Seixanta-dos governs

Aquests dies, la mort de la reina d’Angla­terra ha eclip­sat tota la resta de notícies; també a Itàlia. Enmig de la satu­ració infor­ma­tiva que ens ha permès –volent o sense voler– apren­dre un munt de curi­o­si­tats sobre la monar­quia britànica, n’hi ha una que m’ha que­dat gra­vada. Eli­sa­bet II va gover­nar 70 anys i 214 dies. I en aquest període va veure pas­sar 7 papes, 14 pre­si­dents nord-ame­ri­cans, 15 pri­mers minis­tres del Regne Unit… i 62 governs ita­li­ans. Sei­xanta-dos. Des del febrer del 1956 fins ara, a Itàlia hem tin­gut sei­xanta-dos governs dife­rents –amb uns quants pri­mers minis­tres repe­tits.

Això vol dir com a mínim dues coses. D’una banda, que estar en cam­pa­nya elec­to­ral o a punt de can­viar de govern és el pa de cada dia per a un italià. És fàcil d’enten­dre la bar­reja de des­in­terès i resig­nació amb què, en gene­ral, s’està vivint aquesta cam­pa­nya. A sobre, esti­uenca. I, de l’altra, que amb tant de movi­ment, a Itàlia n’hem vist de tots colors. Des dels llargs períodes pre­ber­lus­co­ni­ans en què sem­blava que tot­hom era demo­cristià fins als governs “tecnòcra­tes” tri­ats per Brus­sel·les, o el govern Ber­lus­coni I, II, III i, quan ja pocs hi cre­ien, un govern Ber­lus­coni IV. Més recent­ment hem vist com un mateix pri­mer minis­tre, Giu­seppe Conte, pre­si­dia un govern d’extrema dreta amb la Lliga i a con­ti­nu­ació un de cen­tre­es­querra amb els demòcra­tes –amb l’ajuda del par­tit comodí, els 5 Estre­lles–. Sense cap expli­cació, sense des­pen­ti­nar-se.

Així doncs, per què les elec­ci­ons del 25 de setem­bre han des­per­tat tant d’interès inter­na­ci­o­nal? Perquè per pri­mer cop des de la història de la República, és a dir, des que Itàlia va vèncer el fei­xisme, la for­mació hereva del Par­tit Fei­xista, que duu fins i tot la flama tri­co­lor fei­xista al logo, és la favo­rita de totes les enques­tes. Els hereus del fei­xisme ja han gover­nat, a Itàlia. En con­cret, cada cop que ho ha fet Sil­vio Ber­lus­coni. Han estat la seva crossa indis­pen­sa­ble, i també gover­nen en dife­rents regi­ons. Aquest cop, però, Ger­mans d’Itàlia arriba a les elec­ci­ons no pas com a soci menor però neces­sari, sinó lide­rant la coa­lició amb Ber­lus­coni i la Lliga. I això sí que és històric, aquest adjec­tiu que els peri­o­dis­tes fem ser­vir massa sovint quan no toca. I amb tot, des d’aquí la sen­sació és que la pre­o­cu­pació pel que sem­bla que està a punt de pas­sar a Itàlia és més alta a fora que a dins. Pot­ser perquè serà el sei­xanta-tresè govern en setanta anys, pot­ser perquè el fei­xisme està tan nor­ma­lit­zat que no es per­cep com un perill real. O pot­ser perquè molts no s’ho volen aca­bar de creure. O, el més pro­ba­ble, per una bar­reja de tot ple­gat. Els pro­pers dies, si m’acom­pa­nyeu, mira­rem d’esbri­nar-ho.