant, els senyals demo­cra­tit­za­dors avan­cen amb comp­ta­go­tes i amb un munt de man­can­ces, tal com es posarà de mani­fest en el procés de lega­lit­zació dels par­tits polítics, que en dei­xarà un munt fora de la pales­tra en la pri­mera con­vo­catòria elec­to­ral.

La pri­ma­vera de 1977, el gran repte és la con­vo­catòria de les elec­ci­ons legis­la­ti­ves. Final­ment, les elec­ci­ons es con­vo­quen per al 15 de juny. Es tracta d’una fita trans­cen­den­tal, no només perquè deli­mi­ten clara­ment el pas d’un règim auto­ri­tari a un sis­tema polític democràtic, sinó també perquè ha de per­me­tre ava­luar el pes de cada opció política; o, dit en altres parau­les, defi­nir el punt de sor­tida del sis­tema de par­tits polítics no pas sobre la base d’un suport hipotètic, sinó de la força real a les urnes. En el cas de Cata­lu­nya, a més a més, s’hi afe­geix la pugna entre els par­tits cata­lans i el govern cen­tral per tal de defi­nir una agenda clara per a la rei­vin­di­cació auto­no­mista. El mapa polític, en aquest sen­tit, extra­or­dinària­ment frag­men­tat, amb un deves­sall de sigles i amb dis­cur­sos molt més car­re­gats de base ideològica que no pas de pro­pos­tes con­cre­tes. A tot això s’hi afe­geix la com­ple­xi­tat que repre­senta pre­pa­rar les pri­me­res elec­ci­ons en un ter­mini molt curt de temps i la difi­cul­tat de donar a conèixer for­ma­ci­ons que apa­rei­xen per pri­mera vegada. Els mesos pre­vis han estat lega­lit­zats bona part dels par­tits polítics, a excepció d’ERC, que pagarà un preu ben alt per aquest ostra­cisme. La cam­pa­nya elec­to­ral pro­vo­carà una onada d’entu­si­asme entre la ciu­ta­da­nia i tenyirà de paper els car­rers i pla­ces del país. En el seu die­tari, el polític Joan Colo­mi­nes (que pre­ci­sa­ment aquell any ha ingres­sat a CDC) recorda que “els car­rers són plens de pape­rassa. Les façanes no havien estat mai tan empas­ti­fa­des. Tot fa olor de vida. El país viu per pri­mera vegada des de fa prop de qua­ranta anys (...). És en aquests moments que els records tor­nen i apa­rei­xen els ros­tres de tants i tants que ja no hi són, de tants i tants amb els quals hem llui­tat braç a braç. I que ara són adver­sa­ris polítics. Aquesta és la nos­tra victòria: haver bas­tit una Cata­lu­nya plu­ral.”

La for­mació de l’Entesa

A banda del Congrés, l’altre focus d’atenció se situa al Senat. En aquest cas, les elec­ci­ons es bipo­la­rit­zen entre dues can­di­da­tu­res: d’una banda, Democràcia i Cata­lu­nya, amb el suport de la UCD i el Pacte Democràtic; i, de l’altra, l’Entesa dels Cata­lans. Ja des d’abans de la jor­nada elec­to­ral, la coa­lició es con­ver­teix en una fita històrica, per­fec­ta­ment com­pa­ra­ble amb la Soli­da­ri­tat Cata­lana (1906), l’Assem­blea Cata­lana (1913), el Front d’Esquer­res (1936) o l’Assem­blea de Cata­lu­nya (1971), per bé que alguna d’aques­tes no ha con­cor­re­gut a les elec­ci­ons. De fet, ha estat pre­ci­sa­ment l’Assem­blea qui ha llançat la idea, tal­ment com si es tractés del seu tes­ta­ment polític, con­cre­tat en la cessió del pro­ta­go­nisme als par­tits polítics. A prin­ci­pis del mes d’abril, hom comença a deba­tre el nom i l’abast de la coa­lició. En una enquesta con­junta que apa­reix al diari Avui, els prin­ci­pals líders polítics pre­nen posi­ci­ons sobre una pro­posta que ini­ci­al­ment es llançada amb el nom de “Soli­da­ri­tat Cata­lana”. Des del PSC, Rai­mon Obi­ols es mos­tra par­ti­dari de l’acord, si bé matisa que aquesta és “total­ment irre­a­lit­za­ble” si s’ha d’apli­car al Congrés, i també remarca: “Nosal­tres en diem Entesa dels Cata­lans, i no Soli­da­ri­tat Cata­lana.” El por­ta­veu soci­a­lista afe­geix que aquest ins­tru­ment es pot con­ver­tir “en ampli ple­bis­cit a favor de les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes i del pre­si­dent”. Per la seva banda, el repre­sen­tant d’Esquerra Democràtica de Cata­lu­nya, Ramon Trias Far­gas, adver­teix que “és abso­lu­ta­ment neces­sari acon­se­guir la uni­tat dels cata­lans, sobre­tot ara que veiem que comença a haver-hi fusi­ons amb par­tits de fora de Cata­lu­nya”. Les nego­ci­a­ci­ons avan­cen len­ta­ment, i en algun moment fins i tot s’espe­cula amb la pos­si­bi­li­tat que es pro­du­eixi un acord molt més ampli amb la reti­rada d’alguns can­di­dats i que que­din només “els únics que podrien arre­ple­gar els volts de tots els cata­lans”, en parau­les d’un por­ta­veu soci­a­lista. Final­ment, l’Entesa acon­se­gueix el suport del PSC-PSOE, el PSUC, ERC, EC i la immensa majo­ria dels inde­pen­dents de l’Assem­blea de Cata­lu­nya

