“Els alcaldes hem de fer pedagogia del procés”

Diguem que el pacte muni­ci­pal el vam fer abans de les elec­ci­ons, en fer la coa­lició amb Gent per Vilas­sar. Volíem ser la llista més votada i tenir la majo­ria més àmplia pos­si­ble per després anar fent acords pun­tu­als. Ho hem acon­se­guit i ens sen­tim còmodes pac­tant amb Babord, però també ho podem fer amb Junts per Cata­lu­nya o fins i tot amb el PSC. De fet, ni tan sols ens calen els vots, perquè amb l’abs­tenció d’un d’aquests tres par­tits ja tindríem garan­ti­des les vota­ci­ons.

Ens ha obli­gat a nego­ciar tots els acords a tots els extrems. Això ens ha donat una pers­pec­tiva de la política muni­ci­pal molt més polièdrica. De vega­des has de cedir coses per tirar enda­vant pres­su­pos­tos o acords que saps que són molt bene­fi­ci­o­sos per a Vilas­sar. Això et fa veure que la política és l’art de posar en comú els dis­sen­sos, més que els con­sen­sos. Assi­mi­lar con­cep­tes de gent amb qui no estàs d’acord ens fa ser millors polítics. Hem vol­gut ser un govern més pro­per al ciu­tadà. I això s’ha traduït en qüesti­ons simbòliques, com ara defu­gir els bal­cons i bai­xar a les pla­ces. Per a mi té una càrrega simbòlica impor­tant.

Par­tim de qua­tre anys en què hem apor­tat molt en eixos impor­tants. Quan vam entrar a l’Ajun­ta­ment, la cul­tura s’havia aban­do­nat i nosal­tres hi hem apos­tat fort com­prant l’Ate­neu. Ens vam com­pro­me­tre amb la par­ti­ci­pació ciu­ta­dana, més enllà de la votació cada qua­tre anys, i per això hem imple­men­tat els pres­su­pos­tos par­ti­ci­pa­tius. Hem fet un ajun­ta­ment més trans­pa­rent i hem inver­tit en mobi­li­tat, fent molts car­re­res de via­nants. Aquests eixos que ens han iden­ti­fi­cat són els que ara volem des­ta­car, i afe­gir-n’hi d’altres com el medi ambi­ent o els ser­veis soci­als per fer un salt qua­li­ta­tiu com a Ajun­ta­ment.

És cert que en cam­pa­nya elec­to­ral es ten­deix a pro­me­tre en excés, però nosal­tres no hem estat així. Tot el que hem dit està pràcti­ca­ment en marxa o pres­su­pos­tat. Quan vam arri­bar ens vam tro­bar una situ­ació molt endeu­tada. Ens vam estrènyer el cin­turó i vam rene­go­ciar tots els deu­tes. Això ens estal­via 2,9 mili­ons d’euros només en interes­sos. Ara tenim capa­ci­tat d’estalvi i diners, cosa que abans no teníem. L’única des­pesa que no podem assu­mir per nosal­tres matei­xos és la reforma de l’Ate­neu, que pot arri­bar als 3 mili­ons d’euros, però espe­rem tro­bar el suport de la Dipu­tació. Som un dels pocs pobles amb 21.000 habi­tants sense un tea­tre en con­di­ci­ons.

L’habi­tatge és una de les pri­o­ri­tats que hem d’afron­tar com a govern. Això passa per fer un pla d’habi­tatge i per man­te­nir la moratòria de pisos turístics fins que no esti­gui enlles­tit. Hi ha pro­jec­tes com els de Can Vives i el solar de les ante­nes que estan enca­llats als jut­jats, però quan es des­en­ca­llin podrem acon­se­guir molt d’habi­tatge de pro­moció pública. En tot cas, s’ha de dir que és una situ­ació que es dona a tot el baix Maresme i que a nosal­tres ens interessa atraure turisme, sobre­tot el fami­liar, que després fa des­pesa a boti­gues i res­tau­rants de Vilas­sar. Però sem­pre que no topi amb un bé supe­rior, que és el dret a l’habi­tatge digne. Això és difícil de casar, però com a govern muni­ci­pal tenim l’obli­gació de fer-ho.

Com que tenim més con­tacte directe amb la gent, hem d’expli­car a tot­hom la importància del procés en l’àmbit econòmic, social, de drets, de democràcia, de benes­tar de les per­so­nes... En rea­li­tat, tre­ba­llem per fer un món millor, soci­al­ment més just. I la inde­pendència seria una molt bona eina per fer-ho pos­si­ble. En el procés s’ha de fer molta peda­go­gia, i això ho podem fer els alcal­des. És la gran força que tenim a escala muni­ci­pal, que ens per­met aquest con­tacte amb les per­so­nes i pots expli­car a la gent les vir­tuts d’una Cata­lu­nya inde­pen­dent.

És cert. Hi ha hagut deter­mi­nats pac­tes con­tra natura que han fet molt mal. De vega­des, fins i tot en el meu par­tit, quan vas pujant de nivell tro­bes alguns polítics molt allu­nyats de la dinàmica del país i pen­ses: com ha pas­sat, això? Després es pre­nen deci­si­ons amb les quals no estàs d’acord, com no fer una llista única en les euro­pees, i et toca a tu defen­sar-ho sobre el ter­reny. No tot el que fa ERC em sem­bla bé, però s’ha d’enten­dre que, si com a humans come­tem errors, com a col·lec­tiu, també.

