De Pere a president

Es podria pen­sar que, amb només 38 anys i mig, l’arri­bada de Pere Ara­gonès a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat –és de molt el pre­si­dent més jove, almenys de la història moderna– és com a mínim pre­ma­tura. I cer­ta­ment ho és, mirat des del prisma que no per­to­cava encara tan alta res­pon­sa­bi­li­tat a la seva gene­ració, ja que al davant n’hi havia una altra, la d’Oriol Jun­que­ras i Marta Rovira, que ha que­dat esban­dida per la repressió post-1-O. De fet van ser ells dos qui, en uns fets que aviat ja sona­ran a lle­genda, el van ungir com a relleu un matí fred de gener del 2018, a la presó d’Estre­mera. “Si a ella li passa res, et toca a tu”, li va fer senyes ell, des de dins estant. I ella va haver de mar­xar a l’exili al cap de dos mesos. “Va neces­si­tar un doble sí, també el de la Janina (la seva dona) fent-li veure que no ho podia refu­sar si veia on era l’Oriol”, explica Magda Gre­gori, autora el 2019 de Pere Ara­gonès. L’inde­pen­den­tisme pragmàtic, on en dibuixa un per­fil tant humà com polític després d’haver-hi com­par­tit mul­ti­tud d’actes públics i esto­nes en pri­vat durant vora un any.

En tot cas, segur que la decisió de Jun­que­ras, ahir radi­ant, era tan poc impro­vi­sada com la pre­sidència que s’ence­tarà dilluns. I és que, tot i la seva joven­tut, el capi­tal polític acu­mu­lat per Ara­gonès, jurista de for­mació, l’asse­nyala com algú àmpli­a­ment pre­pa­rat, de tarannà tran­quil i dia­lo­gant, mal­grat que en els anys com a dipu­tat ras, regi­dor a l’opo­sició del seu poble i alt càrrec de la con­se­lle­ria s’havia gua­nyat la fama de pen­caire i efi­ci­ent, sí, però amb un per­fil més de buròcrata que de líder carismàtic. De buròcrata, i de libe­ral. “A vega­des bro­me­gen que en les reu­ni­ons d’ERC no pot seure ningú més a la seva dreta”, som­riu Gre­gori, que de seguida matisa: “Són eti­que­tes que també venen dels càrrecs que ha ocu­pat.” Dels càrrecs, i de fotos com la que el maig del 2019 es va fer viral, al casa­ment de la filla del lla­vors direc­tor gene­ral de la Fun­dació La Caixa, Jaume Giró, -ahir pre­ci­sa­ment es va avançar que serà el seu subs­ti­tut a la con­se­lle­ria d’Eco­no­mia-on va coin­ci­dir amb tòtems de les ano­me­na­des elits, que ara el podrien veure de bon ull, com els empre­sa­ris Flo­ren­tino Pérez i Josep Sánchez Lli­bre, o els expre­si­dents Mas i Zapa­tero. “Sí que és més key­nesià que no mar­xista, però just per això és un ferm defen­sor de l’estat del benes­tar”, clou Gre­gori.

A l’avui pre­si­dent, asse­gura, d’aspi­ra­ci­ons en el fons no li’n van fal­tar mai, tot i que no nega que té un per­fil dis­cret, fet que, això sí, també li ha permès anar-se obrint pas política­ment sense feri­des impor­tants, per exem­ple arran del congrés d’ERC el 2008 en què fins a qua­tre cor­rents es van tirar els plats pel cap. “Serà un man­dat amb pocs focs arti­fi­ci­als i poques ges­ti­cu­la­ci­ons, això segur”, refle­xi­ona. De fet, Gre­gori admet que li va cos­tar que acceptés fer el lli­bre -“no ente­nia per què calia fer una bio­gra­fia”, explica-, i els mit­jans podem donar fe de la “cui­rassa” amb què Ara­gonès sem­bla pro­te­gir-se sovint d’un exte­rior hos­til. “Ha de ser pru­dent, esta­bleix bar­re­res que entén necessàries”, jus­ti­fica. Això sí, tan cert és això com que és un polític molt fia­ble en el vis-à-vis, bon ora­dor i que es troba còmode en els mítings. “En cam­pa­nya li surt el puny alçat i el seu per­fil més jer­qui”, cons­tata Gre­gori, en al·lusió als anys al cap­da­vant de les joven­tuts d’ERC, en què Ara­gonès sem­pre recorda que eren “qua­tre gats” a les mani­fes­ta­ci­ons inde­pen­den­tis­tes de la Diada, i en què va coin­ci­dir amb com­panys avui de pri­mera línia com Marta Vilalta o Roger Tor­rent. Tot i que no ha pas­sat tant, sorprèn veure la trans­for­mació d’aquell jove Pere de gal­tes rodo­nes, look més aviat cupaire i car­tells d’Espa­nya ens roba al molt hono­ra­ble d’avui, amb barba i ulle­res, sem­pre impe­ca­ble­ment ves­tit i que mesura bé les parau­les, si bé manté una robus­tesa en les con­vic­ci­ons i el dis­curs for­jada segu­ra­ment lla­vors.

I en la vida pri­vada? Casat el 2017 amb la Janina Juli –fins fa poc més d’un any mem­bre del comitè local del PDe­CAT a Pineda– i amb una filla, la Clàudia, de dos anys, Ara­gonès és un home casolà –la cuina és la seva passió–, con­reat, poc espor­tista–tot i que li agra­dava arbi­trar, i anar a ani­mar el club de bàsquet local– i des de sem­pre molt impli­cat en la vida asso­ci­a­tiva de Pineda, d’on el seu avi va ser l’últim alcalde fran­quista, i el seu pare, regi­dor per CiU als anys noranta. “De cara enfora també és molt reser­vat en el dia a dia”, con­firma Gre­gori. Ara, un cop se sent còmode és com qual­se­vol. “De fet té un gran sen­tit de l’humor, és un gran imi­ta­dor”, diu. Com si fos en un còmic del seu ado­rat Tintín, Ara­gonès es dis­posa ara a con­duir l’aven­tura de la seva vida. I qui sap si de la nos­tra...