Units contra Franco

A mit­jan anys sei­xanta, el fran­quisme se sent en con­di­ci­ons de con­so­li­dar el règim i garan­tir la seva per­pe­tu­ació. Mal­grat les ten­si­ons soci­als gene­ra­des, el crei­xe­ment econòmic és qua­li­fi­cat de “mira­culós” per part dels seus pane­gi­ris­tes i per­met insu­flar oxi­gen a un règim caduc. El juliol de 1965 es dona a conèixer la com­po­sició del vuitè govern de Franco, en què es con­firma, en parau­les de l’his­to­ri­a­dor Borja de Riquer, “l’aposta del règim per la bar­reja de des­ar­ro­llismo neo­ca­pi­ta­lista, pseu­do­li­be­ra­lit­zació política i auto­ri­ta­risme bàsic”. En el seu intent de millo­rar la imatge exte­rior, el règim assaja alguns intents d’obrir tímida­ment les fines­tres. Es tracta d’allò que es qua­li­fi­carà com a aper­tu­rismo i que tindrà com a peces prin­ci­pals la llei de premsa i impremta del març de 1966 i, sobre­tot, el pro­jecte de llei orgànica de l’Estat. Tot i que la pro­pa­ganda ofi­cial la des­criu com “una nova cons­ti­tució”, es tracta d’un sim­ple ren­tat de cara que no can­via la car­cassa de la dic­ta­dura: la ter­mi­no­lo­gia tota­litària des­a­pa­reix, les enti­tats fei­xis­tes són agru­pa­des amb el qua­li­fi­ca­tiu de “Movi­mi­ento Naci­o­nal” i s’accepta “el con­trast de parers sobre l’acció política, dins els prin­ci­pis del Movi­mi­ento”. Una paràfrasi dar­rere la qual no hi ha ni la lega­lit­zació de l’opo­sició política ni res d’allò que defi­neix un sis­tema democràtic.

En tot cas, la supo­sada aper­tura durarà ben poc. El 24 de gener de 1969, amb l’excusa de com­ba­tre “l’orgia del nihi­lisme, anar­quisme i deso­bediència” (segons les parau­les del minis­tre d’Infor­mació i Turisme, Manuel Fraga Iri­barne) impe­rant a la Uni­ver­si­tat, s’ini­cia una onada repres­siva indis­cri­mi­nada que esva­eix qual­se­vol dubte sobre l’essència i la volun­tat de per­pe­tuar la dic­ta­dura. Les deten­ci­ons, en molts casos acom­pa­nya­des de tor­tu­res, se suc­ce­ei­xen en una espi­ral de boge­ria desen­fre­nada, es prac­ti­quen escor­colls a les edi­to­ri­als i es res­ta­bleix la cen­sura prèvia de premsa. Dos mesos després, les auto­ri­tats fran­quis­tes deci­dei­xen aixe­car l’estat d’excepció després de pro­cla­mar, tri­om­fal­ment, que “s’ha des­ar­ti­cu­lat total­ment el PSUC, ja que els prin­ci­pals diri­gents estan cap­tu­rats o han fugit”.

