Allò que es veu

Hi ha gent que té un sisè sen­tit que li per­met ende­vi­nar allò que pen­sen els altres. I es diu més de les dones, perquè elles, en una soci­e­tat patri­ar­cal, han après a lle­gir millor el llen­guatge no ver­bal per pura super­vivència. En algu­nes pro­fes­si­ons és una habi­li­tat que per­met anti­ci­par-se a l’inter­lo­cu­tor. És essen­cial per a tot­hom que diri­geix altres per­so­nes i grups, encara que no formi part de cap assig­na­tura en la majo­ria de les car­re­res uni­ver­sitàries. Els bons líders en saben molt i pre­do­mina en els estils de direcció més feme­nins. Clar que per saber lle­gir el gest no cal tenir estu­dis, sinó bones dots d’obser­vació i prou intuïció –i experiència de la vida– per inter­pre­tar-lo de manera pre­cisa. Els fets aca­ben con­fir­mant la pre­cisió.

Els par­ti­ci­pants en la mani­fes­tació –la de la “mei­tat” molt més gran– d’aquesta Diada trans­me­tien ener­gia i decisió, molt lluny del “suflé” apa­gat que anun­ci­ava la premsa de Madrid i de l’immi­nent tren­ca­ment entre els par­tits sobi­ra­nis­tes en el qual furga cada dia part de la d’aquí. Els crits de l’onada sonora tenien la força d’una ràbia alli­be­rada i els ulls bri­lla­ven amb la il·lusió de qui sap que en som molts més i que estem en el bon camí. Ja no hi ha por; tam­poc, som­riu­res babaus.

Aquests cen­te­nars de milers de per­so­nes tan nor­mals i diver­ses han tin­gut gai­rebé un any per com­pro­var que els fets no con­cor­da­ven amb les parau­les que els arri­ba­ven dels repre­sen­tants de l’Estat i dels amics del 155; per con­tra –i mal­grat tots els asses­sors d’imatge–, han après a lle­gir-los l’esguard fred, el to de menys­preu, el gest amenaçador. Als més grans no els ve de nou; els més joves n’han tin­gut un curs acce­le­rat. Els uns i els altres ja saben que, davant d’un mis­satge con­tra­dic­tori entre la paraula i el gest, cal esco­llir el llen­guatge no ver­bal. No enga­nya.