El pont de les desgràcies

Els veïns de Sant Feliu de Buixalleu van batejar-lo com “el pont de les desgràcies”. Es tractava d’una construcció aparentment senzilla, un pontó de fusta de 5 metres de llargària i 5 d’altura que permetia travessar la riera de Ca l’Albert, un nom manllevat d’un mas proper. El pont havia estat construït el 1860 per donar pas a la via ferroviària i, en només tres anys de funcionament, es va esfondrar en dues ocasions. En la primera, afortunadament, no va provocar danys personals. Aparentment, la infraestructura es va reforçar; però, pocs mesos després, es va convertir en l’escenari de l’accident ferroviari més dramàtic que s’ha produït a les comarques gironines.

La tragèdia es va desfermar el 7 d’octubre de 1863. Aquell dia, un comboi integrat per una màquina, el tènder i deu vagons, viatjava amb 85 passatgers en direcció a Barcelona. Feia poc més d’un any que el trajecte entre Girona i Barcelona havia entrat en funcionament. A la sortida de Girona, va començar a ploure lleugerament, però la intensitat del ruixat va anar augmentant fins a convertir-se en un autèntic diluvi, amb “pluges abundants, llampecs sense interrupció, trons continus i sovint espantosos”. Després de l’accident, es van donar a conèixer versions contradictòries sobre els instants previs a la catàstrofe. Segons la versió que va traslladar la companyia ferroviària, publicada un mes més tard al Diario de Barcelona, “després de travessar la riera d’Arbúcies, es va començar a deixar sentir el xàfec [...]; i, poc després, el maquinista, el fogoner i el conductor van comprovar que el guarda immediat donava el senyal de precaució amb el seu fanal”. La versió oficial emfasitza expressament que el controlador, que es trobava a 400 metres de la riera de Ca l’Albert, havia supervisat el pont instants abans del sinistre i havia advertit expressament el maquinista, motiu pel qual aquest havia reduït la marxa de manera substancial, a una velocitat de “200 metres per minut”. Malgrat tot, quan el tren va passar pel pontó es va ensorrar un dels pilars mestres i la locomotora, el tènder i vuit dels vagons es van precipitar torrent avall.

La versió de la companyia, però, difereix substancialment de la que van oferir alguns testimonis. Segons un veí de Gaserans, Jacint Buhils, quan el comboi va arribar a l’enllaç, a pocs metres del pont, els maquinistes van advertir expressament que no volien continuar, però un comissionat de la junta directiva de la companyia, que viatjava en el mateix tren, els va dir: “Apa, covards, anem a sopar a Barcelona”; a la qual cosa aquests van contestar: “Amb Déu anirem a sopar!” Els maquinistes van reiterar els seus temors a l’altura d’Hostalric, però van rebre la mateixa resposta. Fos com fos, tant els antecedents immediats com la remodelació posterior del pont demostraven que hom tenia consciència del perill que representava. De fet, quan es va reconstruir es van substituir les peces de fusta per sòlides estructures metàl·liques i els extrems es van fer descansar en dos basaments de pedra que encara es mantenen dempeus. A banda d’això, l’accident va reobrir el debat sobre les condicions en què es construïa la xarxa ferroviària i les mesures de seguretat dels ferrocarrils, amb algunes persones que reclamaven la instal·lació de frens de seguretat que permetessin reaccionar amb molta més celeritat. De fet, quan es va fer balanç dels danys provocats pel temporal es van comptar fins a set pontons ensorrats i dos més d’afectats entre Barcelona i Girona; una prova tant de la intensitat del temporal com de la precarietat de la construcció.

La tragèdia va provocar 21 víctimes, bona part de les quals van morir atrapades entre la ferralla, mentre que alguna altra va fer-ho a l’hospital. Però també va deixar algunes mostres de solidaritat, com ara el que van demostrar els veïns d’Hostalric, que van dirigir-se al lloc del sinistre tan aviat com van tenir-ne coneixement i es van oferir a acollir algunes de les víctimes. I també va deixar algun episodi afortunat, com el que van protagonitzar una parella de francesos que anaven a Barcelona en viatge de nuvis i que es van veure separats per la confusió, amb la paradoxa que el marit va acabar fent nit a la casa del metge d’Hostalric, mentre que la dona va ser acollida per uns masovers d’aquest. Afortunadament, el matrimoni es va retrobar l’endemà.