La inten­si­fi­cació repres­siva del fran­quisme afa­vo­reix l’apro­pa­ment de les for­ces democràtiques i la pro­li­fe­ració de les pro­pos­tes unitàries. Durant molts anys, l’opo­sició anti­fran­quista es tro­bava frag­men­tada i sense cap mena de con­nexió amb la rea­li­tat social del país. És en aquest con­text quan neix la Comissió de Soli­da­ri­tat, un ins­tru­ment que cana­lit­zarà l’ajut als pre­sos polítics i els repre­sa­li­ats, sovint amb la com­pli­ci­tat de l’Església. A banda d’aquest ins­tru­ment, també emer­gei­xen les ini­ci­a­ti­ves de caràcter uni­tari, que inten­ten superar la ino­perància de l’antic Con­sell de For­ces Democràtiques pre­si­dit per l’antic diri­gent d’Acció Cata­lana, Claudi Amet­lla, des de 1958 fins a 1968. La pri­mera ini­ci­a­tiva remar­ca­ble és la Taula Rodona, cre­ada el 1966. Para­do­xal­ment, la pro­posta neix en un moment en què la frag­men­tació i les llui­tes dels par­tits anti­fran­quis­tes arri­ben al paro­xisme. L’impuls d’aquest pri­mer ins­tru­ment per­metrà esta­blir les bases de la Comissió Coor­di­na­dora de For­ces Polítiques de Cata­lu­nya (CCFPC), el pri­mer ins­tru­ment de coor­di­nació par­ti­dista després de la fi de la Guerra Civil. Les nego­ci­a­ci­ons per cons­ti­tuir la Comissió s’ini­cien l’any 1967 a par­tir de la pro­posta feta pel Front Naci­o­nal de Cata­lu­nya en un docu­ment que duu el títol de La uni­tat a través de l’acció i en què es for­mula un plan­te­ja­ment estratègic sobre la neces­si­tat d’incloure els comu­nis­tes en les instàncies unitàries cata­la­nes.

El procés de ges­tació no ha estat gens sen­zill. El prin­ci­pal obs­ta­cle ha estat superar el tra­di­ci­o­nal aïlla­ment a què ha estat sotmès el PSUC en els orga­nis­mes polítics d’uni­tat cata­lana. En el seu die­tari, Joan Colo­mi­nes té molt clar que aquest arra­co­na­ment “ha estat un error que ara, sor­to­sa­ment, cor­re­gim. I cal fer-ho perquè amb això pre­fi­gu­rem la Cata­lu­nya del futur, que ha de ser un mosaic d’opci­ons polítiques sense res­tricció”. Les vin­cu­la­ci­ons del PSUC amb el PCE han estat objecte de crítica per part d’ERC i UDC; i ha estat neces­sari que cadas­cun d’aquests par­tits ban­degés els sec­tors que n’eren con­tra­ris, però final­ment el camí ha estat des­bros­sat”.

El 25 de febrer de 1968 es duu a terme la reunió que cul­mina “dies i dies de tre­ball en reu­ni­ons, en comis­si­ons, en el si de cadas­cun dels par­tits, per ela­bo­rar els cri­te­ris d’aquest nou orga­nisme, que ha de repre­sen­tar la con­so­li­dació de la política unitària a Cata­lu­nya”, segons el tes­ti­moni d’un dels assis­tents, Joan Colo­mi­nes. La tro­bada se cele­bra en un mas del Ven­drell, pro­pi­e­tat de Joan Raventós. És un dia plujós i els car­rers de la vila estan enfan­gats de dalt a baix. Els repre­sen­tants de cada par­tit arri­ben a la reunió en comp­ta­go­tes. A la tro­bada, no hi assis­tei­xen els repre­sen­tants d’Esquerra Repu­bli­cana, però aca­ba­ran par­ti­ci­pant en la Comissió. En canvi, sí que hi ha mem­bres del Movi­ment Soci­a­lista, el Par­tit Soci­a­lista Uni­fi­cat, el Front Naci­o­nal i Unió Democràtica. Després d’exa­mi­nar els docu­ments, es fan les anàlisis polítiques de rigor i s’apro­ven els docu­ments. Després de la reunió, els assis­tents aban­do­nen el mas per la porta del dar­rere i de dos en dos. Però, mal­grat les pre­ven­ci­ons per elu­dir els con­trols poli­ci­als, es pro­du­eix un fet anecdòtic i alguns dels assis­tents aca­ben coin­ci­dint invo­luntària­ment en un res­tau­rant de la població del Penedès.

