I l’Estat no va existir

Si un polític espa­nyol venia alliçonat sobre el des­as­tre que pot supo­sar una mala gestió d’un atemp­tat aquest era Mari­ano Rajoy, que el 2004 no va acce­dir a La Mon­cloa –en con­tra del que augu­ra­ven tots els son­de­jos qua­tre dies abans– perquè el govern del PP del pre­si­dent, José María Aznar, i del minis­tre de l’Inte­rior, Ángel Ace­bes, va voler convèncer l’opinió pública fins al mateix dia de les elec­ci­ons del 14 de març que l’11-M a Atocha havia estat obra d’ETA i no d’un comando giha­dista. Tretze anys després, els atemp­tats a la Ram­bla i Cam­brils van sor­pren­dre el Rajoy ja pre­si­dent del govern al seu retir esti­uenc de Galícia i no al seu lloc de tre­ball, La Mon­cloa. Com si fos la metàfora d’un estat absent aquell dia, Rajoy no va par­lar fins l’endemà i no va arri­bar a Bar­ce­lona fins que havien pas­sat set hores dels fets.

Men­tre sobre el ter­reny emer­gia el lide­ratge en la inves­ti­gació del con­se­ller d’Inte­rior, Joa­quim Forn, i del major dels Mos­sos, Josep Lluís Tra­pero, el Madrid ofi­cial només va exis­tir a Twit­ter. “Són uns assas­sins, sim­ple­ment uns cri­mi­nals que no ens ate­mo­ri­ran. Tot Espa­nya és Bar­ce­lona. La Ram­bla tor­narà a ser de tots”, va piu­lar la Casa del Rei de Felip VI. Més imper­so­nal va ser la pri­mera al·lusió del pre­si­dent del govern espa­nyol. “Els ter­ro­ris­tes mai der­ro­ta­ran un poble unit que estima la lli­ber­tat davant la barbàrie. Tot Espa­nya està amb les vícti­mes i famílies. MR”, va ser el pri­mer text que va escriure a Twit­ter –amb l’auten­ti­fi­cació de MR pròpia de quan era ell per­so­nal­ment qui els escri­via– i que no citava ni el lloc dels fets, que era la Bar­ce­lona on van néixer els seus dos fills.

En el que seria el segon i últim mis­satge de Rajoy el 17 d’agost, la ciu­tat que havia patit l’atemp­tat era citada per pri­mera vegada: “Em tras­llado ja a Bar­ce­lona. Màxima coor­di­nació per dete­nir els autors, reforçar la segu­re­tat i aten­dre tots els afec­tats. Uni­tat. MR.”

La pri­mera apa­rició de Rajoy no va arri­bar fins a la mati­nada del 18 d’agost, quan ja era l’endemà, i ni La Mon­cloa ho va dis­si­mu­lar quan va pen­jar la inter­venció al web datant-la el 18 d’agost. “He vol­gut venir a Bar­ce­lona quan he pogut per reu­nir-me amb les for­ces i cos­sos de segu­re­tat de l’Estat i mos­trar-los el meu suport en la seva col·labo­ració intensa amb els Mos­sos d’Esqua­dra i la Guàrdia Urbana a l’hora de fer front a aquest sal­vatge atemp­tat ter­ro­rista”, va arren­car Rajoy en una al·locució de 6 minuts i 32 segons sense adme­tre cap pre­gunta.

Sor­pre­nent­ment, les parau­les de Rajoy no al·ludien a una obli­gació del càrrec, sinó a una volun­tat –“he vol­gut venir”– i a unes difi­cul­tats –“quan he pogut”– mai expli­ca­des, perquè va tri­gar set hores a arri­bar a Bar­ce­lona quan tot pre­si­dent espa­nyol té l’avió ofi­cial Fal­con 900B sem­pre a dis­po­sició. A més de no apor­tar cap infor­mació, Rajoy va con­tra­dir la “col·labo­ració intensa amb els Mos­sos”: la pri­mera reunió de crisi, la va fer a la dele­gació del govern a Cata­lu­nya amb Enric Millo i alts coman­da­ments poli­ci­als i de la Guàrdia Civil però sense els Mos­sos, quan el con­se­ller Forn i el major Tra­pero eren els que lide­ra­ven la inves­ti­gació. Poc després es va pro­duir l’atac a Cam­brils i la veu de Rajoy va que­dar obso­leta per l’actu­a­li­tat.

Després de secun­dar a la plaça de Cata­lu­nya la con­cen­tració de con­demna jun­ta­ment amb el rei Felip VI i Car­les Puig­de­mont a les dotze del mig­dia del diven­dres 18, Rajoy va acu­dir a la con­se­lle­ria d’Inte­rior per com­par­tir el gabi­net de crisi amb el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i a les 14.20 h van com­parèixer junts. Rajoy va par­lar en pri­mer lloc i de nou sense adme­tre pre­gun­tes. No hi ha cap foto­gra­fia de Rajoy a la Ram­bla ni a Cam­brils, perquè el pre­si­dent del govern espa­nyol no va visi­tar mai el lloc dels atemp­tats –la vice­pre­si­denta, Soraya Sáenz de San­ta­maría, va ser qui va col·locar una espelma al mosaic de Miró– ni va visi­tar mai els ferits. La fre­dor de Rajoy va ser encara més notòria inter­na­ci­o­nal­ment perquè el pre­si­dent de Por­tu­gal, Mar­celo Rebelo de Sousa, i el pri­mer minis­tre por­tuguès, António Costa, es van dei­xar foto­gra­fiar en una ter­rassa de la Ram­bla com dos turis­tes per enviar un mis­satge davant el ter­ror al país lusità, que plo­rava dos morts en l’atro­pe­lla­ment. El rei Felip VI, en canvi, va visi­tar els ferits –alguns, menors d’edat– amb un fotògraf ofi­cial i les fotos van omplir la premsa del cor sense pixe­lar cap ros­tre.

Ja a Madrid, dis­sabte el minis­tre de l’Inte­rior, Juan Igna­cio Zoido, va reu­nir la mesa d’ava­lu­ació de l’amenaça ter­ro­rista. Al final de la cita, Zoido va donar per “des­ar­ti­cu­lada” la cèl·lula quan l’autor de l’atemp­tat You­nes Abouya­aqoub era en crida i cerca i això va forçar un des­men­ti­ment per part del con­se­ller Forn. Zoido no es va arron­sar i dilluns va com­parèixer exhi­bint la foto d’Abouya­aqoub com si Inte­rior liderés l’ope­ració i estigués a punt d’aba­tre’l. El fugi­tiu va ser aba­tut hores després pels Mos­sos a Sant Sadurní d’Anoia però la de Zoido va ser la foto de por­tada de l’ABC el 22 d’agost.

En la seva par­ti­cu­lar gestió de la comu­ni­cació de crisi, Rajoy va tri­tu­rar tots els manu­als: no va dir res de viva veu el dia dels fets, no va desig­nar cap por­ta­veu, no va acu­dir mai al lloc dels fets, no va visi­tar mai els ferits ni els fami­li­ars de les vícti­mes i no va voler res­pon­dre cap pre­gunta fins al vuitè dia. Amb ell, l’Estat no va exis­tir.