Política

ELS PRESIDENTS REPRESALIATS

Lluís Companys (2)

Un crim d’estat impune

Després d’un judici sumaríssim de menys d’una hora i sense cap garantia processal, el president Lluís Companys va ser sentenciat a mort i afusellat pel règim franquista la matinada del 15 d’octubre de 1940

Quaranta anys després d’aquell homicidi, el govern espanyol s’ha negat sistemàticament a anul·lar la sentència franquista

El 3 d’octubre de 1940,el mateix dia que arriba al castell de Montjuïc, s’inicia el procediment sumaríssim
El procediment judicialserà una pantomima, com tots els que va instruir el règim franquista

Fa dies que l’ambai­xa­dor espa­nyol i el poli­cia Pedro Urraca, des­ti­nat a París per tal de con­tro­lar els refu­gi­ats espa­nyols, seguei­xen els movi­ments del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat en el seu exili francès. De forma paral·lela, des de Madrid es fan ges­ti­ons diplomàtiques per tal d’estrènyer el cer­cle. Per a Franco, la guerra no ha fina­lit­zat el l’1 d’abril de 1939 i s’obse­deix a per­se­guir els vençuts fins al dar­rer racó. El 22 de juny de 1940 els ale­manys ha com­ple­tat l’ocu­pació del ter­ri­tori francès i, ben aviat, Ramon Ser­rano Suñer, ales­ho­res minis­tre de Gover­nació i més enda­vant d’Exte­ri­ors, intenta nego­ciar amb els seus ali­ats una llista de polítics repu­bli­cans. Les acti­vi­tats de repa­tri­ació s’han atu­rat en sec i també les comu­ni­ca­ci­ons amb la resta del món, amb la qual cosa França s’ha con­ver­tit en un espai inse­gur; i, encara més, en una immensa ratera.

El pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat ha estat adver­tit en diver­ses oca­si­ons sobre la neces­si­tat d’aban­do­nar la zona ocu­pada i viat­jar fins a Mèxic, en com­pa­nyia de la seva filla Maria; però, des del pri­mer moment, s’ha resis­tit a fer-ho. La seva pri­o­ri­tat és man­te­nir-se a prop del seu fill malalt, de qui ha per­dut el ras­tre en els dar­rers mesos. Mal­grat tot, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat acce­deix a allu­nyar-se de París i es des­plaça a La Baule-les-Pins, una loca­li­tat bre­tona situ­ada a més de 300 quilòmetres de la capi­tal fran­cesa. A La Baule coin­ci­deix amb altres polítics cata­lans, com ara Josep Tar­ra­de­llas, Ven­tura Gas­sol o Josep Andreu Abelló. El 13 d’agost es pro­du­eix allò que resul­tava pre­vi­si­ble. Anys després, la seva vídua expli­carà amb tota mena de detalls aque­lla detenció fatídica. Segons el seu tes­ti­moni, aque­lla tarda es van pre­sen­tar “dos homes ves­tits de civil i qua­tre amb uni­forme de sol­dats ale­manys (...) i entra­ren a la casa metra­lleta en mà. I apun­tant el meu marit i a mi mateixa, ens van fer un escor­coll per­so­nal.” Després de com­pro­var que no duen res de valor, els asset­ja­dors comen­cen a regi­rar de dalt a baix la casa fins que van loca­lit­zar tots els seus estal­vis, uns 70.000 francs, que “es van posar a la but­xaca”. A par­tir d’ales­ho­res, aquells homes “començaren d’estar con­tents”, però van seguir “apun­tant el meu marit, asse­gut en una cadira, i jo havia de con­duir els dos homes de civil, dient-los on esta­ven les coses, però sem­pre sen­tint un revòlver que em pre­mien a l’esquena (...). Aca­bada l’ope­ració, els qua­tre sol­dats s’empor­ta­ren cus­to­diat el pre­si­dent de Cata­lu­nya!”. D’aquesta forma, expli­cada al govern ale­many de la post­guerra per tal de dema­nar una pensió com a víctima del nazisme, es va pro­duir la detenció de Lluís Com­panys i, per tant, es va des­en­ca­de­nar un procés que l’aca­ba­ria con­duint a la mort.

