L’OTAN surt del ‘coma’ i fa pinya contra Rússia

Fa tres anys, Emma­nuel Macron va pro­vo­car un ter­ratrèmol polític quan va diagnos­ti­car la “mort cere­bral” de l’OTAN, l’orga­nit­zació cre­ada durant la guerra freda per garan­tir la segu­re­tat col·lec­tiva dels EUA i els seus ali­ats euro­peus enfront d’un hipotètic atac de l’URSS.

Des del seu nai­xe­ment fins a la crisi vital cer­ti­fi­cada pel pre­si­dent francès, l’Aliança Atlàntica ha recor­re­gut un tortuós camí. Des­a­pa­re­gut l’ene­mic soviètic i el seu bloc mili­tar a prin­cipi dels anys noranta, l’OTAN va obrir les por­tes a bona part dels països de l’Europa ori­en­tal aca­bada de sor­tir de l’òrbita de Mos­cou, mal­grat la pro­mesa feta a l’últim líder de l’URSS, Mikhaïl Gor­bat­xov, que l’Aliança no s’expan­di­ria “ni un centímetre” cap a l’est. L’OTAN es va anar ampli­ant i adap­tant al nou esce­nari inter­na­ci­o­nal sense des­car­tar l’esta­bli­ment de rela­ci­ons amis­to­ses amb Mos­cou, però també es va anar afe­blint inter­na­ment, sobre­tot a par­tir de l’arri­bada de Trump a la Casa Blanca.

En l’entre­vista a The Eco­no­mist en què va llançar el famós pronòstic de “mort cere­bral” de l’OTAN, Macron cons­ta­tava la des­con­nexió del pre­si­dent repu­blicà dels EUA dels interes­sos estratègics dels ali­ats euro­peus. Trump dic­tava un reple­ga­ment aïlla­ci­o­nista dels EUA i man­te­nia el des­plaçament del focus d’interès nord-ame­ricà de l’Atlàntic al Pacífic davant l’emergència de la Xina en la cursa per l’hege­mo­nia glo­bal. De fet, el repu­blicà con­fir­mava el gir ini­ciat pel seu pre­de­ces­sor, Barack Obama, el pri­mer a apar­tar la mirada d’Europa i de l’Ori­ent Mitjà per diri­gir-la cap a la regió del Pacífic.

Aquest allu­nya­ment dels EUA, unit a la des­co­or­di­nació entre socis –per exem­ple, la reti­rada dels EUA del nord de Síria, el 2019, men­tre Tur­quia hi des­plaçava les tro­pes per com­ba­tre els ali­ats locals euro­peus en la lluita con­tra el giha­disme– van ser­vir a Macron per pren­dre consciència, un cop més, de la debi­li­tat d’Europa i for­mu­lar la neces­si­tat que la Unió Euro­pea (UE) es doti d’una auto­no­mia estratègica i de capa­ci­tats en el pla mili­tar.

“En les dis­cus­si­ons que he tin­gut amb el pre­si­dent Trump, quan em diu «són els vos­tres veïns, no els meus», quan diu públi­ca­ment «els giha­dis­tes d’allà baix són euro­peus, no nord-ame­ri­cans», «és el seu pro­blema, no el meu», cal escol­tar-lo. Diu una cosa que és la cons­ta­tació d’un fet [...]: no estic d’acord a pagar i rea­fir­mar un sis­tema que cor­res­pon a la seva segu­re­tat [la dels euro­peus]”, es pla­nyia Macron a The Eco­no­mist. “L’OTAN, tal com l’hem vis­cut des dels seus ini­cis, està can­vi­ant de lògica [...], s’està revi­sant la soli­desa de cer­tes ali­an­ces”, hi afe­gia. El líder francès feia totes aques­tes refle­xi­ons el novem­bre del 2019, un any abans de l’arri­bada de Biden a la Casa Blanca. El que pot­ser no podia ima­gi­nar Macron, ni la resta d’ali­ats, és el gir dramàtic dels fets que tin­drien lloc a l’est d’Europa amb la invasió russa d’Ucraïna, el 24 de febrer del 2022.

“La guerra de Rússia con­tra Ucraïna ha donat una nova rellevància a la missió cen­tral de l’Aliança: la defensa ter­ri­to­rial”, opina Edward Lucas, inves­ti­ga­dor del Cen­ter for Euro­pean Policy Analy­sis. “Els mem­bres de l’OTAN han tro­bat una nova uni­tat de propòsit, sub­mi­nis­trant armes a Ucraïna, rea­va­lu­ant l’amenaça de Rússia, aug­men­tant els pres­su­pos­tos de defensa i impul­sant la segu­re­tat de la fron­tera ori­en­tal de l’Aliança”, afirma. Però la retro­bada uni­tat sem­bla fràgil, i Lucas indica diver­sos fac­tors que fan de l’Aliança encara un bloc “ines­ta­ble”.

Entre d’altres, asse­nyala les diferències polítiques inter­nes –sobre la con­tundència de la res­posta a Rússia, per exem­ple– i la dependència dels socis de la força mili­tar dels EUA, els únics amb el poder de garan­tir la segu­re­tat dels euro­peus. Un altre hàndi­cap, segons l’ana­lista, seria la falta de pre­pa­ració dels ali­ats per con­tra­res­tar l’arse­nal “més efec­tiu” del Krem­lin, com ara la pro­pa­ganda o els atacs cibernètics. O “armes” com ara el blo­queig de les expor­ta­ci­ons de cere­als d’Ucraïna, que amenaça de fam mili­ons de per­so­nes al nord d’Àfrica i a l’Ori­ent Mitjà, amb deri­va­des com dis­tur­bis polítics i migra­ci­ons mas­si­ves cap a Europa.

Com res­pon­dre a aquests i altres des­a­fi­a­ments és el que té pre­vist deba­tre l’OTAN en la cimera que obrirà demà pas­sat a Madrid, d’on ha de sor­tir un nou con­cepte estratègic o full de ruta per als pròxims deu anys.