“Ara dialogar serà parlar de quina manera marxem”

Crec que la nos­tra rea­fir­mació ha estat molt impor­tant durant tot el procés. Hem vist que som capaços de fer grans coses. D’altra banda, tenim uns ene­mics pode­ro­sos. Per exem­ple, han des­mun­tat tot el sis­tema de repre­sen­tació inter­na­ci­o­nal i això ho hau­rem de repa­rar, però serà fer la feina dues vega­des. La reacció ha estat molt exa­ge­rada.

Moltíssim. Hi havia un cert sen­ti­ment de per­ti­nença, però també hi havia resig­nació. Pensàvem que érem una cul­tura petita i, per tant, que tenia menys importància que les grans. Les cul­tu­res es defi­nei­xen més per la qua­li­tat que per la quan­ti­tat. Ara la majo­ria de la gent està molt orgu­llosa de pertànyer a la nos­tra. Això no vol dir que no siguem ger­mans d’altres cul­tu­res, però cadascú ha de defen­sar la seva, com és natu­ral.

Pel que es veu, no... Jo creia que els dimo­nis eren morts i enter­rats, però n’hi ha alguns que ara revi­uen. De la dic­ta­dura, no n’esperàvem gran cosa. De la democràcia, però, sí que n’esperàvem més. I de la d’Europa, també.

No comp­tava gens a fer el pas arri­bats a aquest punt de la vida. Més aviat ja hau­ria de reco­llir les eines i anar mar­xant. Però els meus fills em van dir que, quan el pre­si­dent t’ho demana, ho has de fer. Em fa molta il·lusió. Vaig fer veure que m’ho pen­sava, però em va agra­dar que els meus fills m’hi empe­nyes­sin. I ara que soc a dins, és molt emo­ci­o­nant. De fet, vaig penúltima; tinc pro­ba­bi­li­tats jus­tes per entrar-hi, però no perdo l’espe­rança.

La llista és for­mi­da­ble i hi ha gent que conec molt, com ara Victòria Molins i el pare Manel, que són per­so­nes que han vis­cut per aju­dar els altres a ser més feliços. També he cone­gut aquest model de polític jove molt ben pre­pa­rat.

És un pro­jecte de super­vivència. L’altra opció és l’abisme. Si no fem aquest pro­jecte, ens morim.

Hau­ria estat bonic, perquè aquesta aven­tura l’hem fet junts. ERC no és el nos­tre ene­mic, són com­panys natu­rals. A mi m’hau­ria agra­dat que s’hagués fet, però no ha pogut ser.

A vega­des és un pro­blema d’egos o de voler pro­var una altra cosa. Diuen que anar sepa­rats és com una suma que va més bé. Penso que en aquests moments tot es deci­deix a corre-cuita, i ha anat així.

I tant. Veient aquesta apli­cació de l’arti­cle 155, i tenint aquesta experiència fran­quista, ha estat una sor­presa enorme. Mai m’hau­ria pen­sat que el rei d’Espa­nya sortís de por­ta­veu del PP, sense denun­ciar una violència tan injusta i diri­gida a una gent que s’ho merei­xia tan poc. Per això hem d’anar pen­sant el futur que volem i, tot i que el pas és pos­si­ble que sigui lent, ha de ser aquest. Hem de poder ser nosal­tres matei­xos els que diri­gim el nos­tre futur polític i social.

Sí, ara mateix ho hem de fer. A ningú li agrada veure gent a la presó, això no ho podem per­me­tre. Jo res­pecto molt els que no són inde­pen­den­tis­tes, però hem de pro­cu­rar ser demòcra­tes. Quan un govern no t’està bé, tenir-lo a la presó no és una solució digna d’un país democràtic.

Jo no era inde­pen­den­tista, perquè pen­sava que la democràcia impli­cava el reco­nei­xe­ment de les cul­tu­res. D’altres se n’omplen molt la boca, però després arriba l’hora i voten el 155. Això no pot ser de cap manera i s’ho hau­rien de pen­sar una mica abans de votar. Nosal­tres hem de dema­nar la res­ti­tució del pre­si­dent.

Que ja la vam fer ser­vir, però no va durar gaire temps. És com una pare­lla en què l’un no està con­tent i l’altre, en comp­tes de solu­ci­o­nar-ho, li clava gar­ro­ta­des. S’acaba quan un diu que marxa. D’això, en diuen deso­bediència. És clar que hem desobeït! No volem tri­pi­jocs, volem mar­xar. Amb violència hauríem mar­xat, però hauríem traït l’espe­rit de tot el procés. No ens convé i no ens agrada la violència i per això haurà de ser bila­te­ral.

“No és pos­si­ble” no es pot dir mai. És veri­tat que Europa no ha dit res, però demà ho podria fer. Pot per­me­tre que una part dels ciu­ta­dans euro­peus tin­guin un greuge tan impor­tant? Ara dia­lo­gar serà, en tot cas, par­lar de com mar­xem.

Venia de Ceuta, i també em deia que no sabia dibui­xar. Jo mai he vol­gut adoc­tri­nar: he vol­gut ense­nyar als nens que Cata­lu­nya és bonica, que té una història interes­sant i impor­tant. La gent ha de pren­dre les seves pròpies deci­si­ons, i les opi­ni­ons les res­pecto sem­pre.

Així, com va ser. L’1-O va ser màgic i èpic. Abraçaves l’heroïcitat. Tots els actes de l’inde­pen­den­tisme, i això és el seu gran tre­sor, s’han fet amb ale­gria, com si féssim una festa. Ara tot això ho tenim davant del nas, i els arbres no ens dei­xen veure el bosc, però quan ho puguem veure amb pers­pec­tiva serà extra­or­di­nari.