Europa, poc contundent

La guerra de Síria ja fa molts anys que dura. De fet, el con­flicte d’alguna manera és con­seqüència de l’evo­lució de les pri­ma­ve­res àrabs que van començar a Tunísia i van con­ti­nuar a Líbia, amb con­seqüències que avui encara es patei­xen, Egipte, amb la reins­tau­ració d’un règim mili­tar simi­lar al que hi havia, i ara Síria, amb un tau­ler d’actors molt com­plex amb iden­ti­tats i interes­sos con­tra­po­sats i irre­con­ci­li­a­bles i, a més, amb la ingerència exte­rior de potències regi­o­nals, com ara Tur­quia, l’Iran o l’Aràbia Sau­dita, i amb potències glo­bals com ara els EUA i Rússia, i també amb els ulls ben oberts d’estats veïns com ara Israel i els euro­peus. Tot­hom per­se­guint els seus pro­pis interes­sos de pre­sent i, sobre­tot, de futur, per con­tro­lar el règim de Damasc i situar-se en la recons­trucció del país i en la geo­es­tratègia de la regió, l’Ori­ent Mitjà, que segueix sent cen­tre del con­flicte pel poder econòmic que repre­senta el petroli i estratègic pel con­flicte isra­e­li­ano-palestí i ara també pel res­sor­gi­ment de Tur­quia, l’Aràbia Sau­dita i l’Iran. De fet, la presència de tots els actors és per motius con­crets, que van des de pro­te­gir el regim sirià a era­di­car Estat Islàmic o a sufo­car zones con­tro­la­des per dife­rents milícies, amb la versió ofi­cial que tot­hom hi és per acon­se­guir l’esta­bi­li­tat i la segu­re­tat de les per­so­nes, aspecte cada vegada més en dubte. La rea­li­tat, però, és que els grans dam­ni­fi­cats són els ciu­ta­dans, els veïns de les ciu­tats i zones de con­flicte que han de mar­xar dels seus llocs de sem­pre o han d’aguan­tar la guerra ferotge i les seves cru­els con­seqüències. I aquests dam­ni­fi­cats es comp­ten per mili­ons, de què dos, pro­ba­ble­ment els més afor­tu­nats, van poder mar­xar i estan patint el llarg camí de cer­car ter­res d’aco­llida al Líban, a Jordània, a Tur­quia o a Europa.

Tot ple­gat, des del ves­sant occi­den­tal, des d’Europa, costa d’enten­dre que les grans potències, com ara els EUA i Rússia i també la UE i els estats que la com­po­nen, no es posin d’acord per con­di­ci­o­nar els actors més pro­pers al con­flicte a cer­car espais de pau, pri­mer, i de recon­ci­li­ació, després. I aquesta incom­prensió fa forat en la ciu­ta­da­nia euro­pea, que es va tor­nant més asèptica res­pecte de l’Europa que tenim, que no acaba de ser prou con­tun­dent en con­flic­tes d’aquesta natu­ra­lesa i, a més, sovint, amb des­a­vi­nen­ces entre els matei­xos estats mem­bres en situ­a­ci­ons con­cre­tes, com és el cas de la res­posta dels EUA a la recent uti­lit­zació d’armes químiques con­tra població civil: a l’hora de cer­car ali­ats, França i el Regne Unit li han donat suport, Ale­ma­nya se n’ha man­tin­gut al marge i altres estats ni han opi­nat; de manera que la UE com a enti­tat única, un cop més, està absent en la decisió sobre aquest atac a ins­tal·laci­ons mili­tars siri­a­nes en res­posta a la uti­lit­zació d’armes químiques.

En aquest esce­nari, és del tot neces­sari que la UE trobi el camí per avançar cap a la unió política amb la fina­li­tat de poder inci­dir en els con­flic­tes sobre la base dels valors euro­peus.