La derrota del nazisme

El 8 de maig de 1945 va ser “la fi de la dic­ta­dura nazi”, de les “nits de bom­bar­de­jos i morts” i d’uns “crims sense pre­ce­dents”, va dir ahir el pre­si­dent ale­many, Frank-Wal­ter Stein­me­ier, acom­pa­nyat de la can­ce­llera Angela Merkel i el pre­si­dent del Par­la­ment, Wolf­gang Schäuble. En lloc de l’acte mul­ti­tu­di­nari pre­vist, a la Porta de Bran­den­burg, el 75è ani­ver­sari va tenir un for­mat solemne i silenciós a l’ano­me­nada Neue Wache de Berlín, el monu­ment a totes les vícti­mes del nazisme i les dic­ta­du­res. La pandèmia de coro­na­vi­rus va obli­gar a can­viar-ne el for­mat, enmig de les res­tric­ci­ons dels con­tac­tes soci­als.

El mis­satge, però, es va sen­tir fort i clar. Des de fa set­ma­nes pen­gen a la capi­tal ale­ma­nya els car­tells d’una expo­sició vir­tual sobre els 75 anys de la capi­tu­lació del Ter­cer Reich. “Tot va començar amb una elecció”, recorda el car­tell, al·lusiu a l’arri­bada al poder d’Adolf Hit­ler, el 1933. El seu par­tit naci­o­nal­so­ci­a­lista havia tret un 33% en les elec­ci­ons cele­bra­des unes mesos abans. Una coa­lició de for­ma­ci­ons con­ser­va­do­res va donar-li la majo­ria. Hit­ler, a qui alguns d’aquells líders con­si­de­ra­ven que podien mani­pu­lar, va ser pro­cla­mat can­ce­ller del Reich. En qüestió de mesos va posar fi, pas a pas, al par­la­men­ta­risme, va enviar els adver­sa­ris polítics a la presó o a l’exili i va acti­var el seu pro­grama d’exter­mini. El 1939 va arren­car la Segona Guerra Mun­dial, men­tre en paral·lel envi­ava als camps d’exter­mini nazis jueus, gita­nos, homo­se­xu­als i tots aquells que con­si­de­rava “sers infe­ri­ors”.

El 8 de maig de 1945 va aca­bar per a Europa una guerra que, arreu del món, va dei­xar sei­xanta mili­ons de morts. Hit­ler s’havia suïcidat una set­mana enrere al seu búnquer. El país va que­dar repar­tit entre les potències ali­a­des.

“Apro­fi­tem el silenci per recor­dar totes les vícti­mes del nazisme, pen­sem en la sig­ni­fi­cació del 8 de maig”, va dir Stein­me­ier, en el dis­curs transmès per tele­visió. Ale­ma­nya va tri­gar molt de temps a reconèixer aque­lla der­rota com un “alli­be­ra­ment”. El pri­mer alt repre­sen­tant que va gosar pro­nun­ciar aquest terme va ser Ric­hard von Weizsäcker, el 1985. Era un terme difícil d’assu­mir. Abans de suïcidar-se, Hit­ler havia orde­nat als seus com­pa­tri­o­tes resis­tir “fins a l’última gota” de la seva sang. Ale­ma­nya estava devas­tada pels bom­bar­de­jos; l’entrada dels sol­dats ali­ats va anar acom­pa­nyada de vio­la­ci­ons mas­si­ves de dones, segons han recons­truït his­to­ri­a­dors actu­als.

“Va ser un camí llarg i dolorós”, va adme­tre Stein­me­ier. Això no sig­ni­fica, però, que l’Ale­ma­nya d’avui pugui obli­dar la seva res­pon­sa­bi­li­tat històrica. “La memòria no és cap ver­go­nya; sí que ho és, però, el nega­ci­o­nisme”, va dir el pre­si­dent, en una clara referència a la ultra­dreta actual, que rebutja encara el terme “alli­be­ra­ment” per al dia en què es recorda una der­rota.