La mirada esbiaixada del 21-D
Els partits estatals insisteixen a voler aïllar el procés electoral català, mentre esperen els resultats per testar les seves aspiracions futures
El PP tem l’ascens de Cs i el PSOE, el vet constant entre els taronges i els morats
Des de Madrid s’assegura que el 21-D va més enllà dels interessos partidistes de les formacions espanyoles amb representació a Catalunya. Se subratlla que el que passi dijous vinent a les urnes és una “qüestió d’estat” que transcendeix unes sigles concretes, perquè està en futur “l’estabilitat institucional, política i econòmica de tot un país” i que, davant d’això, s’ha d’evitar caure en la temptació d’usar la calculadora a l’hora d’afrontar pactes eventuals. Catalunya té unes característiques electorals molt particulars, i més des que l’independentisme ocupa un ampli espai al qual no sembla voler renunciar i, per tant, els resultats del 21-D en cap cas seran extrapolables a les expectatives electorals del PP, el PSOE, Podem i Cs, hi afegeixen els defensors de la teoria de “l’altura de mires”.
Tot així es diu, però no es pensa. La realitat, però, és que totes aquestes formacions ja fa dies que usen les enquestes dels comicis catalans per testar l’estat de les seves aspiracions en vista a La Moncloa. I Mariano Rajoy serà el primer a tremolar si es confirmen els pèssims pronòstics de la candidatura de Xavier García Albiol i la forta projecció que atribueixen a la d’Inés Arrimadas. Albert Rivera, si més no, ven eufòria, si bé en privat els seus es mostren més prudents sobre la possibilitat que acabin presidint la Generalitat.
El PP vol i dol. Desitja que l’independentisme no pugui governar, però li fa por un executiu encapçalat per Cs pel que això pot suposar d’empenta per a Rivera en unes pròximes municipals, autonòmiques i generals. Fa dècades que la dreta espanyola no estava dividida i ara, en futurs comicis, Cs podrà esgarrapar més vot al PP entre els electors que s’identifiquen amb José María Aznar.
El procés i l’exaltació patriòtica espanyola han permès a Rivera un creixement en les enquestes que no va tenir fuetejant el PP amb la corrupció. Però pel seu eventual elector català, Arrimadas no s’associa tant al pensament ultraconservador d’Aznar com entre el votant espanyol i encara menys se l’assimila a la principal valedora de l’exlíder del PP Esperanza Aguirre. I aquesta percepció diferent del que, segons s’indica des del PSOE, representa Cs, també neguiteja força el carrer Ferraz, que veu les dificultats que d’aquí a dijous l’elector vegi Miquel Iceta com a possible president i que, per tant, aglutini el vot útil de molts que, tot i declarar-se d’esquerres, votaran Arrimadas. Però el que més tem el PSOE és que, arribat el moment, si fos possible un govern alternatiu als independentistes encapçalat per Iceta, persisteixin els vets entre Cs i Podem, que en el seu dia van frustrar la investidura de Pedro Sánchez. Ni l’aspirant a La Moncloa ni els líders territorials del PSOE permetran al PSC un tripartit amb ERC. “Seria letal per a nosaltres”, alerten. Però admeten que un govern socialista els serviria d’esperó per a successives eleccions. Així que només els queda esperar que, com es diu des de Ferraz, els partits nous “s’hagin fet grans” i aquesta vegada siguin capaços d’entendre’s si els resultats els ho permeten. La solució o el fracàs de l’ofensiva estarà en mans de Rivera i d’Ada Colau, conclouen. Perquè en tot aquest procés, el que realment ha quedat –i quedarà– fora de joc és Pablo Iglesias.