El poder intel·ligent de Clinton

Hillary Rod­ham Clin­ton es van que­dar a la porta de la pre­sidència dels EUA el 2016 en per­dre les elec­ci­ons davant Donald Trump. Hau­ria estat la cire­reta d’una bri­llant car­rera que l’ha dut a ocu­par els prin­ci­pals càrrecs de la política nord-ame­ri­cana: pri­mera dama, sena­dora i secretària d’Estat, i a con­ver­tir-se en una icona de la política inter­na­ci­o­nal. Clin­ton no ha per­dut aquesta aura ni aquest poder d’atracció, tal com va demos­trar ahir en l’acte cen­tral del 50è ani­ver­sari del Cidob, en què va omplir de gom a gom la cape­lla del Macba, a Bar­ce­lona, on va par­ti­ci­par en el diàleg A life in glo­bal poli­tics amb el direc­tor del Cidob, Pol Mori­llas.

Clin­ton va fer una repas­sada als prin­ci­pals esde­ve­ni­ments de la política inter­na­ci­o­nal dels dar­rers anys i, espe­ci­al­ment, al paper que han tin­gut –i tenen encara– els Estats Units. El món, va resu­mir l’exse­cretària d’Estat, és molt dife­rent del de fa cin­quanta anys, quan va néixer el Cidob: no és tan binari com en la guerra freda, però encara res­ten “estats agres­sors” com Rússia i líders “auto­ri­ta­ris” com el pre­si­dent rus, Vladímir Putin, i el xinès, Xi Jin­ping.

Davant aques­tes ame­na­ces, Clin­ton des­a­con­se­lla el “poder dur” i recepta “poder intel·ligent”: la diplomàcia, la influència, “crear un entorn per superar les diferències, vèncer les inse­gu­re­tats i les pors” i apos­tar pel “win-win”, una política en què hi gua­nyi tot­hom. De fet, aquesta estratègia de coo­pe­ració és la que hau­ria acon­se­guit, de moment, evi­tar el pas­seig tri­om­fal de Putin a Ucraïna i, de retruc, dis­su­a­dir Xi, segons Clin­ton.

La secretària d’Estat de Barack Obama està con­vençuda que el pre­si­dent rus espe­rava amb can­de­le­tes una victòria de Trump el 2020 que afe­bli­ria l’OTAN. “Putin va subes­ti­mar Biden, no va tenir paciència i va deci­dir con­ti­nuar la invasió” que ja havia començat el 2008 a Geòrgia i el 2014 a Cri­mea. El pre­si­dent rus, asse­nyala Clin­ton, no comp­tava, però, “ni amb la soli­da­ri­tat d’Europa, els EUA i altres països, ni amb l’ajuda mili­tar a Ucraïna, ni amb el lide­ratge i la valen­tia de Zelenski, els mili­tars i la gent del país”. El somni d’impo­sar un “règim tite­lla” ràpida­ment a Kíiv es va esvair de seguida per a sor­presa de Mos­cou, però també de Xi, que, segons Clin­ton, tenia pre­vist enlles­tir el pro­blema de Taiwan, i hau­ria recal­cu­lat el plans en veure la unió de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal.

El con­text de coo­pe­ració inter­na­ci­o­nal implica, però, evi­tar el retorn a la Casa Blanca d’un per­so­natge com Trump, un líder que ha dei­xat un “Par­tit Repu­blicà irre­co­nei­xi­ble” que el 2016 va caure “en el culte a Trump” i va basar la seva estratègia en “la desin­for­mació a través de les xar­xes soci­als, les teo­ries de la cons­pi­ració i la post­ve­ri­tat”. Per mirar de desac­ti­var aquesta pola­rit­zació i “popu­lisme”, Biden ha optat els dar­rers mesos per tre­ba­llar con­jun­ta­ment amb els repu­bli­cans. Clin­ton creu que con­tra Trump, el demòcrata tor­na­ria a gua­nyar les elec­ci­ons, “com vaig fer jo en nom­bre de vots”, però alerta de les mani­o­bres dels repu­bli­cans per influir, en els estats que gover­nen, en el procés elec­to­ral per gua­nyar la majo­ria de vots del Col·legi Elec­to­ral, aquell òrgan anti­quat i recar­go­lat que escull el pre­si­dent de la pri­mera potència mun­dial.