Torna Europa

Aquests dies han sor­git sovint pre­gun­tes dient on és la UE en aquesta crisi. Pri­mer perquè la seva capa­ci­tat de coor­di­nació que­dava en evidència davant les acci­ons par­ti­cu­lars i interes­sa­des de cada estat mem­bre, a l’hora d’afron­tar l’actu­ació per fre­nar la Covid-19. Després, més crítiques davant la poca volun­tat dels estats d’arri­bar a acords, expo­sant, els del nord, posi­ci­ons que els del sud no volien o no podien adme­tre, i vice­versa. De fet, ja es va anar veient que les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees, espe­ci­al­ment la Comissió Euro­pea fent pro­pos­tes cons­truc­ti­ves, i el Par­la­ment Euro­peu aler­tant del des­as­tre que supo­sa­ria la inacció euro­pea, eren par­tidàries de l’acció con­junta i coor­di­nada i impli­ca­ven els estats mem­bres a rebai­xar les seves pre­ten­si­ons en favor d’un acord comú i accep­ta­ble per a tots. I final­ment tenim una bona notícia, en clau euro­pea, com és l’acord al qual ha arri­bat l’Euro­grup, de mobi­lit­zar 540.000 mili­ons d’euros, en tres línies d’actu­ació. D’una banda, 240.000 mili­ons d’euros a dis­po­sició dels estats mem­bres, des­ti­nats exclu­si­va­ment als efec­tes de la crisi de la Covid-19, però sense que esti­guin con­di­ci­o­nats a ajus­tos pres­su­pos­ta­ris, tal com volien l’Estat espa­nyol i Itàlia, però que està lluny dels euro­bons que no accep­ta­ven Holanda i Ale­ma­nya. De l’altra, 200.000 mili­ons d’euros a través del Banc Euro­peu d’Inver­si­ons, posats a dis­po­sició de les empre­ses, i, final­ment, 100.000 mili­ons d’euros que la Comissió pre­veu d’aju­des als tre­ba­lla­dors. Tot ple­gat un bon acord econòmic i polític, que torna a posar la UE en el cen­tre i que hau­ria de ser com­ple­men­tat amb un acord més ampli a la pro­pera cimera de caps d’estat i de govern, en la qual fora bo que s’acordés un pla con­junt per fer front a la pre­vi­si­ble crisi econòmica que vindrà després de la sanitària. És evi­dent que la situ­ació que vivim és molt dura i que ho altera tot i que, com sol pas­sar en situ­a­ci­ons de crisi, hi ha la temp­tació de tan­car-se, però, en un món glo­ba­lit­zat com el món en què estem i com ho demos­tra la ràpida pro­pa­gació del virus, anar pel camí de tan­car-se no és la bona opció. Davant cri­sis glo­bals, calen solu­ci­ons i acci­ons glo­bals, natu­ral­ment res­pec­tant la gestió de cada admi­nis­tració, espe­ci­al­ment les que estan més a prop de la ciu­ta­da­nia. I és aquí on té un paper fona­men­tal la UE, com a espai de prop de 500 mili­ons de ciu­ta­dans i de quasi la quarta part del comerç mun­dial. Els estats mem­bres han d’enten­dre que el seu propi èxit depèn de l’acció coor­di­nada. I és en aquest esce­nari que s’han de superar els recels històrics i recents entre els estats, com per exem­ple els que hi ha entre els del nord i els del sud. El camí és anar junts i bus­car siner­gies com­par­ti­des, que siguin útils a les empre­ses i a la ciu­ta­da­nia, i dei­xar-se d’egois­mes i interes­sos par­ti­cu­lars. I perquè això sigui pos­si­ble cal, com deia el pre­si­dent de l’Euro­grup, volun­tat i fle­xi­bi­li­tat, i jo hi afe­gi­ria que, a més, cal democràcia i soli­da­ri­tat. L’objec­tiu és cons­truir un espai euro­peu de lli­ber­tat on es res­pec­tin els valors de la UE i ningú hi quedi exclòs.