La veritat intranscendent de Rajoy

Pas­sen els dies i les set­ma­nes i es va con­fir­mant allò que no hem parat de denun­ciar des de l’inici del procés judi­cial. És cada cop més evi­dent que aquesta és una causa arti­fi­cial i sense fona­ment jurídic que s’ha cons­truït amb l’única intenció de cas­ti­gar un pro­jecte polític, una ide­o­lo­gia. Després de les diver­ses ses­si­ons al Tri­bu­nal Suprem (unes ses­si­ons que, dit sigui de pas­sada, se’ns fan cada vegada més llar­gues i més dures a causa de la situ­ació de presó que patim) podem dir que les acu­sa­ci­ons no estan acon­se­guint pro­var cap dels delic­tes dels quals se’ns acusa. I no poden pro­var-ho perquè, dar­rere d’una sala majes­tu­osa i impo­nent, un llen­guatge jurídic bar­roc i unes for­mes pre­te­sa­ment exqui­si­des, només hi ha una causa que es va des­fent com un terròs de sucre.

No han pogut cons­ta­tar cap delicte perquè, com va dir el com­pany Raül Romeva, una mani­fes­tació no és un alçament, una pro­testa no és un tumult i votar i opi­nar no són pas delic­tes. El que sí que hem pogut cons­ta­tar, però, són els epi­so­dis d’amnèsia tran­sitòria d’aquells que van orques­trar la repressió i els debats esperpèntics sobre murs i enva­sos de Fairy que no tenen com a objec­tiu final bus­car la veri­tat sinó cons­truir rea­li­tats paral·leles que s’adap­tin als seus relats de ciència-ficció.

La decla­ració de l’expre­si­dent Mari­ano Rajoy és un bon exem­ple del que repre­senta aquest judici. D’una banda, resulta xocant que, davant la gra­ve­tat dels delic­tes dels quals se’ns acusa i les altes penes de presó que se’ns dema­nen, Rajoy, que era el màxim res­pon­sa­ble del govern espa­nyol en aquell moment, només pugui con­tes­tar a les defen­ses amb eva­si­ves, res­pos­tes vagues i genèriques i, sobre­tot, amb molts “No lo recu­erdo” i “No me consta”. Es tracta d’una acti­tud que evi­den­cia una clara manca d’argu­ments fàctics i jurídics per sus­ten­tar unes acu­sa­ci­ons que, després de veure com han actuat els tri­bu­nals de Suïssa, Escòcia, Bèlgica i Ale­ma­nya, s’ha demos­trat que són inver­sem­blants.

D’altra banda, també són sor­pre­nents les res­pos­tes de l’expre­si­dent Rajoy. I és que, tot i estar sota jura­ment, va demos­trar que la veri­tat és com­ple­ta­ment intrans­cen­dent. Així ho vam poder com­pro­var quan l’advo­cada Olga Arde­riu va pre­gun­tar a Rajoy si tenia constància que l’Estat tingués 34 sentències incom­pler­tes del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal (TC) i el Tri­bu­nal Suprem (TS) res­pecte a Cata­lu­nya. La res­posta fou que “el gobi­erno siem­pre actúa en con­se­cu­en­cia para que se cum­plan las sen­ten­cias del TC” i hi va afe­gir que ell “nunca habría seguido ade­lante con un referéndum en con­tra del cri­te­rio del TC”.

Segu­ra­ment, Rajoy és sin­cer quan diu que no hau­ria con­vo­cat un referèndum en con­tra del cri­teri del Cons­ti­tu­ci­o­nal, encara que sos­pito que, si el cri­teri del tri­bu­nal hagués sigut un altre, l’acti­tud de l’expre­si­dent hau­ria sigut exac­ta­ment la mateixa. Tan­ma­teix, els incom­pli­ments de les sentències del TC per part del govern espa­nyol han sigut sis­temàtics i con­ti­nu­ats al llarg del temps. Només durant el govern de Rajoy comp­ta­bi­lit­zem més de deu sentències del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal incom­pler­tes que, a més, afec­ten temes de caràcter social molt des­ta­cat. Estem par­lant, per exem­ple, de beques i ajuts a sec­tors vul­ne­ra­bles de la població, sub­ven­ci­ons des­ti­na­des a ser­veis soci­als diver­sos, plans d’inte­gració d’immi­grants, pro­gra­mes de coo­pe­ració i volun­ta­riat, entre d’altres.

Tot i que, sobre el paper, tot­hom està obli­gat a obeir els tri­bu­nals, a la pràctica sem­bla que només una part ho està real­ment. I ho està, fins i tot, quan les reso­lu­ci­ons dels tri­bu­nals impli­quen la pro­hi­bició de l’exer­cici de drets com el de lli­ber­tat d’expressió o el de par­ti­ci­pació política. Sem­pre he dit que, si no vam tenir una ins­trucció justa, res ens feia pen­sar que aca­baríem tenint un judici just. Així i tot, la men­tida té les cames molt cur­tes.