No havíem d’anar a Estremera

Al llarg de la història diver­ses reli­gi­ons han cre­gut en la pre­des­ti­nació, con­si­de­rant que la vida que ens ha tocat viure ja ha estat escrita prèvia­ment i que els esde­ve­ni­ments del futur no es poden alte­rar de cap de les mane­res. Dis­sabte aquesta teo­ria –que, si es con­firmés, ens trau­ria tota esma per fer res de pro­fit– va que­dar refu­tada defi­ni­ti­va­ment. No pot ser que enlloc estigués escrit que amb Alfred Bosch, Albano Dante Fac­hin i Josep Ginesta ens haguéssim de tro­bar a l’apar­ca­ment d’una presó, enmig d’un desert silenciós de color de gos com fuig, només alte­rat pel salt d’algun conill esquerp. A Estre­mera no hi havíem d’anar a fer res. Segur que tam­poc podia aparèixer en els ave­ranys per a Oriol Jun­que­ras el fet d’aca­bar segres­tat entre filats, murs i tor­res de guaita i lluny de casa seva.

Després de ser iden­ti­fi­cats i regis­trats per uns fun­ci­o­na­ris de tracte fred, entrem a la presó enmig d’un grup de fami­li­ars i amics d’altres pre­sos. No es van obrint les por­tes que tenim davant fins que es tan­quen les que tenim dar­rere i, entre una cosa i l’altra, adop­tem el posat d’aquells que es tro­ben en un ascen­sor entre des­co­ne­guts. És una ope­ració que es repe­teix diver­ses vega­des en un camí d’uns cin­quanta metres. Som els únics que no sabem exac­ta­ment on anem. Obser­vem que els nos­tres com­panys de tra­jecte no han de rebre cap indi­cació dels car­ce­llers cada cop que s’obre una reixa. Deuen haver vin­gut tan­tes vega­des que ja s’ho saben de memòria. Rere cada un d’ells s’amaga una desgràcia, una misèria o una ver­go­nya i segur que no en tindríem mai prou, d’escol­tar les seves històries. Podríem fer un inter­canvi. Nosal­tres que­daríem asto­rats pels relats d’atra­ca­ments de bancs, d’assas­si­nats cru­els, de bara­lles de bar que es van esca­par de les mans, de tràfic de dro­gues i de per­se­cu­ci­ons poli­ci­als amb cot­xes atro­ti­nats. Després els ofe­riríem la història més estra­folària de tot el reper­tori: venim a veure un home que ha estat empre­so­nat per com­plir el seu deure, un polític que és aquí dins per donar veu al seu poble i per haver pretès fer-lo lliure. No, no ha robat, no ha esta­fat, ni ha matat. Tot­hom obri­ria uns ulls com taron­ges.

Men­tre ens anem apro­pant penso que pot­ser ens tro­ba­rem l’Oriol des­fet i aba­tut, que hau­rem de fer el cor fort per ani­mar-lo i que inten­ta­rem con­ver­tir aquells tres quarts d’hora en una mena de pas­sa­temps agra­da­ble que ser­veixi per donar-li força per a uns quants dies. Res d’això.

Ens posen en una espècie de cabina telefònica i l’Oriol entra som­ri­ent, xocant-nos la mà a través de la fre­dor del vidre. Està com sem­pre, només que tor­rat pel sol i lleu­ge­ra­ment més prim, i ens explica que es dedica molt a fer esport i que, entre això i res­pon­dre car­tes, pràcti­ca­ment té tot el dia ocu­pat. Després ens regala tot un seguit d’anècdo­tes de la vida pre­sidiària entre ria­lles per, final­ment, dedi­car-se a donar encàrrecs tal com solia fer quan era a fora: “Parla amb aquest i que parli amb l’altre, és molt impor­tant que esti­guin coor­di­nats”, “No us obli­deu d’això, que s’ha de tenir molt en compte”, “Com està aquell tema?”, “És clau que a l’àrea metro­po­li­tana con­ti­nuem con­ven­cent”. Con­ti­nua tenint el país dins del cap i pre­o­cu­pant-se perquè tot rut­lli men­tre el man­te­nen allà clau­su­rat: a aquest home, no el doble­guen encara que li posin tres file­res més de murs i cinc ras­te­lle­res més de filats.

Final­ment deixa de sen­tir-se la seva veu a través de l’intèrfon. Això vol dir que se’ns ha aca­bat el temps. I, ales­ho­res, li lle­gim els lla­vis: “Tru­queu a la Neus.” Us asse­guro que en aquell moment, si haguéssim tin­gut un mall, hauríem fotut el vidre a terra.