“Recorda sempre això, Sepharad...”

El 20 de maig del 2016 Fran­cina Armen­gol obria la porta del Con­so­lat de Mar a Car­les Puig­de­mont i exer­cia com a amfi­tri­ona en una cita més que simbòlica entre la pre­si­denta de les Bale­ars i el 130è pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Després que el 2012 el pre­si­dent José Ramón Bauzá (PP) forcés l’adeu de les Bale­ars a l’Ins­ti­tut Ramon Llull, Armen­gol rein­gres­sava les Illes a “l’uni­vers lul·lià de rela­ci­ons” del bra­cet de Puig­de­mont. “Com­par­tim una mateixa llen­gua i molts dels trets cul­tu­rals i històrics, per la qual cosa hem d’acon­se­guir reu­nir for­ces i tre­ba­llar junts en un ambi­ent de res­pecte i concòrdia”, emfa­sit­zava la pre­si­denta balear. Set anys després que Llull els unís, ahir el destí els va tor­nar a citar a Madrid, que no té mar ni és un punt a mig camí entre Inca i Amer però que per al poeta exi­liat Anto­nio Mac­hado era “rom­pe­o­las de todas las Españas”. I, com si fes una picada d’ull literària al pas­sat, Armen­gol va acu­dir a la bibli­o­teca per­so­nal i va con­vo­car Sal­va­dor Espriu a l’hemi­ci­cle per reci­tar els ver­sos de La pell de brau (1960). “Recorda sem­pre això, Sep­ha­rad / Fes que siguin segurs els ponts de diàleg. / I mira de com­pren­dre i esti­mar / les raons i les par­les dels teus fills.”

La poe­sia d’Espriu va asso­lir la fita meta­li­terària que les cares dels dipu­tats del PP i de Vox fos­sin un poema. “Es tracta de sumar, de prac­ti­car el diàleg. De hablar, falar, hitz egin... de par­lar”, va reblar Armen­gol en el seu pri­mer dis­curs com a pre­si­denta del Congrés –gràcies als 7 vots de Junts– per dei­xar clar que el plu­ri­lingüisme no serà anecdòtic i que la Car­rera de San Jerónimo viurà un canvi cul­tu­ral amb ella. “Per avançar en aquest camí, vull mani­fes­tar el meu com­promís amb el cas­tellà, el català, el basc, el gallec, i la riquesa lingüística que supo­sen, i vull anun­ciar-los que aquesta pre­sidència per­metrà la uti­lit­zació de tots aquests idi­o­mes al Congrés des d’aquesta sessió cons­ti­tu­tiva”, va solem­nit­zar tot rebent l’ovació del PSOE, Sumar, el PNB, Bildu, ERC i Junts. El gallec de Os Pea­res que podia haver estat el pri­mer pre­si­dent bilingüe que ocupés La Mon­cloa i que ahir va començar un declivi que porta a enfi­lar l’auto­via A-6 i ara en sen­tit la Coru­nya, Alberto Núñez Feijóo, no només no va aplau­dir que la llen­gua de Cas­te­lao i Rosalía de Cas­tro sigui nor­ma­lit­zada, sinó que va torçar el gest i es va refu­giar en la mirada mono­lingüe de Cuca Gamarra com si defi­ni­ti­va­ment hagués intuït que en mala hora va dei­xar el bal­ne­ari polític del Pazo de Raxoi –seu de la Xunta– perquè no entendrà mai el que passa a Madrid.

En un moment en què Vox ha esmi­co­lat el con­sens del silenci per les dones assas­si­na­des pels crims mas­clis­tes, Armen­gol també va emo­ci­o­nar l’hemi­ci­cle amb la seva con­tundència –“la pit­jor xacra de la nos­tra democràcia és que les dones som mal­trac­ta­des i assas­si­na­des pel sim­ple fet de ser dones. Vull con­dem­nar els últims assas­si­nats que ele­ven a 35 la xifra d’assas­si­na­des, la xifra és insu­por­ta­ble, cada víctima ho és”– i el seu femi­nisme dels “sos­tres de vidre tom­bats” per dones com ara les fut­bo­lis­tes que ara reg­nen a Nova Zelanda i Austràlia. “El par­la­ment ha d’irra­diar clare­dat i auten­ti­ci­tat”, va dir tot citant el seu pre­de­ces­sor mallorquí, Fèlix Pons, pre­si­dent del Congrés entre el 1986 i el 1996 i que va morir el 2010. Si és cert que es governa en prosa, la inves­ti­dura de Pedro Sánchez diri­mirà si el que la poe­sia ha unit al vol­tant d’Armen­gol ara ho pot sepa­rar o no la crua aritmètica.