Fa sis mesos

Fa sis mesos de l’arti­cle 155, fa set mesos de l’1-O, fa més de set mesos dels pri­mers empre­so­na­ments. Fa sis mesos de la des­ti­tució dels alts càrrecs de la Gene­ra­li­tat i que Car­les Puig­de­mont i alguns dels seus con­se­llers han de viure fora de Cata­lu­nya. Mals moments per a la història moderna cata­lana. A diferència del clam dels setanta, en què es va acon­se­guir part de lli­ber­tat, d’amnis­tia i d’Esta­tut d’Auto­no­mia, ara s’ha cri­dat sense acon­se­guir res mes que res­tar en espera d’esde­ve­ni­ments pun­tu­als. Com a fets con­su­mats, allò que s’ha visu­a­lit­zat és la inter­na­ci­o­na­lit­zació arreu del pro­blema d’iden­ti­tat de Cata­lu­nya. No ha estat fàcil. La premsa estran­gera en els dar­rers mesos ha reco­ne­gut que exis­teix un pro­blema, cosa que no sig­ni­fica que el pro­blema sigui damunt la taula per par­lar-ne.

Des que es va cons­ti­tuir la cam­bra, al gener, no hi ha hagut govern i el Par­la­ment no l’ha pogut con­tro­lar. Les con­vo­catòries d’inves­ti­dura frus­tra­des de Puig­de­mont, Sánchez i Turull han ser­vit per evi­den­ciar el males­tar català con­tra el govern i la justícia espa­nyols. La història d’aquests mesos ha començat a escriure’s en lli­bres pro­mo­guts i venuts per Sant Jordi per autors qua­li­fi­cats que han expli­cat la seva visió. En aquests lli­bres hi ha coin­cidència a asse­nya­lar que vivim la major crisi d’estat des que es va res­tau­rar la democràcia a Espa­nya; una crisi que tot indica que es man­tindrà en l’agenda de la política cata­lana i espa­nyola per mes temps del que mol­tes per­so­nes pogues­sin ima­gi­nar quan hi havia les pri­me­res mani­fes­ta­ci­ons mas­si­ves de l’11 de setem­bre.

Tot indica que estem a les por­tes que hi hagi govern i reco­nei­xe­ment del nou govern a Puig­de­mont, un fet que s’espera amb can­de­le­tes per con­ti­nuar el procés, a favor i en con­tra.