“Som l’única veu gironina del no independentisme”

Hi ha mol­tes incògni­tes; l’arri­bada de la CUP, la par­ti­ci­pació que va ser molt alta l’última vegada, enques­tes que indi­quen un des­cens de Junts... El que van dei­xar clar les elec­ci­ons del 28-A és que el soci­a­lisme torna a ser una força deter­mi­nant i en aques­tes elec­ci­ons tor­nem a ser un dels par­tits que dis­puta la victòria al Prin­ci­pat.

Una per­sona mode­rada, que vol que torni el seny, que després d’anys de procés i de la virulència d’aquests últims mesos a Cata­lu­nya busca espais de solució, tor­nar als grans con­sen­sos de la Cata­lu­nya de la tran­sició, que no vol més radi­ca­li­tat ni ten­si­ons.

No es tracta de tal for­mació o tal altra, però som l’única veu no inde­pen­den­tista a les comar­ques giro­ni­nes que pot aspi­rar a tenir repre­sen­tació. Hi ha gent que vota pen­sant en dreta o esquerra, però també hi ha gent que passa a votar inde­pen­den­tista o no inde­pen­den­tista. Els diem que som l’única veu que els pot repre­sen­tar a Madrid des de Girona.

No. Pre­ci­sa­ment el que queda clar és que en un espai on l’inde­pen­den­tisme pretén ser hegemònic és més impor­tant que mai que el PSC aporti aquesta visió fora dels dog­mes inde­pen­den­tis­tes. Som l’últim balu­ard d’aquesta repre­sen­tació.

Es tracta de com­plir una pro­mesa impor­tant per la qual es va llui­tar molt des de tota l’esquerra. Era neces­sari, és una qüestió de justícia. Si l’extrema dreta diu que va ser una pro­fa­nació de tomba i l’extrema esquerra que han estat uns fune­rals d’estat al dic­ta­dor, és que no era res d’això. Era només una pedra més d’un gran edi­fici que hem de bas­tir, que és el de la Memòria Històrica. Men­tre hi hagi algú enter­rat en una cuneta des del PSC no para­rem.

El PSC mai ha dei­xat de ser fede­ra­lista, és sor­pre­nent que haguem de reno­var el nos­tre com­promís en una cosa de la qual mai ens hem desprès. A ningú se li acu­di­ria pre­gun­tar a un inde­pen­den­tista: “Vostè con­ti­nua sent inde­pen­den­tista?” Cre­iem que pot donar res­posta a un model ter­ri­to­rial que aju­da­ria molt a per­fec­ci­o­nar la nos­tra democràcia.

És cert que vivim en una demar­cació on tenim més a flor de pell la situ­ació com­plexa que es viu. Ho vivim en pri­mera fila, en pri­mera per­sona i ho patei­xen molts dels nos­tres càrrecs elec­tes. No crec que el pre­si­dent en fun­ci­ons ame­naci ningú, el que diu és que no es pot per­me­tre que hi hagi des­go­vern, ni acci­ons que posen en perill la con­vivència. El deure d’un govern és pre­ser­var això, i a Cata­lu­nya hem tin­gut un govern que ha ani­mat a fer el con­trari.

Entenc que hi hagi ciu­ta­dans que vul­guin reac­ci­o­nar davant la sentència, el que no es pot defen­sar és que després les pro­tes­tes, que han estat en bona mesura cíviques i pacífiques, aca­bin deri­vant en situ­a­ci­ons d’inci­visme fla­grant, inse­gu­re­tat, caos i violència orga­nit­zada. Uns fets que posen en perill el clima mínim de con­vivència d’una soci­e­tat plu­ral.

Per desgràcia és així; en altres legis­la­tu­res els dipu­tats giro­nins havien anat a l’una; no m’agra­da­ria que això es tren­qui i en els últims sis mesos va ser com­pli­cat. Ens hauríem de con­ju­rar per les inver­si­ons que es neces­si­ten aquí en infra­es­truc­tu­res, cul­tura, medi ambi­ent...

L’arxiu històric pro­vin­cial, si final­ment l’Ajun­ta­ment posa seny el minis­teri té la inversió pre­pa­rada; també hi ha la casa natal de Dalí; el cas­tell de Sant Fer­ran a Figue­res, que és un gran obli­dat; els camins de ronda, on fal­ten alguns trams... Qüesti­ons on hauríem d’actuar ara, abans no torni la recessió que alguns eco­no­mis­tes ens augu­ren.