Pocs dies després, con­cre­ta­ment el 3 de juliol de 1968, la Comissió aprova la seva Decla­ració política, que donarà a conèixer el desem­bre de 1969. La prin­ci­pal rei­vin­di­cació que apa­reix en aquest docu­ment fa referència a l’esta­bli­ment d’una alter­na­tiva democràtica al vol­tant del reco­nei­xe­ment de les lli­ber­tats indi­vi­du­als; la pro­mul­gació d’una amnis­tia gene­ral “que haurà d’afec­tar les res­pon­sa­bi­li­tats polítiques fins al moment de la pro­mul­gació”; la lli­ber­tat sin­di­cal i el dret de vaga; l’adopció de “mesu­res imme­di­a­tes per millo­rar la situ­ació de les mas­ses tre­ba­lla­do­res i per resol­dre els pro­ble­mes més urgents que el país té plan­te­jats en els aspec­tes social i econòmic”; el res­ta­bli­ment de l’Esta­tut de Núria “com a punt de par­tida perquè el poble català pugui deci­dir lliu­re­ment el seu futur, i rei­vin­di­car també el dret que tenen la resta de pobles de l’Estat espa­nyol a l’auto­de­ter­mi­nació, i, final­ment, la con­vo­catòria d’unes corts cons­ti­tu­ents ele­gi­des a par­tir del sufragi uni­ver­sal i que per­me­tin defi­nir el futur de les ins­ti­tu­ci­ons polítiques de l’Estat espa­nyol i posin fi “al període pro­vi­si­o­nal”.

Tot i les espe­ran­ces dipo­si­ta­des en aquest nou ins­tru­ment, el règim con­ti­nua donant mos­tres de fer­mesa fins i tot després d’aixe­car l’estat d’excepció. El 22 de juliol de 1969, Franco nomena suc­ces­sor el príncep Joan Car­les de Borbó, qui aquell mateix dia jura “fide­li­tat als prin­ci­pis del Movi­mi­ento Naci­o­nal i altres lleis fona­men­tals del Regne”. I, poques set­ma­nes després, nomena un nou govern en què es reforça la figura de l’almi­rall Car­rero Blanco, que es vanta públi­ca­ment del seu immo­bi­lisme i del menys­preu al “sis­tema demo­li­be­ral de democràcia inorgànica sobre la base fona­men­tal dels par­tits polítics”; una manera recar­go­lada de par­lar d’auto­ri­ta­risme. L’almi­rall, a més a més, res­sus­cita el llen­guatge més carca del règim, amb una obsessió malal­tissa per “la ofen­siva sub­ver­siva des­en­ca­de­nada pel comu­nisme” i un rebuig “a la pro­pa­ganda libe­ral que la maçone­ria patro­cina”.

En qual­se­vol cas, aquest pri­mer ins­tru­ment que repre­senta la Comissió Coor­di­na­dora de For­ces Polítiques de Cata­lu­nya no serà sufi­ci­ent per superar la des­con­nexió entre aques­tes i el con­junt de la població; però com a mínim per­metrà refer els ponts entre les for­ma­ci­ons polítiques. De fet, és a par­tir de la nova dinàmica ence­tada i de la cons­ta­tació que el règim fran­quista es troba a les aca­ba­lles (mal­grat els intents de garan­tir la suc­cessió a través de figura de Joan Car­les de Borbó) que la Comissió es deci­deix a fer un nou pas i llança el pro­jecte d’una assem­blea unitària en què no només par­ti­ci­pin els par­tits polítics, sinó també les asso­ci­a­ci­ons de drets humans, els sin­di­cats, els grups cris­ti­ans de base i les enti­tats de pro­fes­si­o­nals libe­rals i dels estu­di­ants. Es tracta, en altres parau­les, de sumar els par­tits polítics a aquells col·lec­tius que han dut el pes de la lluita anti­fran­quista en els dar­rers anys amb l’objec­tiu de defi­nir un pro­grama de mínims i lide­rar la lluita con­tra el règim fran­quista. En aquell moment es va començar a ges­tar l’Assem­blea de Cata­lu­nya; en parau­les de l’his­to­ri­a­dor Josep Benet, “el movi­ment uni­tari més ampli impor­tant de tota la història de Cata­lu­nya”.

5