Un crim d’estat impune

Fa dies que l’ambai­xa­dor espa­nyol i el poli­cia Pedro Urraca, des­ti­nat a París per tal de con­tro­lar els refu­gi­ats espa­nyols, seguei­xen els movi­ments del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat en el seu exili francès. De forma paral·lela, des de Madrid es fan ges­ti­ons diplomàtiques per tal d’estrènyer el cer­cle. Per a Franco, la guerra no ha fina­lit­zat el l’1 d’abril de 1939 i s’obse­deix a per­se­guir els vençuts fins al dar­rer racó. El 22 de juny de 1940 els ale­manys ha com­ple­tat l’ocu­pació del ter­ri­tori francès i, ben aviat, Ramon Ser­rano Suñer, ales­ho­res minis­tre de Gover­nació i més enda­vant d’Exte­ri­ors, intenta nego­ciar amb els seus ali­ats una llista de polítics repu­bli­cans. Les acti­vi­tats de repa­tri­ació s’han atu­rat en sec i també les comu­ni­ca­ci­ons amb la resta del món, amb la qual cosa França s’ha con­ver­tit en un espai inse­gur; i, encara més, en una immensa ratera.

El pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat ha estat adver­tit en diver­ses oca­si­ons sobre la neces­si­tat d’aban­do­nar la zona ocu­pada i viat­jar fins a Mèxic, en com­pa­nyia de la seva filla Maria; però, des del pri­mer moment, s’ha resis­tit a fer-ho. La seva pri­o­ri­tat és man­te­nir-se a prop del seu fill malalt, de qui ha per­dut el ras­tre en els dar­rers mesos. Mal­grat tot, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat acce­deix a allu­nyar-se de París i es des­plaça a La Baule-les-Pins, una loca­li­tat bre­tona situ­ada a més de 300 quilòmetres de la capi­tal fran­cesa. A La Baule coin­ci­deix amb altres polítics cata­lans, com ara Josep Tar­ra­de­llas, Ven­tura Gas­sol o Josep Andreu Abelló. El 13 d’agost es pro­du­eix allò que resul­tava pre­vi­si­ble. Anys després, la seva vídua expli­carà amb tota mena de detalls aque­lla detenció fatídica. Segons el seu tes­ti­moni, aque­lla tarda es van pre­sen­tar “dos homes ves­tits de civil i qua­tre amb uni­forme de sol­dats ale­manys (...) i entra­ren a la casa metra­lleta en mà. I apun­tant el meu marit i a mi mateixa, ens van fer un escor­coll per­so­nal.” Després de com­pro­var que no duen res de valor, els asset­ja­dors comen­cen a regi­rar de dalt a baix la casa fins que van loca­lit­zar tots els seus estal­vis, uns 70.000 francs, que “es van posar a la but­xaca”. A par­tir d’ales­ho­res, aquells homes “començaren d’estar con­tents”, però van seguir “apun­tant el meu marit, asse­gut en una cadira, i jo havia de con­duir els dos homes de civil, dient-los on esta­ven les coses, però sem­pre sen­tint un revòlver que em pre­mien a l’esquena (...). Aca­bada l’ope­ració, els qua­tre sol­dats s’empor­ta­ren cus­to­diat el pre­si­dent de Cata­lu­nya!”. D’aquesta forma, expli­cada al govern ale­many de la post­guerra per tal de dema­nar una pensió com a víctima del nazisme, es va pro­duir la detenció de Lluís Com­panys i, per tant, es va des­en­ca­de­nar un procés que l’aca­ba­ria con­duint a la mort.

Una set­mana després de la detenció, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat és tras­lla­dat a la presó de La Santé, a París, on arri­ben la nit del 20 d’agost. Només sis dies després, el direc­tor del cen­tre peni­ten­ci­ari rep una comu­ni­cació de l’encar­re­gat de l’ambai­xada espa­nyola a París, Jaime del Cas­ti­llo, en la qual li demana “que Com­panys sea entre­gado a pri­me­ras horas del día de mañana al Sr. Urraca”. L’endemà mateix, a les 5 de la mati­nada, la direcció de la presó el lliura a Pedro Urraca, qui el cus­to­diarà fins a la fron­tera espa­nyola en com­pa­nyia d’un sol­dat ale­many. El tra­jecte es veurà afec­tat per un entre­banc ines­pe­rat, una ava­ria del vehi­cle que els obli­garà a fer nit a la presó del fort Hâ de Bor­deus. Durant aquell tra­jecte, el mateix Com­panys va expo­sar els seus pen­sa­ments en una carta adreçada a la seva muller que es con­ver­teix en una seqüència íntima sobre la seva vida: “Els meus dar­rers dies a França. El record, l’obsessió de la dona que estimo, els meus fills, la tragèdia de la meva llar... Els car­rers, les car­re­te­res, la vida, la lli­ber­tat... Tots aquells que pas­sen, cadascú amb el seu bocí de lli­ber­tat, amb el seu tros de vida. Aquest vell, aquest mosso, un matri­moni... Però el cotxe segueix avançant veloç cap a la presó. ¡Ja està! Anem, doncs, cap a aquell destí. ¡Aquí estic! ¡Enda­vant!” El 29 d’agost, quan arriba a Espa­nya, Com­panys és reclòs als cala­bos­sos de la direcció gene­ral de Segu­re­tat de l’Estat, situ­ats a la Puerta del Sol de Madrid. Els pri­mers dies resta inco­mu­ni­cat i és exhi­bit com un ani­mal del zoo davant els man­da­ta­ris fran­quis­tes, dele­ro­sos d’humi­liar-lo. La nit abans de morir, la seva ger­mana recor­darà allò que Com­panys ha des­crit com a “peti­tes humi­li­a­ci­ons”: “Pobre màrtir! Per la roba que ens ha entre­gat ja veiem les peti­tes humi­li­a­ci­ons, que li han dei­xat el cos com un Sant Crist (...)” No serà fins al 17 de setem­bre que serà auto­rit­zat a ren­tar-se, can­viar-se la roba inte­rior i tallar-se els cabells.