Una set­mana després de la detenció, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat és tras­lla­dat a la presó de La Santé, a París, on arri­ben la nit del 20 d’agost. Només sis dies després, el direc­tor del cen­tre peni­ten­ci­ari rep una comu­ni­cació de l’encar­re­gat de l’ambai­xada espa­nyola a París, Jaime del Cas­ti­llo, en la qual li demana “que Com­panys sea entre­gado a pri­me­ras horas del día de mañana al Sr. Urraca”. L’endemà mateix, a les 5 de la mati­nada, la direcció de la presó el lliura a Pedro Urraca, qui el cus­to­diarà fins a la fron­tera espa­nyola en com­pa­nyia d’un sol­dat ale­many. El tra­jecte es veurà afec­tat per un entre­banc ines­pe­rat, una ava­ria del vehi­cle que els obli­garà a fer nit a la presó del fort Hâ de Bor­deus. Durant aquell tra­jecte, el mateix Com­panys va expo­sar els seus pen­sa­ments en una carta adreçada a la seva muller que es con­ver­teix en una seqüència íntima sobre la seva vida: “Els meus dar­rers dies a França. El record, l’obsessió de la dona que estimo, els meus fills, la tragèdia de la meva llar... Els car­rers, les car­re­te­res, la vida, la lli­ber­tat... Tots aquells que pas­sen, cadascú amb el seu bocí de lli­ber­tat, amb el seu tros de vida. Aquest vell, aquest mosso, un matri­moni... Però el cotxe segueix avançant veloç cap a la presó. ¡Ja està! Anem, doncs, cap a aquell destí. ¡Aquí estic! ¡Enda­vant!” El 29 d’agost, quan arriba a Espa­nya, Com­panys és reclòs als cala­bos­sos de la direcció gene­ral de Segu­re­tat de l’Estat, situ­ats a la Puerta del Sol de Madrid. Els pri­mers dies resta inco­mu­ni­cat i és exhi­bit com un ani­mal del zoo davant els man­da­ta­ris fran­quis­tes, dele­ro­sos d’humi­liar-lo. La nit abans de morir, la seva ger­mana recor­darà allò que Com­panys ha des­crit com a “peti­tes humi­li­a­ci­ons”: “Pobre màrtir! Per la roba que ens ha entre­gat ja veiem les peti­tes humi­li­a­ci­ons, que li han dei­xat el cos com un Sant Crist (...)” No serà fins al 17 de setem­bre que serà auto­rit­zat a ren­tar-se, can­viar-se la roba inte­rior i tallar-se els cabells.

El 3 d’octu­bre Lluís Com­panys ini­cia el seu dar­rer tra­jecte. Aquell dia arriba a Bar­ce­lona. El mateix dia, men­tre a l’exte­rior s’extre­men les mesu­res de segu­re­tat, s’ini­cia la ins­trucció del “pro­ce­di­mi­ento sumarísimo ordi­na­rio con­tra Luis Com­panys Jover por el delito de rebelión mili­tar”. Que els res­pon­sa­bles de l’aixe­ca­ment mili­tar del 18 de juliol de 1936 con­tra el govern legítim de la República iniciïn un pro­ce­di­ment pel delicte de “rebelión mili­tar” no deixa de ser una befa a la intel·ligència humana. El mateix Ramon Ser­rano Suñer, que ha diri­git les ope­ra­ci­ons per dete­nir-lo, reco­nei­xerà en els dar­rers anys de la seva vida que allò era “la jus­ti­cia al revés” i remarca que va ser “un error con­fi­gu­rar los deli­tos de rebelión y sedición para atri­buir­los a los defen­so­res del Gobi­erno repu­bli­cano, dado que éstos -jurídica y hasta metafísca­mente- era impo­si­ble que los come­ti­e­ran”. Malau­ra­da­ment, el Cuñadísimo no va arri­bar a aquesta reflexió quan hau­ria pogut sal­var milers de vies.

El pro­ce­di­ment judi­cial serà una autèntica pan­to­mima, com tots els que va ins­truir la justícia fran­quista. L’acu­sació en sol·licita la pena de mort per la seva tra­jectòria al cap­da­vant de la Gene­ra­li­tat i per haver-se “opo­sat al Alza­mi­ento Naci­o­nal”; tota una iro­nia de la història. La vista se cele­bra a les 10 del matí del 14 d’octu­bre en unes dependències sub­terrànies del cas­tell de Montjuïc. Només hi assis­tei­xen mili­tars i per­so­nes afec­tes al règim. El seu advo­cat, el mili­tar Ramon de Colubí, intenta des­ta­car els esforços de Com­panys per sal­var mili­tars i civils que han par­ti­ci­pat en l’aixe­ca­ment del 18 de juliol de 1936, alguns dels quals es tro­ben a la sala. Però serà deba­des, i aquell mateix dia es dicta sentència, que con­demna el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat a la pena de mort, que s’exe­cuta l’endemà mateix.