A banda de la capa­ci­tat d’inte­grar un ampli ven­tall de for­ces polítiques, una bona part de l’èxit de l’Entesa dels Cata­lans rau en el per­fil dels seus can­di­dats. En la llista podem tro­bar-hi noms molt cone­guts, com ara els his­to­ri­a­dors Josep Benet i Jaume Sobrequés, l’escrip­tor Paco Can­del, el pro­fes­sor Ale­xan­dre Cirici, el cine­asta Pere Por­ta­be­lla o Sal­va­dor Sunyer. Es tracta de per­so­nes amb un bagatge més que remar­ca­ble en defensa dels drets soci­als i naci­o­nals del país i que, més enllà de la seva militància política, eren capaços de gene­rar empa­tia entre els sim­pa­tit­zants d’un ampli ven­tall de for­ces polítiques.

Els resul­tats que obté l’Entesa són espec­ta­cu­lars. Dels 16 sena­dors que s’han d’esco­llir a Cata­lu­nya, la coa­lició n’acon­se­gueix 12, el màxim pos­si­ble per can­di­da­tura; és a dir, tres per demar­cació i, a més a més, els tres pri­mers llocs per ordre de vots. El can­di­dat més votat ha estat Josep Benet, que ho ha estat també del con­junt de l’Estat. L’advo­cat i his­to­ri­a­dor ha obtin­gut 1.328.607 vots, gai­rebé el doble dels que s’ha endut la llista més votada en les elec­ci­ons a Corts, el PSC-PSOE.

En tot cas, els resul­tats del Senat, afe­gits als que es pro­du­ei­xen al Congrés, con­fi­gu­ren un esce­nari insos­pi­tat i, en qual­se­vol cas, radi­cal­ment dife­rent del que es dona al con­junt de l’Estat, on la UDC d’Adolfo Suárez acon­se­gueix un suport majo­ri­tari. A par­tir d’ales­ho­res, s’esta­bleix un estira-i-arronsa per­ma­nent entre el govern cen­tral de la UDC i els par­tits cata­lans per tal de mar­car el ritme de les trans­for­ma­ci­ons i la recu­pe­ració de l’auto­no­mia. Només deu dies després de les elec­ci­ons, es reu­neix l’Assem­blea de Par­la­men­ta­ris, que aplega tots els dipu­tats i sena­dors ele­gits. Els par­tits con­ce­ben aquest orga­nisme com l’ins­tru­ment bàsic de nego­ci­ació amb Madrid; però ben aviat emer­girà la figura del pre­si­dent Josep Tar­ra­de­llas, l’únic que no ha estat esco­llit per les urnes però que segueix man­te­nint un indub­ta­ble valor simbòlic. Tres dies després de la reunió de l’Assem­blea, Tar­ra­de­llas es pre­senta a Madrid con­vi­dat pel pre­si­dent del govern espa­nyol, Adolfo Suárez. L’ope­ració, que pro­voca una nota­ble per­ple­xi­tat entre els polítics cata­lans, farà que l’eix de la nego­ci­ació passi dels par­tits cata­lans a Tar­ra­de­llas. La jor­nada de l’11 de Setem­bre repre­sen­tarà l’expressió rei­vin­di­ca­tiva més nom­brosa que s’haurà orga­nit­zat mai a Cata­lu­nya. Al vol­tant d’un milió de per­so­nes es van mani­fes­tar pels car­rers de Bar­ce­lona per recla­mar l’Esta­tut, el res­ta­bli­ment de la Gene­ra­li­tat i el retorn del pre­si­dent Tar­ra­de­llas. Poques set­ma­nes després, con­cre­ta­ment el 29 de setem­bre, se sig­narà el reial decret que per­metrà sege­llar el res­ta­bli­ment de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya i el 23 d’octu­bre següent Josep Tar­ra­de­llas, rati­fi­cat com a pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, sor­tirà tri­om­fal­ment al balcó del Palau de la Gene­ra­li­tat per tal de recor­dar: “Ja soc aquí!” Aquell gest havia estat pos­si­ble per la pressió ciu­ta­dana exer­cida pels car­rers i pla­ces del país; però també pels resul­tats de les elec­ci­ons del 15 de juny, tant per la victòria de les for­ces cata­la­nis­tes al Congrés com pel tri­omf incon­tes­ta­ble i la uni­tat d’acció de l’Entesa dels Cata­lans al Senat.

