Els caiguts del PSOE

Agradi o no, Pedro Sánchez des d'ara és la cara visi­ble de l'esquerra espa­nyola. Queda en temps d'espera Pablo Igle­sias, que haurà de con­ti­nuar fent mèrits o repen­sar-se anar de bra­cet amb el PSOE, fet pràcti­ca­ment impos­si­ble.

A diferència d'altres països euro­peus, com ara França, on els par­tits majo­ri­ta­ris han cai­gut –els soci­a­lis­tes van pas­sar de tenir la República a aglu­ti­nar només un 7% de l'elec­to­rat–, a Espa­nya els par­tits grans encara man­te­nen la màxima visi­bi­li­tat. Amb el PP, queda demos­trat que, passi el que passi, no passa res. El PP i el PSOE són, ara per ara, els par­tits de l'alter­nança. De moment, i men­tre no es demos­tri el con­trari, l'espai gover­na­men­tal està des­ti­nat a estar en pos­sessió dels uns o dels altres.

Pedro Sánchez, si salva en els pròxims mesos el congrés del PSOE del juny i pot superar no ser dipu­tat, podria arri­bar a ser pre­si­dent del govern de l'Estat. Curiós, sense el suport dels grans capi­tans del seu par­tit: Rubal­caba, González, Díaz, Zapa­tero i Guerra, en el mateix ordre en què seien en els mítings de suport a Susana Díaz. Irònica­ment, els ano­me­na­ven “el Valle de los Caídos”. Val a dir que el PSOK, a Grècia, es va esquer­dar i encara no s'ha recu­pe­rat per una ope­ració simi­lar, després d'un cop d'estat enco­bert dins del par­tit sense la neces­si­tat de can­viar de sigla, ni de seu ni de res. Els “cai­guts” espe­ra­ven que una victòria de Díaz els per­metés fer pac­tes amb el PP amb vista a plan­te­jar refor­mes estruc­tu­rals. S'hau­ran d'espe­rar i, per poca uni­tat d'acció que hi hagi al Congrés dels Dipu­tats, el PSOE i Podem poden com­pli­car la fins ara plàcida vida par­la­mentària de Rajoy.

Què dirà Felipe González després d'haver donat suport a Susana Díaz i d'haver menys­tin­gut Sánchez? El dei­xa­rem de veure per Cata­lu­nya, tot i l'eufòria que havia aixe­cat en temps pas­sat. Tem­pus fugit.