“La política del peix al cove ara és del tot inútil”

Malau­ra­da­ment, són més a prop que mai, i no hau­ria de ser així. Des de fa un any i mig, no s’està uti­lit­zant el dret com un ins­tru­ment de solució de con­flic­tes, sinó com una eina de força per repri­mir el dis­si­dent. Per això estem vivint un procés polític ves­tit de procés judi­cial. No es fa la recons­trucció històrica d’uns fets per apli­car el dret penal, sinó que es jutja la gent per la seva ide­o­lo­gia. I els pro­ces­sos polítics es defen­sen tant des de la sala de justícia com des de fora. I, en el meu cas, ja fa molts mesos que faig política i que faig xer­ra­des per expli­car això.

Sí, és com­pa­ti­ble. Soc advo­cat i no vull dei­xar de ser-ho. Jo aspiro a ser exdi­pu­tat. Però és un moment excep­ci­o­nal i històric, i reque­reix sacri­fi­cis. No dic que no sigui un repte apas­si­o­nant, però ara mateix anar a Madrid no és de les coses més agra­da­bles.

Tinc molt més a veure amb Girona que això. Però estem par­lant de Junts per Cata­lu­nya i serem forts en la mesura que tin­guem grup par­la­men­tari. I per acon­se­guir-lo cal un bon resul­tat a les qua­tre demar­ca­ci­ons. Per tant, per votar-me a mi, o a Jordi Sànchez, tant es pot fer des de Girona com des de Tar­ra­gona o des de qual­se­vol altra demar­cació. I, a Girona, hi tinc més que una segona residència. El meu avi va ser alcalde de Llo­ret, el pri­mer de la República. I després em vaig casar amb una noia de Tor­ro­e­lla.

Pri­mer, que em con­si­dero molt vin­cu­lat a Girona. Tinc mitja sang giro­nina, tot i que no hi visc. En aquests moments excep­ci­o­nals, però, l’objec­tiu pri­o­ri­tari és acon­se­guir la inde­pendència. I això ho farem tots de la mateixa manera, per sobre de les rei­vin­di­ca­ci­ons ter­ri­to­ri­als, que depen­dran també del mapa que ens tro­bem.

Nosal­tres tenim com a objec­tiu pri­o­ri­tari bàsic l’auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya. Ja ente­nem que no serà fàcil per al PSOE i que no pac­ta­rem en dos dies un referèndum. Però hi ha d’haver pas­ses clares en aquest sen­tit, encara que sigui len­ta­ment; si no, sí que hi haurà línies ver­me­lles. Ara la política del peix al cove és del tot inútil. Quan­tes vega­des s’ha promès el des­do­bla­ment de l’N-II? De les inver­si­ons pro­me­ses a Cata­lu­nya, només se n’ha com­plert un 13% de mit­jana. Per tant, pac­tar coses és un engany sis­temàtic.

És que després de l’1-O ja no som par­ti­da­ris d’aquesta via. No anem a Madrid a esgar­ra­par una com­petència més. Volem avançar clara­ment cap a la cons­trucció d’una república, amb totes les difi­cul­tats que això té. És el nos­tre únic camí i és irre­nun­ci­a­ble.

És nega­tiu, però els que ho estan blo­que­jant són ells. És Pedro Sánchez qui diu que no és no. Hi ha un con­junt de cata­lans que volen la inde­pendència, que nosal­tres cre­iem que són majo­ria. No ho sabem, perquè mai ens ho han dei­xat comp­tar. Però, en tot cas, això no es pot igno­rar ni poden pen­sar que ho para­ran amb repressió i judi­ci­a­lit­zació. La gent cada vegada està més mobi­lit­zada i més des­con­nec­tada d’Espa­nya. I això és irre­ver­si­ble i impa­ra­ble.

Molt em temo que no. Ara han anun­ciat que els dei­xa­ran pren­dre pos­sessió, i la imatge serà potentíssima. I l’Estat sap que el per­ju­dica molt de cara a l’exte­rior. Però ho fan per forçar el que vindrà després i el que els pre­o­cupa real­ment, que és Puig­de­mont en les euro­pees.

Fa 35 anys que em dedico al dret, però els 34 pri­mers no comp­ten, perquè m’han can­viat el regla­ment. Ara neces­sito una bola de vidre. Ima­gino que els dei­xen anar al ple de cons­ti­tució per evi­tar la mala imatge a Europa. Però vol­dran ama­gar el fet que ani­ran conduïts al Congrés en fur­gons poli­ci­als i que sor­ti­ran escor­tats cap a la presó. Però serà així. I després, si res­pec­ten la lega­li­tat, espe­ra­ran que el Congrés esti­gui cons­tituït i que les comis­si­ons esti­guin for­ma­des per dema­nar el supli­ca­tori i sus­pen­dre’ls.

Més descrèdit inter­na­ci­o­nal. En el fons, Vox és molt més abrupte en la forma, però, pel que fa al fons, no hi ha diferències subs­tan­ci­als res­pecte al PP i Ciu­ta­dans.

Seria el mateix que un bipar­tit entre el PSOE i Ciu­ta­dans. Amb l’avan­tatge que un tri­par­tit de la dreta ens aju­da­ria molt en la bata­lla d’opinió que estem duent a terme a Europa. Al meu parer, el con­flicte es des­en­ca­llarà amb la inter­venció d’Europa, però no vindrà sola i l’hem de pro­vo­car, com estem fent, per exem­ple, amb el Con­sell per la República. Això, i la mobi­lit­zació per­ma­nent de la ciu­ta­da­nia cata­lana. I un tri­par­tit de dre­tes ens aju­da­ria encara més a visi­bi­lit­zar-ho.

Jurídica­ment, serà una aber­ració. Però tot indica que serà con­dem­natòria. Auguro que que­da­ran unes con­dem­nes d’entre vuit i dotze anys. Una sal­vat­jada, perquè no exis­teix cap dels delic­tes. Lla­vors això, jurídica­ment, haurà de fer el seu recor­re­gut. Hi haurà recurs d’empara; al cap d’un parell d’anys, podrem anar a Estras­burg, i d’aquí a cinc, sis o set anys, podrem tenir una sentència. En clau de país, això supo­sarà un pas més en la des­con­nexió i en la indig­nació. Estic con­vençut que hi haurà una res­posta que hau­ran de cana­lit­zar les enti­tats.

Tinc el con­ven­ci­ment que abans que arribi la sentència d’Estras­burg ja serem una república, perquè això és impa­ra­ble. Amb els fac­tors que deia abans, que són la força de la gent, per una banda, i l’opinió pública euro­pea, per l’altra. El deto­nant pot ser qual­se­vol cosa, i hi serà.