Els prin­ci­pals pro­ble­mes que hem tin­gut durant aquest man­dat han vin­gut deri­vats de la gestió del lito­ral que, curi­o­sa­ment, es con­trola des de Madrid. L’Estat espa­nyol és el titu­lar de la franja lito­ral i, per tant, és qui mana i qui deci­deix què posts fer, què no pots fer, què s’ha de tan­car i com es ges­ti­ona la platja. Arran del 155 hi ha hagut un canvi d’acti­tud, han endu­rit la posició i ho volen tot a terra. Ges­ti­o­nar això con­tra un Estat espa­nyol que ens té entra­ves­sats i sense tenir res per ofe­rir a canvi és abso­lu­ta­ment com­pli­cat.

Va arri­bar un punt en què Madrid fins i tot volia que les bar­ques de pes­ca­dors anes­sin a un port. Nosal­tres hem apor­tat un informe dient que aquest tipus de barca mari­nera està feta per ser a la sorra, com passa a Cale­lla, a Sit­ges i a tants altres llocs. Però ens diuen que ens espa­vi­lem i que la platja és per a tots els espa­nyols. Van començar tan­cant llocs emblemàtics com el nàutic de Cabrera i també ana­ven per les case­tes dels pes­ca­dors de l’espigó de garbí. Nosal­tres vam actuar decla­rant-ho bé d’interès local i fent que la Gene­ra­li­tat ho con­si­derés bé d’interès naci­o­nal perquè així, si algun dia arriba una ordre d’ender­ro­ca­ment, ho puguem fre­nar i allar­gar.

L’única espe­rança que tinc és que, quan hi hagi nou govern a Madrid i tot­hom hagi pres pos­sessió, con­vo­caré els alcal­des del baix Maresme per anar a par­lar amb la dele­gada del govern, Teresa Cuni­llera, a veure si fem pressió con­junta i ella ens escolta. A Madrid, a la dele­gació de Cos­tes, encara hi ha gent del PP i no hi pots par­lar. Són molt edu­cats, sí, però no et fan ni cas.

Els hem dit mil vega­des que tenim un pro­blema i que, si es fes­sin espi­gons fixos com a Sant Antoni de Calonge, la situ­ació se solu­ci­o­na­ria defi­ni­ti­va­ment. Tenen els diners per fer-ho, així que, si no ho fan, és per falta de volun­tat política. Men­tres­tant, la gent no entén que s’esti­guin abo­cant diners amb la draga i no fent espi­gons. La gent no ho entén! I tenim mar però no el podem fer ser­vir. Les dut­xes les aca­bem de posar quan ja feia un mes que anava la tem­po­rada de bany. Els veïns poden pen­sar que a l’Ajun­ta­ment hem anat tard i fem les coses mala­ment, però tot és una qüestió de per­mi­sos i lici­ta­ci­ons que no depe­nen de nosal­tres. Aquesta és la rea­li­tat. Per a ells no som una pri­o­ri­tat, i com més ens puguin pute­jar, més ens pute­ja­ran. Aquí hi ha una qüestió política, i la qüestió política no és raci­o­nal. La solució a tot ple­gat seria que, en comp­tes de l’Estat, això ho ges­tionés la Gene­ra­li­tat. Però com que ara a Madrid no ens neces­si­ten, no podem fer-hi res.

Jo tinc una manera d’enten­dre la política muni­ci­pal de molta pro­xi­mi­tat, vull ser un alcalde obert i pla­ner, no de des­pat­xos i bal­cons. Quan vas pel car­rer la gent t’atura per comen­tar-te coses i, quan el procés era més calent, fins i tot em van arri­bar a insul­tar. T’aca­bes endu­ent els pro­ble­mes a casa i, en alguns casos, com fa poc amb un des­no­na­ment, t’impli­ques més del que et toca­ria i aca­bes fent fun­ci­ons d’advo­cat. Quan va pas­sar allò, quan veus que t’asse­nya­len, que saben qui ets i on vius, pen­ses “només em fal­tava això”. Però també t’ado­nes que, com a alcalde inde­pen­den­tista i com­promès amb el país i amb la república que ets, ho estàs fent bé. Perquè, si no, no t’asse­nya­la­rien. I lla­vors el que vaig inten­tar és pas­sar la pilota al jut­jat. Quan es tracta d’anar con­tra nosal­tres, la justícia va molt ràpida. Però per defen­sar-nos, va tot molt lent. Jo veia que les denúncies aïlla­des no acon­se­guien res i s’arxi­va­ven. Per això vaig impul­sar una macro­denúncia amb altres alcal­des de la zona que havien patit fets simi­lars. Tot i que són fets aïllats, és un feno­men glo­bal. És un asset­ja­ment con­tra una ide­o­lo­gia i una deter­mi­nada manera de gover­nar.

Pre­ci­sa­ment perquè aquesta manera de gover­nar és molt intensa, la meva volun­tat era fer un cicle de dos man­dats. Per això, ara mateix, no tinc pre­visió de tor­nar-hi.