Casado despulla la falsedat política

Quan dilluns a les sis de la tarda va vèncer l’hora de poder reti­rar la pre­gunta par­la­mentària al pre­si­dent en la sessió de con­trol al govern, Pablo Casado es va con­ver­tir en un anti­he­roi a pesar seu. Entre els dipu­tats del Congrés –fins i tot entre inde­pen­den­tis­tes cata­lans– s’havien fet mil i una apos­tes sobre si Casado ani­ria o no a una sessió que per a ell era un escor­xa­dor. L’encara pre­si­dent del PP, però, va home­nat­jar l’amor propi i va acu­dir al Congrés a rega­lar un ense­nya­ment humà uni­ver­sal: la cèlebre màxima segons la qual en l’escala de la mal­dat política hi ha amics, ene­mics i com­panys de par­tit per­met encara un esglaó supe­rior de cru­el­tat no vist fins ara: els com­panys de grup par­la­men­tari del PP.

Tres minuts abans de les nou del matí i amb tots els dipu­tats popu­lars ja asse­guts als seus escons en acti­tud ner­vi­osa, Casado feia la seva entrada a l’hemi­ci­cle. El silenci indi­fe­rent que el va rebre va ser subrat­llat pels dos tímids aplau­di­ments de dos dipu­tats que aviat van veure que les lle­ial­tats han can­viat i van atu­rar ràpida­ment l’aplau­di­ment per no com­pli­car el seu futur labo­ral amb sen­ti­men­ta­lis­mes del pas­sat. “Pre­gunta del dipu­tat don Pablo Casado Blanco”, li va donar pas la pre­si­denta del Congrés, Merit­xell Batet, amb l’aroma melancòlica que tenen les últi­mes vega­des. “Entenc la política des de la defensa dels més nobles prin­ci­pis i valors, des del res­pecte als adver­sa­ris i l’entrega als com­panys”, va sen­ten­ciar Casado tot obli­dant la lite­ra­li­tat de la pre­gunta i fixant la mirada en Sánchez però apun­tant a des­ti­na­ta­ris més pro­pers. Després que Cuca Gamarra i la resta no sabes­sin on mirar en sen­tir par­lar “d’entrega als com­panys”, el grup dels apu­nya­la­dors va aplau­dir Casado amb la fúria de qui es renta la sang del crim i expia la seva culpa a cop de picada de mans. L’oda a la fal­se­dat humana va esde­ve­nir por­no­gra­fia quan els apu­nya­la­dors de la vigília i ahir ova­ci­o­na­dors de cir­cumstàncies es van posar dem­peus i van ele­var els deci­bels de l’ovació del comiat, amb Cuca Gamarra –por­ta­veu i pro­mo­tora de la rebel·lió al grup– havent de ser ins­tada per Casado –amb un sub­til cop a l’esquena– a seure quan la ver­go­nya ali­ena ja era una sobre­dosi. De tots, només Caye­tana Álva­rez de Toledo va gosar no dis­si­mu­lar i aplau­dir amb des­deny per no incórrer en el delicte del fals entu­si­asme dels seus.

En aquest Madrid que el PP ha con­ver­tit en un serial gore es dub­tava de quina seria l’acti­tud del pre­si­dent Pedro Sánchez, com si ell no hagués tas­tat l’amar­gor dels punyals pro­pis i com si en la guerra més cru­enta no hi regnés la màxima que diu: a ene­mic que fuig, pont de plata. “Des de la diferència i la dis­crepància, li desitjo el millor en l’àmbit per­so­nal [...]. Els anun­cio que el govern d’Espa­nya no avançarà les elec­ci­ons gene­rals ni dis­soldrà de manera anti­ci­pada les Corts. No ho farem”, va dir Sánchez tot hono­rant doble­ment l’adeu de Casado: amb l’elegància i amb un titu­lar. A Casado li res­ta­ven 37 segons al mar­ca­dor del temps per recrear-se, però els va dei­xar con­ge­lats i ja no va inter­ve­nir sinó que es va alçar i va aban­do­nar l’hemi­ci­cle aco­mi­a­dant-se de Sánchez amb elegància des de la distància. Ell, que havia res­ca­tat de les novel·les de cava­lle­ries l’adjec­tiu felón, tas­tava la cruel iro­nia de ser obli­gat a fer recompte de traïdors en l’hora greu: només Pablo Mon­te­si­nos –el més fidel en els idus de febrer–, Anto­nio González Terol i Ana Beltrán es van alçar per seguir els pas­sos de Casado. Mon­te­si­nos no va poder con­te­nir les llàgri­mes en pas­sar davant la tri­buna de premsa. “Vull dei­xar constància en nom del grup par­la­men­tari del PP del gran res­pecte i agraïment al pre­si­dent del PP, don Pablo Casado Blanco”, va gosar dir Gamarra en el torn de pre­gunta en nom d’un grup en què dipu­tats que no eren ningú abans de Casado ara abju­ren d’ell com si ell fos un acci­dent a les seves bio­gra­fies. Si bé Casado és ja un Saturn devo­rat per les seves dues cri­a­tu­res –Isa­bel Díaz Ayuso i Caye­tana Álva­rez de Toledo–, el seu pas per la política deixa una lliçó memo­ra­ble sobre l’obs­ce­ni­tat de les males com­pa­nyies que Alberto Núñez Feijóo no podrà al·legar des­conèixer si can­via el bal­ne­ari de Galícia pel gore madri­leny.