Encaixats i encaixonats

El ribot espa­nyol no para d'alli­sar la legis­lació sor­gida de l'auto­go­vern català. Quan encara no hem paït la rebaixa de l'Esta­tut, ara el Defen­sor del Poble ha deci­dit de sot­me­tre la llei d'aco­llida dels immi­grants a la fulla esmo­lada del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, perquè con­si­dera que faci­li­tar l'apre­nen­tatge del català als nou­vin­guts és un excés into­le­ra­ble. Vis­tos els pre­ce­dents, tot fa pre­veure que la decisió dels magis­trats tor­narà a ser des­fa­vo­ra­ble.

Un dels prin­ci­pals topalls que les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les posen a la nos­tra lli­ber­tat afecta la política lingüística. Impe­dir que el català sigui la llen­gua “pre­fe­rent”, tal com postula la sentència con­tra l'Esta­tut, cons­ti­tu­eix un atemp­tat con­tra el dret que té qual­se­vol nació a la con­tinuïtat cul­tu­ral i lingüística. És una obvi­e­tat que, en el món glo­ba­lit­zat d'avui, només poden sobre­viure les llengües que tenen un ús ofi­cial i social pre­fe­rent en un ter­ri­tori deter­mi­nat. L'admi­nis­tració, l'escola i els mit­jans de comu­ni­cació són els prin­ci­pals agents que en faci­li­ten l'apre­nen­tatge i n'este­nen l'ús. Limi­tar una llen­gua a una presència facul­ta­tiva en aquests àmbits equi­val a fer-la pres­cin­di­ble. I, a la llarga, a con­dem­nar-la a mort.

A aques­tes alçades, sorprèn que alguns polítics par­lin seri­o­sa­ment de tro­bar l'encaix de Cata­lu­nya amb Espa­nya. Però, si d'encai­xats i encai­xo­nats no ho podem pas estar més! I dins una estre­tor tan asfi­xi­ant que no se'ns per­met ni de fer la viu-viu. El que cal és sor­tir del caixó.