L’etern cant de sirena
Pedro Sánchez posa de nou sobre la taula la reforma del finançament autonòmic del 2009 per tenir suports per a la investidura
Catalunya se situa per vuitè any a la cua del que rep cada habitant quan és la tercera que més aporta
Qui legislatura passa, promesa incomplerta empeny. Són els eterns cants de sirena del govern espanyol de torn per a Catalunya, ja sigui amb el PP o el PSOE, i també per a altres territoris de l’Estat espanyol infrafinançats com ara el País Valencià o les Illes Balears. El més recurrent és el de les inversions en infraestructures que s’han acabat traduint en un canvi de nom de l’aeroport del Prat, i ara tot fa preveure que retornarà amb força el de la millora del finançament autonòmic, una llei aprovada (Lofca) el 2009 i amb una data de caducitat de quatre anys i que no es va revisar el 2014, tot i que l’aleshores ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, va fer un intent per reobrir-ne el debat que no va passar de la convocatòria de grups d’experts. Pedro Sánchez va assegurar abans d’arribar a presidir La Moncloa que abordaria la qüestió i després va deixar clar el juny del 2018 que no ho podria fer en dos any que li restaven de legislatura i ara, a través del secretari d’organització del PSOE, es comprometia a iniciar la reforma en el primer any de legislatura després de la reunió a València amb els dirigents de Compromís per buscar suports a la seva investidura.
I és que els números d’aquest model de finançament, un any més, són tossuts, tal com es mostra en les dades de la liquidació del 2017 publicades pel Ministeri d’Hisenda i que va fer públiques el Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda de Pere Aragonès. Catalunya és, per vuitè any consecutiu, el tercer territori de l’Estat que més ingressos tributaris per habitant aporta i el desè en recursos obtinguts, però en realitat baixa fins a la catorzena posició del total de les quinze comunitats a les quals s’aplica el règim comú de finançament, si es té en compte el diferencial de preus entre territoris, només superada per Madrid. És a dir, que Catalunya passa de la tercera posició en capacitat fiscal amb 2.757 euros per habitant, per darrere de Madrid (3.202 euros) i les Illes Balears (2.927 euros), per acabar sent la penúltima després del repartiment, si és té en compte el cost de la vida i un cop aplicats els mecanismes de solidaritat interterritorial amb 2.217 euros per habitant, mentre que Extremadura fa el camí a la inversa i passa de ser la catorzena en capacitat fiscal (1.659 euros per habitant) a la primera amb 3.452 euros per habitant. En percentatges, Catalunya se situa 19,9 punts per sobre de la mitjana en la contribució a les aportacions a les arques globals, mentre que en la posterior redistribució se situa 1,1 punts per sota de la mitjana.
Els mecanismes de redistribució són la principal queixa i el cavall de batalla del govern de la Generalitat perquè consideren que fomenta un repartiment arbitrari dels recursos entre comunitats. En el darrer intent de reforma amb Montoro, el conseller d’Economia Andreu Mas-Colell va topar amb la interpretació del principi d’ordinalitat que marcava el text originari de l’Estatut del 2006, un mecanisme que volia garantir un equilibri en aquestes desigualtats en la balança entre el que Catalunya aporta a les arques espanyoles i el que posteriorment ingressa.