El 3 d’octu­bre Lluís Com­panys ini­cia el seu dar­rer tra­jecte. Aquell dia arriba a Bar­ce­lona. El mateix dia, men­tre a l’exte­rior s’extre­men les mesu­res de segu­re­tat, s’ini­cia la ins­trucció del “pro­ce­di­mi­ento sumarísimo ordi­na­rio con­tra Luis Com­panys Jover por el delito de rebelión mili­tar”. Que els res­pon­sa­bles de l’aixe­ca­ment mili­tar del 18 de juliol de 1936 con­tra el govern legítim de la República iniciïn un pro­ce­di­ment pel delicte de “rebelión mili­tar” no deixa de ser una befa a la intel·ligència humana. El mateix Ramon Ser­rano Suñer, que ha diri­git les ope­ra­ci­ons per dete­nir-lo, reco­nei­xerà en els dar­rers anys de la seva vida que allò era “la jus­ti­cia al revés” i remarca que va ser “un error con­fi­gu­rar los deli­tos de rebelión y sedición para atri­buir­los a los defen­so­res del Gobi­erno repu­bli­cano, dado que éstos -jurídica y hasta metafísca­mente- era impo­si­ble que los come­ti­e­ran”. Malau­ra­da­ment, el Cuñadísimo no va arri­bar a aquesta reflexió quan hau­ria pogut sal­var milers de vies.

El pro­ce­di­ment judi­cial serà una autèntica pan­to­mima, com tots els que va ins­truir la justícia fran­quista. L’acu­sació en sol·licita la pena de mort per la seva tra­jectòria al cap­da­vant de la Gene­ra­li­tat i per haver-se “opo­sat al Alza­mi­ento Naci­o­nal”; tota una iro­nia de la història. La vista se cele­bra a les 10 del matí del 14 d’octu­bre en unes dependències sub­terrànies del cas­tell de Montjuïc. Només hi assis­tei­xen mili­tars i per­so­nes afec­tes al règim. El seu advo­cat, el mili­tar Ramon de Colubí, intenta des­ta­car els esforços de Com­panys per sal­var mili­tars i civils que han par­ti­ci­pat en l’aixe­ca­ment del 18 de juliol de 1936, alguns dels quals es tro­ben a la sala. Però serà deba­des, i aquell mateix dia es dicta sentència, que con­demna el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat a la pena de mort, que s’exe­cuta l’endemà mateix.

La maca­bra comi­tiva és encapçalada per un sol­dat amb una creu i dos més amb focus de gaso­lina. La comi­tiva tra­vessa el pati i arriba fins al fos­sar de Santa Eulàlia. Després d’aco­mi­a­dar-se dels seus acom­pa­nyants, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat rebutja que li embe­nin els ulls i es treu les saba­ti­lles. Poc després, el bri­gada Ben­jamín Benet, que diri­geix el piquet d’exe­cució, dona l’ordre de dis­pa­rar. Aquell dia va morir Lluís Com­panys, però va néixer el pre­si­dent màrtir. La seva tomba s’ha con­ver­tit, ja des d’abans de la mort del dic­ta­dor, en un espai d’home­natge i pele­gri­natge; i cada 15 d’octu­bre des de molts racons del país es recorda la seva memòria. Però el cas de Com­panys també és el de milers de ciu­ta­dans que, com ell mateix, es van veure sot­me­sos a una autèntica pan­to­mima judi­cial. Encara avui, setanta set anys després de la seva mort, l’Estat espa­nyol segueix entos­su­dit a no voler anul·lar el seu procés judi­cial i, durant molts anys, alguns par­tits polítics fins i tot s’han negat a con­dem­nar aquell crim d’estat.