La maca­bra comi­tiva és encapçalada per un sol­dat amb una creu i dos més amb focus de gaso­lina. La comi­tiva tra­vessa el pati i arriba fins al fos­sar de Santa Eulàlia. Després d’aco­mi­a­dar-se dels seus acom­pa­nyants, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat rebutja que li embe­nin els ulls i es treu les saba­ti­lles. Poc després, el bri­gada Ben­jamín Benet, que diri­geix el piquet d’exe­cució, dona l’ordre de dis­pa­rar. Aquell dia va morir Lluís Com­panys, però va néixer el pre­si­dent màrtir. La seva tomba s’ha con­ver­tit, ja des d’abans de la mort del dic­ta­dor, en un espai d’home­natge i pele­gri­natge; i cada 15 d’octu­bre des de molts racons del país es recorda la seva memòria. Però el cas de Com­panys també és el de milers de ciu­ta­dans que, com ell mateix, es van veure sot­me­sos a una autèntica pan­to­mima judi­cial. Encara avui, setanta set anys després de la seva mort, l’Estat espa­nyol segueix entos­su­dit a no voler anul·lar el seu procés judi­cial i, durant molts anys, alguns par­tits polítics fins i tot s’han negat a con­dem­nar aquell crim d’estat.

Per saber-ne més

La figura de Companys ha generat un munt de llibres, una bona part dels quals centrats en els seus darrers dies. Un dels primers va ser La trágica muerte de Companys (1978), de l’escriptor Juan Llarch, amb nombrosos testimonis. Un dels grans estudiosos va ser Josep Benet, autor de dues obres pioneres i d’un llibre indispensable publicat amb motiu del 65è aniversari de l’afusellament (2005). L’historiador Josep M. Figueres va publicar El consell de guerra a Lluís Companys (1996), que ofereix els documents del procés. Recentment han aparegut dos llibres, l’un dedicat a l’advocat que va defensar-lo (2015) i l’altre, al policia que va conduir-lo fins a la frontera (2013).

La tragèdia al cinema

La vida de Lluís Companys també ha estat portada al cinema. El 1979, quatre anys després de la mort de Franco, el director Josep Maria Forn va estrenar la-pel·lícula Companys. Procés a Catalunya, que se centra en els darrers dies del president de la Generalitat, des de la seva detenció per part de la Gestapo fins a l’afusellament. L’encarregat d’interpretar Lluís Companys va ser Luis Iriondo, assessor personal de Garaikoetxea; i també van intervenir-hi Xavier Elorriaga, Ovidi Montllor, Alfred Luchetti i Montserrat Carulla.

Altres aproximacions a la vida de Companys són les pel·lícules 14 d’abril, Macià contra Companys, dirigida per Manuel Huerga el 2011 amb Pere Ponce en la pell del president; i el documental El viatge de Companys, dirigit per Joan Gallifa i Antoni Tortajada, amb Carles Martínez com a protagonista. La darrera aproximació cinematogràfica ha estat el treball de Carlos Marques-Marcet, coproduït per TV3. La pel·lícula se centra en els “13 dies d’octubre”, des que Companys és presentat a la capitania general de Catalunya fins al seu afusellament. L’interès rau en el debat entre Companys, l’advocat que intenta defensar-lo i el règim franquista, que l’acabarà afusellant.

De l’oblit a la memòria

El 15 d’octubre de 1942, dos anys després del seu afusellament, van aparèixer flors a la tomba de Companys que, durant dècades, es va mantenir com un nínxol anònim. El 1985 es van traslladar les despulles a un monument funerari instal·lat al fossar de la Pedrera que s’ha convertit, des d’aleshores, en un espai de memòria.

Un munt de bibliografia

D’entre el devessall de llibres dedicats a Lluís Companys, en destaquen alguns per la seva vocació didàctica, com ara el de la historiadora Montserrat Coberó (2015) o el de Josep M. Solé i Sabaté dins la Història de la Generalitat de Catalunya (2003). Des d’una visió desacomplexada, Enric Vila parteix de la base que “la veritat no necessita màrtirs” i ofereix una biografia molt particular; igualment com ho fa Arnau González-Vilalta, que parteix de la mort del president per resseguir la seva darrera etapa de vida, des el 1931. A banda d’això, hi ha una part de llibres dedicats a episodis que van marcar la trajectòria de Lluís Companys, com ara el 14 d’abril, el 6 d’octubre o la Guerra Civil.

La reconstrucció dels darrers dies

La figura de Companys ha generat un munt de llibres, una bona part dels quals centrats en els seus darrers dies. Un dels primers va ser La trágica muerte de Companys (1978), de l’escriptor Juan Llarch, amb nombrosos testimonis. Un dels grans estudiosos va ser Josep Benet, autor de dues obres pioneres i d’un llibre indispensable publicat amb motiu del 65è aniversari de l’afusellament (2005). L’historiador Josep M. Figueres va publicar El consell de guerra a Lluís Companys (1996), que ofereix els documents del procés. Recentment han aparegut dos llibres, l’un dedicat a l’advocat que va defensar-lo (2015) i l’altre, al policia que va conduir-lo fins a la frontera (2013).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia