Carta a l’independentista de base

Vivim un moment de des­con­cert a les bases de l’inde­pen­den­tisme que fa difícil tro­bar el camí a seguir i evi­tar que la frus­tració i la desunió s’apo­de­rin d’aquells que vam sor­tir l’1 d’Octu­bre del 2017 a votar sobre la inde­pendència i a defen­sar tots els vots, tots, tant els del sí com els del no. Malau­ra­da­ment dins l’inde­pen­den­tisme es repe­tei­xen cícli­ca­ment aquests moments de crisi; recor­dem per exem­ple els des­a­cords quan la con­sulta del 9-N es va con­ver­tir en un procés par­ti­ci­pa­tiu o quan el desem­bre del 2015 semblàvem abo­cats a la repe­tició d’elec­ci­ons al Par­la­ment. Però ara tenim l’agreu­jant d’una repressió que no cessa i un camí des­di­bui­xat al davant.

L’apre­nen­tatge de l’octu­bre del 2017 és clar. Quan hem tre­ba­llat junts soci­e­tat civil mobi­lit­zada, govern i Par­la­ment és quan més hem avançat en el camí cap a la inde­pendència de Cata­lu­nya. Què vol dir tre­ba­llar ple­gats? Vam tenir un Par­la­ment que ava­lava a nivell legis­la­tiu el man­dat democràtic del poble de Cata­lu­nya, un govern que l’exe­cu­tava i una ciu­ta­da­nia mobi­lit­zada com a pun­tal. Aquests tres ele­ments van per­me­tre la cele­bració del referèndum. Però la gestió postre­ferèndum va tren­car aquesta relació. No tot­hom, dins dels par­tits i fora, veia el referèndum de la mateixa manera. Per a alguns només era un ins­tru­ment de nego­ci­ació. I a l’altra banda no hi havia cap volun­tat de nego­ciar. Així, s’arriba al 27 d’octu­bre mar­cats per les divi­si­ons, havent per­dut el momen­tum i decla­rant una inde­pendència sense creure-hi i sense inten­tar fer-la efec­tiva.

D’aquell octu­bre en sor­tim amb una gran victòria col·lec­tiva (haver fet el referèndum) i amb una der­rota (no haver estat capaços d’apli­car-ne els resul­tats). L’empre­so­na­ment i l’exili dels nos­tres diri­gents ens ha mar­cat emo­ci­o­nal­ment i ha difi­cul­tat fer el dol de la der­rota. Gene­ra­ci­ons que no l’havien vis­cut han hagut d’apren­dre a con­viure amb la repressió, les que sí que l’havien vis­cut, l’han retro­bada de cop, en un altre con­text.

I ara que tenim al davant un nou Onze de Setem­bre, nei­xen ini­ci­a­ti­ves diver­ses que vol­drien tor­nar-nos a por­tar a aquell moment, i fer allò que no vam fer ales­ho­res: aquell “Mai­dan” per defen­sar la decla­ració d’inde­pendència. Aques­tes pro­pos­tes obli­den que el con­trol del ter­ri­tori s’ha de demos­trar quan hi ha un govern dis­po­sat a fer la inde­pendència. Es ten­deix a con­fon­dre uni­la­te­ra­li­tat i insur­recció. És una trampa que a l’Estat espa­nyol li va molt bé, i no hi hauríem de caure. És el que ha fet la fis­ca­lia de l’Estat en el judici al Suprem. Inten­ten igua­lar el fet d’acce­dir a la inde­pendència per una via ins­ti­tu­ci­o­nal, amb legi­ti­mi­tat democràtica dar­rere, majo­ries par­la­mentàries i governs reco­ne­guts, i el con­cepte de rebel·lió, perquè volen des­le­gi­ti­mar l’accés a la inde­pendència per mit­jans democràtics i pacífics.

Hem d’ana­lit­zar qui­nes for­ta­le­ses ens man­quen per a poder fer una decla­ració d’inde­pendència i ser capaços de dur-la a la pràctica, amb un govern capaç d’impo­sar-se com a auto­ri­tat en un ter­ri­tori. Però no podem per­dre la legi­ti­mi­tat que dona tenir majo­ries par­la­mentàries i un embrió d’ins­ti­tu­ci­o­na­li­tat dar­rere que es pot trans­for­mar en el govern tran­si­tori d’una república nai­xent.

A l’Assem­blea al llarg d’aquest any i escaig, també ens ha cos­tat sor­tir del procés de dol, i tor­nar a traçar un camí. Però en els dar­rers mesos hem tre­ba­llat cam­pa­nyes que com­pen­sen feble­ses en l’àmbit de la soci­e­tat civil i ens pre­pa­ren en l’àmbit econòmic per quan torni a plan­te­jar-se política­ment la inde­pendència. D’una banda, amb la cam­pa­nya de con­sum estratègic, afa­vo­rim una eco­no­mia i models d’empresa alter­na­tius que no estan tan sub­jec­tes a les pres­si­ons polítiques. D’una altra, amb ini­ci­a­ti­ves com la de les cam­bres de comerç, tras­lla­dem la majo­ria social i política d’aquest país a ins­ti­tu­ci­ons que són alta­veus pode­ro­sos. I enfor­tint el sin­di­ca­lisme naci­o­nal, ens fem pre­sents en el món del tre­ball. Aques­tes acci­ons s’emmar­quen dins l’estratègia de la lluita no-vio­lenta, un mètode de lluita con­tra for­mes d’opressió o per fer pro­gres­sar els drets democràtics, que inclou acci­ons de denúncia, de no-coo­pe­ració, de deso­bediència civil i que té com a objec­tiu afe­blir els pilars de poder de l’adver­sari. Aquest Onze de Setem­bre no només ens mani­fes­ta­rem sinó que dis­po­sa­rem d’un gran espai, Eines de País, on es podran fer acci­ons d’apo­de­ra­ment ciu­tadà.

Pel que fa a l’àmbit ins­ti­tu­ci­o­nal, els par­tits polítics ens repe­tei­xen que no tenim les con­di­ci­ons per a la uni­la­te­ra­li­tat. Però no ens expli­quen qui­nes són aques­tes con­di­ci­ons, i què pen­sen fer per acon­se­guir-les. Tam­poc ens han expli­cat qui­nes feble­ses ins­ti­tu­ci­o­nals van fer impos­si­ble la inde­pendència, i com podríem superar-les. Algu­nes les hem des­co­bert en el judici. En canvi, amb els pac­tes de la set­mana pas­sada hem com­pro­vat d’una manera molt crua el retorn al par­ti­disme i la dis­puta pels espais de poder autonòmic i local, arri­bant a l’extrem de cedir el lide­ratge d’alguns d’aquests espais al PSC. Con­tra això vam alçar la veu la set­mana pas­sada mobi­lit­zant-nos per pri­mer cop davant dels par­tits inde­pen­den­tis­tes.

Com a Assem­blea, no tren­ca­rem però el fil, el petit fil que encara ens uneix amb l’espai dels par­tits, perquè cre­iem que tenim la res­pon­sa­bi­li­tat de no incre­men­tar la desunió; alhora, incre­men­ta­rem el nos­tre to d’exigència amb ells per tal que pri­o­rit­zin l’objec­tiu de la inde­pendència i aban­do­nin les llui­tes par­ti­dis­tes. Hi ha un risc evi­dent, que el pacte a la Dipu­tació de Bar­ce­lona exem­pli­fica molt bé, de retorn a l’auto­no­misme, mal­grat que l’elec­to­rat ha con­ti­nuat donant victòries als par­tits inde­pen­den­tis­tes, elecció rere elecció.

Tenim aquesta doble res­pon­sa­bi­li­tat de man­te­nir aquesta pressió sense con­tri­buir a la desunió tot man­te­nint la mobi­lit­zació als car­rers que pot tenir un doble ves­sant: el ves­sant uni­tari i anti­re­pres­siu però també el ves­sant d’exigència, màxima exigència política. Alhora, hem d’evi­tar caure en el parany que desit­gen aque­lles for­ces que tre­ba­llen pel retorn a l’auto­no­misme, i per enter­rar per anys les espe­ran­ces de cul­mi­nar el procés d’auto­de­ter­mi­nació. Aques­tes for­ces vol­drien una Assem­blea mar­gi­nal i radi­ca­lit­zada, que ja no fos repre­sen­ta­tiva del sen­tir de la majo­ria inde­pen­den­tista. En la lluita no-vio­lenta, les acci­ons han de tenir un objec­tiu polític i cal saber a qui s’inter­pel·la i què es pretén acon­se­guir, i quan és el moment de fer-ho. Mai no són reac­ti­ves, sem­pre són pen­sa­des i pro­po­si­ti­ves, i s’han d’ins­criure en un marc creïble que doni sen­tit a la lluita. Ara el pro­blema més impor­tant que tenim davant és el risc de retorn a l’auto­no­misme, faci­li­tat per la divisió dels par­tits inde­pen­den­tis­tes. No podem renun­ciar a les grans mani­fes­ta­ci­ons que mar­quin l’agenda política i que els inter­pel·lin. Cal recor­dar-los que l’objec­tiu és la inde­pendència, i que cal esta­blir una estratègia per acon­se­guir-lo.

Aquest doble objec­tiu és com­par­tit per tot l’inde­pen­den­tisme i és per això que ens mani­fes­ta­rem aquesta Diada. No és una mani­fes­tació més, és la mani­fes­tació més difícil de totes les que hem fet fins ara, ens juguem que els par­tits inde­pen­den­tis­tes com­plei­xin amb el seu com­promís vers el país i evi­tar que l’inde­pen­den­tisme quedi ador­mit per anys. Enguany, us l’heu de fer vos­tra com mai abans i heu d’alçar la vos­tra veu perquè es recu­peri l’objec­tiu de la inde­pendència, i es tre­ba­lli amb uni­tat d’acció per asso­lir-lo.