7

El senador de la Model
A les eleccions del 15 de juny de 1977 també sortirà escollit Lluís Maria Xirinacs. L’escolapi s’ha presentat a la convocatòria amb una candidatura unipersonal i, malgrat tot, ha aconseguit situar-se com el quart en nombre de vots. Tot i la transcendència de la convocatòria electoral, Xirinacs no ha abandonat l’activisme de carrer i la lluita pacifista per reclamar l’amnistia dels presos polítics, ni abans ni després de la jornada. El dia de reflexió va passar-lo al davant de la presó, tal com feia des de més d’un any abans; l’endemà va anar a votar a primer hora del matí i va fer cua esperant que obrís el col·legi electoral i a les nou en punt tornava novament “a l’oficina”, la seva forma d’anomenar la presó barcelonina.
Fora de la llei
Les eleccions del 15 de juny de 1977 no es van dur a terme en un marc democràtic. En aquells moments, hi havia centenars de presos polítics i 67 partits encara no havien estat legalitzats. Un d’aquests va ser ERC, el partit clarament hegemònic durant la República. Malgrat sol·licitar l’autorització el 14 de març de 1977, força mesos abans de les eleccions, la petició es va desestimar. Segons el Ministeri de Governació, ERC era “un partit d’esquerres, republicà i separatista”; i, tot seguit, argumentava que “donat que l’associació política de referència es denomina Republicana i que la seva finalitat és que es produeixi un canvi constitucional al país, pot considerar-se com una associació il·lícita”.
RAFEL NADAL PERIODISTA I ESCRIPTOR

“Ara costa més prioritzar els interessos del país”

Pere Bosch i Cuenca

Rafael Nadal (Girona, 1954) té una llarga trajectòria en el món de la comunicació, és un col·laborador habitual en les tertúlies televisives i radiofòniques i, des de fa alguns anys, ha destacat també com a novel·lista. En l’àmbit polític, el 1977 va participar intensament en el procés de gestació de l’Entesa dels Catalans.

Què representa la candidatura Entesa dels Catalans des d’un punt de vista de les experiències unitàries al nostre país?
Es tracta d’una candidatura d’unitat radical, que se situa molt per sobre dels partidismes. I això precisament en un moment en què els partits venen de la clandestinitat i tenen una forta càrrega ideològica. Les diferències entre partits són molt més marcades que ara. Per damunt d’això es concreta una candidatura molt àmplia, la qual cosa vol dir que els interessos de país són molt importants. Això no només es posa de manifest en la creació de l’Entesa, sinó també en la seva evolució després de les eleccions, quan l’Entesa és capaç d’integrar els candidats patrocinats per CDC, en Lluís Maria Xirinacs i fins i tot els senadors designats pel rei: de 12, doncs, es passa a 18. Hi havia, doncs, una consciència molt clara que calia anar junts.
Quin paper va tenir l’Assemblea de Catalunya en la seva confecció?
Té una participació molt directa en la direcció, però molt menor en el procés de confecció, quan va cedir el protagonisme als representants dels partits. En tot cas, els principis inspiradors de l’Assemblea queden perfectament assumits amb la designació de candidats com Pere Portabella o Salvador Sunyer, que hom pot vincular a un determinat partit però que tenen un prestigi indubtable, gestat en les lluites socials o nacionals.
Com s’explica l’èxit que va assolir?
Precisament per aquesta capacitat d’incorporar gent amb una àmplia trajectòria en la comunitat, amb una idea de país molt clara, molt actius en la societat de l’època i amb una gran capacitat per avantposar els interessos del país als dels partits.
Per què no va ser possible repetir l’experiència en les eleccions del 1979?
Quan es coneixen els resultats de les eleccions del 15 de juny de 1977 i hi ha representants dels partits al Congrés, es fa tot molt més difícil. També comencen les influències dels partits, sobretot dels que tenen germans a Madrid. Tothom comença defensar la parcel·la de partit. Ara fem llistes unitàries, però el partit sempre es té al cap i darrerament ni així.
Tot i que els escenaris són molt diferents, podem extreure alguna lliçó d’aquella coalició?
Ara les fronteres entre partits estan molt menys delimitades que el 1977, però en canvi costa més que hi hagi consciència de la necessitat de prioritzar els interessos de país.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia